Sebastià Perelló, que ha destacat darrerament com a prosista singular, és, de bell antuvi, poeta, ara i sempre. Sense fer soroll va donar-se a conèixer en prosa amb Exercicis de desaparició l’any 2000. Talls d’ombra fou el darrer llibre de poemes. En l’activitat poètica és on la densitat es fa més salabrosa. Novalis deia que el poeta usa de llenguatge com el pianista que polsa les tecles del seu instrument. El coneixement del teclat se li suposa. Hi ha en l'escriptura de Perelló, ultra els saborosos balearismes, tant en la prosa com en la versificada, una mena de palpeig que furga en la consciència, i que fa sonar una música verbal que ve de dins. Vesteix una tessitura diferent segons si vol construir una història d’inici que esclata en un nus i tanca amb un llaç ben anusat, o no…

A mi la rutina no m’espanta. No deixa de ser una ruta, una manera de deambular, i anar pel camí fressat et permet prestar una atenció especial als detalls. M’he adaptat bé a la pandèmia perquè ja tenia una vida rutinària. L’únic que m’ha comportat és haver de deixar al marge la vida social. I m’encanta estar amb els amics, aquelles sobretaules d’hores parlant després d’un bon dinar.

Les novel·les La mar rodona, de Sebastià Perelló, Boulder, d'Eva Baltasar i La drecera, de Miquel Martín i Serra, opten a la quarta edició del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any, segons ha anunciat aquest divendres Òmnium Cultural. El jurat ha fet la tria entre les 12 obres publicades entre el novembre del 2019 i l'octubre del 2020. El president de l'entitat, Jordi Cuixart, condemnat a nou anys de presó pel procés sobiranista, ha considerat que la literatura "enriqueix el pensament i ens fa més lliures", i ha assegurat que novel·les com les tres finalistes són "essencials en temps d'emergència cultural i social". El guardó, dotat amb 20.000 euros per a l'autor i 5.000 per a promoció, es donarà a conèixer el 4 de febrer.

“De cop i volta, tots esperaven i no sabien ben bé què. Com peixos dins una peixera”, escriu Sebastià Perelló a La mar rodona, la tercera novel·la de l’autor mallorquí que acaba de publicar Club Editor, quatre anys després d’aquella Veus al ras amb la qual va guanyar el Premi de la Crítica Catalana 2016. En un tríptic que remet a tres moments de la història del darrer segle, a tres vides, a tres jo, qui també és poeta -cosa que queda palesa en la seva narrativa- acaba fent una observació circular d’una societat que no diu, que no vol saber, que sovint hi és sense ser-hi. “Això és i no és Mallorca”, es llegeix en la sinopsi d’una novel·la sobre la memòria i també, i principalment, sobre la mentida. És una obra singular com ho és el treball de la paraula i les idees de qui la signa.

1. La poesia sempre és vida furtiva, contrallengua i contraclau. Perquè escata els essencialismes, sempre fuig de qui vol ensenyorir-se’n. No deia aquell que les traces que no s’esborren no són traces? Desbrossar viaranys, tramar el vers i esperar que aquesta ‘vox clamantis in deserto’ no deixi ni senyals. Per això mai ningú l’ha feta seva. El poema com a sistema dunar. Sempre en dansa. Les traces només són traces si s’han provat en la seva desaparició. I això mai no vol dir que no faci nafra. I dic llunyania, perquè sempre és fora, distància, no només de tu, sinó de mi, lluny de mi, per tal de desfer l’èmfasi, aquest realçament, aquesta força major que li fa d’aurèola, contorn repintat que sol fer nosa, però que agrada als corbs. I el lector que vull ser ansia aquella brúixola beduïna que cerca llegir-la en la deserció. I, llegint, fins i tot desertar de tu. I de mi. Perquè només així el text -res més lluny del sagrari, d’altra banda- també em llegeix a mi. I a tu. Jo no vull ser la força major que s’imposa a la lletra, vull nedar-hi, que em faci de pell, nedar-hi entre dues i tres aigües. Em basta surar i avançar, en les meves maneres de no ser el de sempre, poder-m’hi moure balder, barrejar-m’hi i trair-me i tot, si cal, i no guardar la roba. Trair-la, sense contemplacions. Mai no és monument. Amb la certesa que sempre em sabrà resistir i jo sabré esquivar les vestals que volen custodiar-la com si fos el foc sagrat. La lletra no flaqueja. Esper la seva oposició, d’entrada. Però el que no entenen les vestals és que no han de covar gelosament allò que es preserva sobretot d’aquells que la volen consagrar, revestir-la en la duració i dotar-la de la permanència d’un estel fix. La seva força persistent no depèn de la veneració, ni fins i tot de la seva inviolabilitat, ni de l’ànsia de convertir-la en un lloc segur. S’escriu i es llegeix al ras. És en la seva fragilitat, en la seva manera de ser ‘arxipelàgica’, que sobreviu. Allò que sempre em fuig. No vull combregar. Ni llegir és rebre el viàtic. Ni entenc la poesia com una experiència religiosa ni una forma de vida determinada. És tan insulsa aquesta santedat d’allò que vol passar per matèria obscura, i mostra tant el llautó amb les seves maneres refulgents i gòtiques, aquest negre flamant de sols profètics, creure en una sola manera d’espargir-se, una sola manera d’arruinar-se, d’esbucar-se, de malversar-se en allò que vol passar per drecera i no deixa d’oferir-se com a recta via, d’altra banda: els camins genuïns i veritables. I esperar acòlits. La literatura -i no em fa cap nosa dir allò que és la resta- no és un ‘acolicat’. Per això deu ser ben cert allò que deia Tsvetàieva: no deixar traces és la millor manera de conquerir el temps i l’univers. Una altra cosa és no voler esser enlloc i esser pertot amb aquell aire de mosques blanques en una missa negra on la bresca té aquell color verdós i groguenc de la fel i tanmateix escup, diuen, la mel que no és feta per a la boca de l’ase. El poema sempre ha sabut arruixar-les, i l’han sentida bramar. I un home badoca i l’home sóc jo. Un que mira d’on ve el vent.