L'Auditori de Manacor es va omplir de gom a gom, tal com havia succeït el dia abans a l'Auditòrium del passeig Marítim de Palma i com ja és habitual quan la Coral Universitat de les Illes Balears fa acte de presència. Es va omplir per escoltar una peça de Mozart que, tot i ser monumental, no és de les més habituals, la Gran Missa KV 427 en do menor, en la versió reconstruïda per Helmut Eder. Va ser interpretada per la formació que dirigeix Joan Company i l'Orquestra Simfònica Illes Balears, ambdues formacions dirigides per a l'ocasió per un habitual de la casa, Leopold Hager. Hi va haver un preludi a la Missa, que tampoc no era poca cosa, ni més ni menys que la Simfonia núm. 40 KV550, també del geni salzburguès. Sens dubte la més coneguda i, com a anècdota reparadora, cal dir que, sembla ser, va ser dirigida per primer cop per Antonio Salieri, una altra víctima innocent de la pel·lícula de Milos Forman, en la qual el protagonista tampoc no va quedar indemne. Hi ha seriosos dubtes de si el compositor la va sentir interpretada o no. Si ens atenim als papers, no n'hi ha constància, però la partitura conté tota una sèrie de rectificacions que són poc possibles sense haver-la escoltada. En qualsevol cas, Leopold Hager i la Simfònica en varen fer una lectura i una interpretació primmirades, suaus, gens accelerades, però sense descuidar-ne la delicadesa, com per assaborir-la sense pressa, paladejant els quatre moviments, que no per coneguts deixen de tenir interès, gràcies a la seva versatilitat i a la gran quantitat d'ingredients que la configuren.

Auditori/Teatre.- Comença la temporada a Manacor. Obren les portes l’Auditori i el teatre per a donar entrada a la música i a l’art de Talia. Trenta-dos espectacles teatrals durant el primer trimestre i setze, per a tota la temporada, en els quals la música serà protagonista. En aquest darrer epígraf hi trobam un concert de Toni Cuenca Trio acompanyat per la Banda de Música de Manacor, que repetirà com a protagonista de Les músiques de Sant Antoni II, un altre de Carrlton Jumel Smits, Encén els llums, de Cap Pela, un musical; Peter Pan, a càrrec de La Salvatge, i la presentació del primer disc de Matrioixca, Perfectes Immortals. D'altra banda, la Simfònica ja ha arrelat a l’Auditori, de tal manera que oferirà fins a nou concerts de la temporada amb un estol de noms importants, que, per descomptat, formen part de la història gran de la música. Per exemple, el Rèquiem alemany, de Johannes Brahms, dirigit per Pablo Mielgo, amb Maria Sardaryan i Thomas Muller Bachan, soprano i baríton, acompanyats per la Coral Universitat de les Illes Balears, que dirigeix Joan Company. Aquests darrers seran també els encarregats d’interpretar la Gran Missa en do menor, de Mozart, amb Serafina Starke, Flore Van Meerssche, Simon Yang i Gabriel Rollinson, solistes, sota la batuta de Leopold Hager. Altres noms que surten una mica de la norma poden ser Marco Mesquida Trio, que interpretarà la seva personal versió de Rhapsody in blue, acompanyat per la Simfònica, i, sens dubte, un retorn, el del guitarrista mallorquí Gabriel Estarellas, el qual serà l’encarregat d’estrenar el Concert per a guitarra i orquestra, de Joan Valent. Dos esdeveniments, és clar, com ho són Víctor Pablo Pérez a la batuta, l’esmentat Leopold Hager, un fix de la programació, Lionel Bringuier i Joji Hattori, director d’un concert per emmarcar, amb el Takemitsu Tree Line Beethoven Triple Concerto, amb Barbara Moser al piano i Alaexey Stadler al violoncel. Naturalment, hi haurà concert de Nadal i de Cap d’Any.

Aquest dijous sonaran àries de Cilea, Granados, Massenet, Puccini i Verdi. Serà durant el vuitè concert del cicle Auditòrium de Palma de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, una actuació que comptarà amb la veu de la soprano estatunidenca Ailyn Pérez i la direcció de Pablo Mielgo. Les entrades ja estan disponibles i es poden comprar a la web de la Simfònica. El concert es repetirà l’endemà, divendres 6 de maig, a l’Auditori de Manacor a les 19.30 hores. 

Teatre Principal.- La setmana va començar amb la sobtada mort d’una de les sopranos belcantistes millors de la història, Edita Gruberova. Les seves intervencions al Liceu, fins a 13 òperes, davant la particular, intransferible i incondicional legió de seguidors que arrossegava i que a Munic es multiplicava exponencialment, es convertien en un espectacle més enllà de les qualitats vocals que atresorava i exhibia sense contemplacions ni reserves. Ella va ser una de les protagonistes de l’Ana Bolena, que Rafel Duran i Rafel Lladó aixecaren al Liceu. Una òpera de Gaetano Donizetti que s’havia estrenat amb gran èxit dos anys abans que li demanassin al compositor si en 14 dies podia escriure una peça nova. Naturalment, va dir que sí, perquè qualsevol repte li pareixia poc i segurament perquè tampoc no sabia dir que no. Així va néixer L’elisir d’amore, una circumstància que José Martret explica amb molta cura al programa de mà de la reposició que merescudament torna als escenaris del teatre Principal com a primer títol de la 36a Temporada d’Òpera. 

Guillem Solé (veu i lletres), Jaume Nin (guitarra), Joan Blázquez (bateria), Pep Vila-Abadal (teclat i cors), Josep Contreras (saxo), Klaus Stroink (trompeta) i Rai Benet (baix) són Buhos, banda de rock festiu del Baix Penedès que fan concerts des de l'any 2005. Fins avui la banda ha canviat, també el públic que els va a veure (que cada vegada incrementa). El que es manté és l'essència de les cançons: animades, optimistes, plenes d'energia. Buhos ha anat conquerint l'escena musical en català fent feina dia a dia fidelitzant els seus seguidors. El passat mes de novembre van treure El dia de la victòria, un disc enllestit durant el confinament. Aquest dissabte, 8 de maig, arriben a Mallorca, a l'Auditori de Manacor, per presentar el seu espectacle Teràpia col·lectiva, que ha dirigit Albert Pla; una hora i mitja plena de grans èxits pensada per donar-ho tot, encara que sigui des d'una butaca. L'ARA Balears ha parlat amb el cantant i lletrista del grup, Guillem Solé.

Els gossos és el darrer text del reconegut director i dramaturg argentí Nelson Valente, amb qui la sala Trono de Tarragona manté una relació especial des de ja fa uns anys. A l'octubre, el títol va fer temporada a La Villarroel, i aquest dissabte, 1r de maig, arriba a l'Auditori de Manacor. Els actors Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié i Albert Pérez interpreten la família protagonista, de la qual en trontollaran totes les suposades certeses. I és que aquest text evidencia, d'alguna manera, "la fragilitat dels fonaments sobre els quals vivim", explica Negrié, que ha traduït el text de Valente al català. És una producció de la Sala Trono amb la col·laboració del Festival Grec de Barcelona.

En les comèdies romàntiques no hi sol haver segones parts, però Guillem Clua –autor de l’exitosa i reconeguda obra de teatre Smiley i premio Nacional de literatura dramàtica 2020 per Justícia– tenia ganes d’explicar què passa després de l’amor. Escriure la segona part d’aquesta peça ha estat una de les feines “més complicades” que s’ha trobat, però el dramaturg volia saber què passava amb Àlex i Bruno, els dos protagonistes que s’enamoren a Smiley i que van enamorar el públic d’arreu. Diumenge, dia 11 d’abril, es podrà veure Smiley, després de l’amor a l’Auditori de Manacor. Per gaudir-ne, assegura l'autor, “no cal haver vist la primera part”.

Trui Teatre / Auditori de Manacor.- El concert de Cap d’Any de la Simfònica va acabar com cal, com tots, amb la Marxa Radetzky i el públic fent mamballetes, tot just després que sonàs un altre imprescindible, com és el Danubi blau. Són composicions que varen sortir de la inspiració de dos Strauss, el pare i el fill. Dues peces que per a la conclusió de l’esdeveniment són les que d’alguna manera rubriquen la naturalesa del concert. De fet, no és fàcil, ni habitual, trobar-ne cap de les dues a cap programa de cap recital, que és en realitat el que és el més famós del concert, retransmès des del Musik Verein de Viena i que el món sencer intenta reproduir, naturalment amb menys expectatives, però no amb menys acceptació per part d’un públic que consuma la tradició i omple totes les localitats de part o banda, que no són poques, on té lloc tal costum, testimoni nadalenc per excel·lència.

Trui Teatre/Auditori Manacor.- La celebració del 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven podria haver estat més espectacular, fins i tot més adient, si s’hagués pogut interpretar la Novena Simfonia, però no millor. No va poder ser, que hauria escrit al començament del seu article Damià Caubet. Dit això, tampoc era una mala opció fer la cloenda d’aquest any amb la Cinquena Simfonia en Do menor, Op. 67, la que s’inicia amb les més famoses quatre notes de la història de la música i el compositor va definir com “Així el Destí toca a la porta”. Ni més ni menys. Pere Estelrich conta que conten que quan varen tocar a la porta de la casa de Beethoven i va ser amb els tres Sol i un Mi, d’alguna manera el va il·luminar. Per la seva banda, Czerny diu que va ser el cant d’un oriol, conegut també com a menjafigues o antigament a les nostres illes com a tord groc, el que li va despertar la inspiració. Sigui com sigui o fos el que fos, estam davant una peça que, com moltes de LVB, tan sols es pot qualificar d’única. “Grandiosa. Una follia total”, va exclamar Goethe quan la va sentir per primer cop, interpretada per Mendelsshon. E.T.A. Hoffmann la va definir com a “colossal i immensa”… Però el més graciós va ser el que va dir Leuseur a Berlioz, a la sortida del concert: “M’ha trastornat tant que, quan m’he volgut posar el capell, no em podia trobar el cap”. L’endemà, ell mateix va dir a Berlioz: “No s’hauria de fer música com aquesta”. I aquest li respongué: “Estigueu tranquil, mestre, no n’hi haurà gaire com aquesta”. Pablo Mielgo, dirigint cinquanta dels seus músics, va fer d’aquesta successió de frases curtes i acords aïllats una interpretació poderosa, intensa i, el més important, sòlida, sota el dictat de les quatre primeres notes que condueixen a tot un cúmul de sensacions que van des del desafiament fins a la immensitat del univers i el misteri de l’èsser humà. L’aperitiu tampoc era per fer roïssos. El concert es va iniciar amb la Simfonia núm. 1 en Do major Op. 21, que de convencional tenia poca cosa ja des del primer acord, dissonant de Fa, en lloc d’un acadèmic i ortodox Do, que va fer que fos qualificada com “una explosió desordenada de la ultratjant insolència d’un jove”. La Simfònica va estar a l’altura de les expectatives, però d’aquest primer plat em quedo amb la interpretació del meravellós tercer moviment, el Menuetto que no és tal. Un diàleg entre la corda i el vent que varen brodar. I així fins l’any que ve, que potser serà millor. Només potser.

Trui.- Dijous al Trui, el nou cau de la Simfònica, i divendres a Manacor, a l’Auditori, l’Orquestra Simfònica Illes Balears donà el sus a la nova temporada i ho va fer, com no podia ser d’altra manera, celebrant el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, encara que sigui a correcuita i abans que s’escapi el 2020 entre PCR, confinaments i l’evidència que els polítics són molt prescindibles. Des d’aquest primer concert inaugural i fins a mitjan desembre podrem escoltar set de les nou simfonies amb les quals el compositor va traspassar el llindar de la immortalitat. També és cert que Beethoven no té obres menors i en són una bona prova, entre moltes d’altres, els cinc concerts per a piano i orquestra que Gerhard Oppitz acompanyat per la Simfònica, sota la batuta de Pablo Mielgo, interpretaren en dues tongades. La primera, amb els tres primers a Ciutat, i la segona, els dos darrers, a Manacor. Va explicar Mielgo que el primer projecte era, abans de la covid, que el pianista i l’orquestra interpretessin els cinc concerts d’una tirada, com una vetlada operística. Les circumstàncies han obligat a dissenyar aquest nou format, una mica menys definitori, però igualment interessant, per veure, escoltar i gaudir la trajectòria dins aquest gènere, com una mena d’antologia que va dibuixant l’evolució i el mapa vital i musical del geni per excel·lència.

Gabriel Oliver i Oliver, conegut artísticament com Biel Majoral, rebé aquest dijous el Reconeixement

Fa temps que el Seat 600 ha deixat de ser només un cotxe per convertir-se en el símbol d’una època. Conscient de l’impacte d’aquest vehicle en l’imaginari col·lectiu, el director i dramaturg Pere Riera s’ha apropiat d'ell per construir una comèdia familiar protagonitzada per Mercè Sampietro i Jordi Banacolocha. La dona del 600, que s’estrenà al Teatre Goya l'octubre passat, arriba a l'Auditori de Manacor aquest cap de setmana.

Auditòrium/Auditori.- Dijous a Ciutat i divendres a Manacor Leonard Slatkin es va posar al capdavant de la Simfònica de les Illes Balears per segon cop. El primer va ser fa dos anys, en el primer concert de la temporada, la de la celebració dels cinquanta anys de l’Auditòrium, un homenatge a Marc Ferragut. Un natalici inoblidable. Que hagi tornat per dirigir de bell nou la Simfònica tan sols es pot qualificar d’encert per part de Mielgo, però també vol dir que va quedar prou satisfet de com sonaren Haydn, Brahms i, naturalment, Cindy McTee.

Aquest dilluns s’ha presentat a Palma l'edició del Barnasants 2020. El festival cultural i musical arribarà també a Manacor. En concret, en dues cites a l’Auditori del Conservatori Municipal de Manacor de les més de 120 que es faran arreu dels Països Catalans en la 25a edició del festival.

Auditori Manacor.- El concert de Cap d’Any, sigui on sigui, és la prova evident que la música clàssica agrada molt més del que la gent creu. Bona part del públic que omplia el Palau de Congressos i l’Auditori de Manacor probablement serà l’únic concert que podrà posar al seu currículum musical de l’any, de la mateixa manera que segurament és l’única manifestació musical que molts televisors aguanten de cap a peus sense que el seu patró o patrona pitgi el comandament per canviar de canal. A les notícies locals els entrevistats de rigor així ho manifestaven, amb orgull. El mateix amb el qual un estranger resident deia allò d’“esss una tradissssión”. O dos amics, no gaire melòmans, que em feien saber que estaven davant el televisor, com un clau, més còmodes i atents que si fossin al Musikverrein vienès. Com un acte de fe inexcusable. Però és que, a més, a tots els va agradar, fins i tot a la senyora de darrere meu, a qui li va sonar el mòbil i el va llançar a la fila de davant dient, amb rictus d’innoncent impotència, “és s’alarma i no la sé aturar”. Un nadiu cibernètic, amb el màxim de galons municipals, no va dubtar a socórrer la ciutadana amoïnada. El va reduir sense contemplacions, mentre la soprano mirava cap a on sonava l’artefacte i cantava, metafòricament, Ma, punirlo, il cor non sa, de la famosa ària Casta diva, i el director es girava amb cara de “l’aturareu o què!”. La soprano era Susana Cordón; el director, José Miguel Pérez-Sierra, acompanyant i dirigint l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears; el nadiu era el batle i la senyora, no ho sé. Tot va quedar en la categoria d’anècdota, pel que sembla inevitable perquè no hi ha espectacle sense ària mobilística, i, sobretot, superat amb escreix per la categoria del concert.

Manacor.- Repetició del tercer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel titular Pablo Mielgo i acompanyada per Gerhard Oppitz al piano per interpretar el 'Concert per a piano núm. 2 op. 8 en si bemoll major'. Oppitz té casa a Mallorca i ja havia mostrat les seves excel·lències, juntament amb la Simfònica, fa dos estius al Festival de Bellver. L’Auditori de Manacor gairebé ple o com a mínim una molt bona entrada, fet que significa que s’està consolidant aquest segon cau interpretatiu per a la nostra orquestra i s'està assolint un dels objectius de Mielgo, que no és cap altre que l’augment de públic i que aconsegueix amb escreix amb aquesta nova ubicació. Aquest segon concert per a piano de Johannes Brahms el va compondre vint anys després del primer, la qual cosa implica un maduresa compositiva indiscutible, tot i que tot Brahms és indiscutible. Complicat i senzill alhora. Net, vibrant, dens i al mateix temps lluminós, necessita per a la seva interpretació una pulsació potent sense que aquesta perdi la delicadesa del discurs, ni la seva bellesa intrínseca. Si Oppitz va executar una composició tan alambinada i rica amb la precisió germànica que el caracteritza, no cal dir que la batuta de Mielgo també va tenir a veure en el precís i preciós resultat final. Un resultat que s’intueix des dels primers sons de trompa abans que entri el solista per donar color al llenç simfònic que Brahms articula amb tant talent com ofici i que arriba al seu punt culminant en el començament del tercer moviment amb el diàleg que estableixen el piano i el violoncel. N'hi ha molts més, de moments inoblidables, perquè el compositor no es limita a fer tot un seguit de variacions del mateix tema, sinó que l’enriqueix de totes les maneres possibles amb la màxima coherència. Una festa, tot llum i cap ombra.

Simfònica: Auditòrium/Manacor.- La Simfònica de les Illes Balears inicia la seva trentena singladura, amb Pablo Mielgo al timó d’una nau que va creixent amb uns resultats que li reporten categoria i respecte més enllà de les Illes. Per això venen els artistes que venen i ocupen el capdavant de la programació, exigint, naturalment, un mínim de garanties. Per a l’ocasió no trobam noms de ressò mediàtic més enllà de la música, però no és menys cert que la nòmina de solistes i directors per celebrar la tercera dècada d’existència de la formació és d’un nivell superior. Són quinze els concerts de la temporada, a més de la seva presència a la 34a Temporada d’Òpera del teatre Principal, els de Nadal i un concert d’aniversari amb què inicien el recorregut. La mezzosoprano María José Montiel oficiarà la commemoració amb un recital que dirigirà el titular de la Simfònica i en el qual podrem escoltar des d’Eduard Toldrà fins a Camille Saint-Saëns, passant per Miquel Marquès i Georges Bizet. Per finalitzar, la Simfonia núm. 3 de Felix Mendelsshohn-Bartholdy. En els quinze concerts de la temporada la varietat també està assegurada, sempre dins les normes clàssiques. Tres violinistes, Frank Peter Zimmermann, Alina Pogostkina i Arabella Steinbader; quatre pianistes, Gerard Oppitz, Sunwook Kim, Nikolai Lugansky i Dmitry Masleev; dues trompetes, la de Timur Martynov i la de Manuel Blanco; un oboè, tocat per Carlos Fortea; un violoncel, el d’Emmanuel Bleuse, aquests dos darrers components de la Simfònica, de contrastada categoria i reconegut mereixement. Pel que fa a la Coral Universitat de les Illes Balears, de Joan Company, hi serà present en dues ocasions, obres majúscules i de gran dificultat, que ja han demostrat en anteriors ocasions que poden assolir amb la feina ben feta que els caracteritza. Parlam de La creació, de Haydn i Un rèquiem alemany, de Brahms. Fins a set la llista de directors convidats, en què trobam Vladimir Fedoséyev, Marcus Bosch, Pierre Bleuse, que dirigirà el germà al violoncel, Jonathan Cohen, Leonard Slatkin, Joji Hattori, i el sempre immens Leolpold Hager. Fins a vint són els compositors que configuren la relació del curs que ve. Beethoven hi surt fins a cinc cops, Txaikovski, Xostakóvitx, Brahms i Haydn ho faran en dues ocasions, mentre que la resta s’haurà de conformar amb una. Entre ells, una estrena nostrada, La festa, d’Antoni Parera Fons, qui, com és sabut, no atura, i ja un cop acabada la música per a l’òpera dedicada a l’Arxiduc, està ja amb una altra, també amb nom propi. Fins aquí puc llegir. Dels quinze concerts de què podrem gaudir a l’Auditòrium el corresponent dijous, vuit es traslladaran a Manacor el divendres següent.

L'Auditori de Manacor acull dissabte, dia 28, la Gala Lírica de Llevant, que després de l'excel·lent acollida que va tenir en edicions anteriors a Son Servera, Cala Ratjada i Artà, arriba ara a la capital del Llevant de Mallorca. Enguany la gala presenta com a novetat la incorporació de diferents artistes manacorins de prestigi, com és el cas de la coral Ars Antiqua, que dirigeix Eulàlia Salbanyà i que, en aquesta ocasió, dirigirà Catalina Garí, i el pianista reconegut internacionalment Andreu Riera.

El cor i l'orquestra Acadèmia 1830 interpreten aquest concert de música clàssica.