Marc ha estat any rere any el nom més triat pels pares de nins nascuts a les Balears en les dues darreres dècades, i el 2024 no ha estat l'excepció. Durant l'any passat fins a 111 nadons es varen registrar amb aquest nom.

Els meus pares estan separats. Hi estan d’ençà que jo era molt petita, de manera que no puc dir que arrossegui cap trauma d’aquest episodi. Tot va passar quan encara em mancava la consciència justa per saber que la meva vida havia canviat i per qüestionar-me si seria pitjor. Així que ara no tenc cap record de quan estaven junts amb el qual poder comparar la relació que tenim avui dia tots tres. Tanmateix, no estic segura que –si en tingués, de records– desitjaria que tot hagués estat diferent. Som una família normal (que no normativa): tenim un grup de WhatsApp tots tres, de tant en tant feim un dinar o un cafè plegats, l’un em demana per l’altre –i viceversa–, i entre ells es demanen ajuda i favors quan ho necessiten. A banda de jo mateixa, sé que tenen algunes poques coses en comú. Comparteixen certes maneres de fer i de veure la vida. I potser és per això que, casualment i sense saber-ho, tots dos varen decidir deixar de fumar el mateix dia, després de prop de quaranta anys enganxats al tabac.

Alguns infants es refereixen als seus pares pel seu nom de pila, i s'allunyen del tradicional mama o papa. Tot i que pot resultar estrany, sovint té una explicació senzilla: l’infant ho ha sentit a dir. “Quan això passa és perquè els pares es diuen pel nom, no es refereixen a la persona pel rol que fa, sinó pel nom, i així el nen o la nena aprèn que s’hi ha d'adreçar d'aquella manera”, explica Sylvie Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. Generalment, dins de les famílies, els pares s’identifiquen pel rol que desenvolupen davant dels nens i s’autoanomenen així: “Anem a veure el papa” o “demana-li a la mama”.

Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Els fills observen, retenen i reprodueixen. Es fixen en els models adults propers (el pare, la mare) i en calquen el comportament, l’incorporen, el fan seu. La psicòloga sanitària Sílvia Noguer, directora de l’institut Nexus de Sabadell i professora associada de la UAB, recorda que la imitació no és pas un recurs exclusivament humà: "Els fills ens imiten perquè és la forma d’aprenentatge de la majoria d’espècies animals. És com aprenem. Imitem els models que se’ns assemblen més".

Somric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

L’encert de Jack Thorne i Stephen Graham, creadors d’Adolescència –la sèrie del moment–, ha estat rebentar les bombolles del filtre generacional i de gènere traslladant la cultura incel de les pantalles del mòbil adolescent tancat a l’habitació a un lloc comú i sovintejat per adults com Netflix. La sèrie relata com la influència sinistra de la masculinitat tòxica inunda els entorns digitals i s’hi expandeix. Arriba en el moment oportú, ara que no falten arguments de pànic moral sobre les xarxes socials. La virtut que té Adolescència és que ens sacseja, però el repte després de veure-la és no caure en el mode reactiu, prohibicionista i de mirada curta. Com podem aprofitar el soroll que ha generat la sèrie per acompanyar millor els nostres adolescents? 

“El meu fill estava enfadat perquè no li volia comprar una joguina i, de sobte, em diu “ets tonta”. Em vaig quedar glaçada i vaig acabar perdent els nervis”, explica la Sílvia, mare d’un nen de vuit anys. Situacions com la que ha viscut fa pocs dies aquesta mare són “cada cop més habituals”, apunta la professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, Sylvie Pérez. “És normal que els infants s'enfadin, mostrin ràbia o frustració, però mai haurien d’arribar a l’insult”, diu. El motiu que cada cop es produeixi més aquest comportament, segons l’experta, és que “hem deixat de tractar-nos bé”. Hi ha una manca de respecte general –concreta– que porta a atacar les persones en lloc dels fets o situacions que no ens agraden.

Des de fa vuit anys el menjador del CEIP Pere Rosselló Oliver (Alaró) el gestiona l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) del centre. Com explica el seu cap de cuina, Ernesto Serrano, “el projecte va sorgir perquè els pares no estaven contents amb l’empresa privada de càtering que hi havia abans” i es varen posar en contacte amb l’associació Menjadors Ecològics –que s’encarrega d’assessorar i acompanyar durant el trànsit de canvi de model dels menjadors. A partir d’aquí, varen modificar els menús i la manera de cuinar. Serrano explica que “al centre hi ha una filosofia d’utilitzar els productes locals i de temporada per afavorir els pagesos de l’illa” i que es prioritza sempre “la sobirania alimentària”, és a dir, poder accedir a productes locals, ecològics i de qualitat.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat en diverses ocasions que es proposa signar una ordre executiva per iniciar el procés d'eliminació del departament d'Educació. Aquesta acció forma part de l'estratègia liderada per Elon Musk per reduir la burocràcia i l'administració pública federal, i que considera els servidors públics “paràsits” de l’estat. Aquesta situació ha creat un sentiment d’incertesa, por i inestabilitat enorme entre els treballadors. Molts d’ells ja han estat acomiadats amb un simple correu electrònic que els notifica d’un dia per l’altre que no cal que tornin a la feina.

Abans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.

El fill d’Anna Gual tenia quatre anys quan van haver d’operar-lo de carnots i amígdales a l’Hospital Universitari de Terrassa. Era el 3 de novembre del 2023. Gual va entrar amb el petit a coll al vestíbul del quiròfan. Allí, tots dos van presenciar la sedació –per via intranasal– d’una nena que plorava i, tot seguit, se l’enduien cap a dins. Un, dos, tres, quatre, cinc minuts. Era el seu torn. La medicació prèvia a l’anestèsia se subministra amb l’objectiu de rebaixar l’angoixa als pacients en intervencions pediàtriques. Malauradament, i a diferència d’aquella nena, al fill de Gual la sedació no li va fer l’efecte desitjat: “Estava tan nerviós que va seguir plorant”. A continuació, dues infermeres se’l van emportar: “Van haver d’arrencar-me’l dels braços per dur-lo al quiròfan; va ser traumàtic”, lamenta. 

Un “número important” d’infants i adolescents ingressats i tractats a l’àrea de Psiquiatria de Son Espases el 2024 són fills de mares migrants llatinoamericanes, confirma la directora de l’Institut Balear de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència (IBSMIA), Isabel Flórez. Les dones varen arribar soles a Espanya per treballar i, amb la regulació de la seva situació, han pogut dur els seus fills a viure-hi amb elles. “Fa uns anys va haver-hi un boom de la reagrupació familiar i vèiem nins amb la clau de casa penjada del coll perquè la seva mare treballava i, en tornar d’escola, estaven sols a casa. Ara veim adolescents que es qüestionen el paper dels seus pares en la seva vida”, prossegueix Flórez, qui descriu problemes de trastorns de l’estat d’ànim –“angoixa, depressió i desregulació emocional”– i altres com autolesions o temptatives de suïcidi a conseqüència de la manca de vincle amb la seva progenitora. “Varen deixar infants petits, fins i tot bebès, als seus països i, de sobte, conviuen amb adolescents que no coneixen i amb els quals tenen problemes de falta d’autoritat, d’horaris, normes o conductes inapropiades. Adolescents als quals han tret d’on han nascut, del seu entorn, per viure amb una senyora que diu ser la seva mare, però que els resulta una desconeguda. Elles, per part seva, no saben com educar a una persona que se sent abandonada. Com recompons això?”, es demana una tècnica municipal de serveis socials que prefereix mantenir l’anonimat.

Les Balears varen registrar 215 denúncies per agressions de fills a pares el 2023, una xifra que representa un augment del 12,6% respecte de l'any anterior, quan es varen obrir 191 expedients a menors per aquest tipus de delicte. Segons les dades de l'estudi Violencia filio-paternal en España (de la Fundació Amigó), els expedients oberts a joves per violència filiopaternal es mantenen per damunt dels 4.000, una xifra similar a la dels darrers anys. El 2023 hi va haver 4.416 procediments a menors per aquesta classe de delicte, mentre que el 2022 en varen ser 4.332, informa Europa Press.

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

Aquest diari explica que el Barça pretén blindar Lamine Yamal. Després del nou Camp Nou, és l’operació més transcendent en una dècada. Si el Barça vol aspirar a tornar a regnar a Europa, necessita un futbolista franquícia al voltant del qual pivoti tot. No només a nivell esportiu, sinó també comercial. Lamine és negoci, com ho era Leo Messi. L’argentí continuava sent extremadament rendible malgrat arribar a cobrar més de 100 milions. Espònsors, gires, aficionats... Messi era l’imant per portar el Barça a una altra dimensió. I, com Lamine, també era la peça fonamental per construir el relat.

El 92,45% dels infants de 4t d'Infantil (tres anys) ha obtingut plaça a la seva primera preferència durant el procés d'escolarització 2024-2025; i el 5,32%, a la segona. Ara bé, 192 infants han quedat provisionalment sense lloc i alguns dels que sí que l'han obtingut ho han fet molt lluny de casa. Davant això, un grup de famílies de Palma amb fills que han de començar 4t d'Infantil el curs que ve i que no tenen plaça a la primera opció s'han mobilitzat per exigir solucions a la Conselleria d'Educació, a qui remeten una carta.

El nen no en té cap culpa. És del 2016. Per tant, té entre 7 i 8 anys. He dubtat molt si havia de parlar-ne, però és un exemple més del problema que podem representar els pares al futbol. I parlo en primera persona perquè soc pare de nens federats, i a vegades m'he equivocat en el missatge que he llançat als meus fills durant i després d'un partit. La setmana passada va córrer un vídeo d’Instagram en el qual un nen vestit amb la samarreta de l’Europa parlava de les dificultats que havia tingut aquesta temporada, i que per això havia decidit canviar d’equip per anar-se’n a un club "més gran". I, a més, remarcava que se n'anava a la màxima categoria. El nen llençava amb menyspreu la samarreta escapulada i a sota lluïa la de l'etern rival, el Sant Andreu. Les xarxes es van omplir de comentaris aplaudint el vídeo, ràpidament el van reproduir desenes de milers de persones, fins que al cap d'unes hores va desaparèixer.

Hem quedat per esmorzar, però hem acabat dinant i hem estat juntes fins a mitja tarda. Som amigues de fa molts anys, perquè vam compartir els inicis de les carreres professionals, que semblaven avançar per un camí de rajoles grogues i brillants. Érem llestes, agosarades, teníem curiositat i ganes de fer-ho bé. I érem joves.