De petit, Josep Motas Isach dibuixava calaveres i batedores, sempre el mateix, gairebé com una obsessió. De més gran, un professor li va dir que qualsevol cosa, malgrat que sigui lletja, repetida és bonica. La calavera que tantíssimes vegades havia dibuixat el Josep és avui una de les figures més identificatives de l’estudi Bussoga, que el dissenyador comparteix amb la seva companya, Irina Grosu, a Sant Jordi Desvalls (Baix Empordà). La firma s’ha fet un nom arreu del món per haver reinventat la rajola catalana amb dissenys impregnats d’imaginació, humor, transgressió i un toc de surrealisme. El paviment hidràulic del rebedor de l’estudi d’aquests dissenyadors ja és tota una declaració d’intencions: a primer cop d’ull sembla un mosaic modernista, però una observació atenta permet descobrir que es tracta d’una composició feta a base de calaveres, que no deixa de ser una repetició –en aquest cas de rajoles amb el dibuix d’una calavera– com la que esmentava el professor a Josep Motas. La rajola repetida crea un conjunt bonic i sorprenent, i alhora resumeix l’esperit de la firma Bussoga: la suma de la tradició i la modernitat, la simbiosi entre art i disseny. 

El ceramista Rafel Sunyer (Manacor, 1969) posa tres bols damunt la taula. Dos són de fabricació industrial i el tercer és fet seu. Amb paciència, mostra les diferències: la peça artesanal presenta algunes irregularitats en el relleu, i també a la base, mentre que les línies dels altres dos productes són perfectes i idèntiques. Abans, aquests petits defectes servien per destriar l’artesania de la producció en cadena. Però ara ja no. El mercat ho capta tot. “Com que està de moda el que és orgànic, avui en dia hi ha moltes peces industrials que ho imiten”, explica. El consumidor, doncs, queda bastant desprotegit. L’única manera de saber el que compres és “que qui t’ho ven sigui honest”. Amb els avanços de la tecnologia, tot es pot replicar, i l’autenticitat resideix gairebé exclusivament en els valors.

Després d’anys de fer gravats, l’artista Marta Font va començar a explorar noves formes d’expressió que, sense adonar-se'n, la connectaven amb una mateixa cosa: les seves arrels. Així, la ceràmica i el brodat han esdevingut centrals a l’exposició Yōki, que es pot veure fins a final de mes a la galeria Kaplan de Palma, i on les dones de la seva família i la serra de Tramuntana tenen un paper més que destacat. “És una exposició molt sensitiva i orgànica”, resumeix l’artista, “que parla de com ens comunicam amb la natura”. 

Els tallers per aprendre a fer ceràmica o només pintar-la proliferen a Barcelona a la mateixa velocitat que els centres de ioga. “Però de botigues quantes n’has vist?”, pregunta la Núria Pié (Tarragona, 1948), ceramista i una de les torneres més veteranes de Catalunya. Amb 75 anys, encara baixa cada dia al seu taller al barri de Sants per embrutar-se les mans de fang. “No sé què faria, si no. Quan en faci 80 potser em torno a plantejar parar”.

Fa uns mesos que la ceràmica s’ha introduït indirectament i contra tot pronòstic en la meva vida. Enteneu-me, no és que m’hagi comprat un torn de terrissaire. Tampoc m’he aficionat a visitar mercats dominicals de productes artesanals; aquella mena de fires infernals on pots comprar gerros, formatges cremosos i el collaret de cuir més lleig que veuràs en tota la teva vida. No, l’entusiasme ceramista s’ha manifestat en el meu entorn de forma més subtil: ara un cartell a la sortida del metro que anuncia cursos per fer-ne; ara una companya de feina que sí, efectivament, té molts amics que s’hi han aficionat; ara una publicació gens fortuïta d’Instagram que explica on, quan i per quin preu puc començar a confeccionar les meves pròpies peces... No cal doctorar-se en màrqueting per extreure'n les primeres conclusions; amb una cerca ràpida a Google –“ceràmica Barcelona”– es fa palès que aquest art està de moda. I els més apassionats per l’argila, sorprenentment, són els joves. Per què?

Carla Farreny (Barcelona, 1991) porta des dels 16 anys fent acrobàcies amb el trapezi i, des que va néixer, observant i experimentant amb l'or, la plata i els metalls. Farreny prové d'una família de joiers que ha mantingut l'ofici generació rere generació. Conscient de la desaparició progressiva de les feines manuals al segle XXI, ha fusionat l'artesania amb el trapezi en el seu primer espectacle de creació pròpia, Tour, una peça que reivindica la cultura dels ceramistes i que s'ha estrenat aquest dijous a la Fira Trapezi de Reus.

La ceramista Helena Prat, coneguda per captar en plats de ceràmica i gres els colors blaus de la Costa Brava, sosté que l’ofici artesà necessita una reivindicació. O, si més no, un reconeixement. “Ens hauríem de preguntar per què algú que ven plats molt barats es fa ric”, explica, i afegeix que el plagi en l’art de fer plats de cuina és una constant, fins al punt que “el públic no en distingeix la diferència”. L’artista, establerta a Girona, acaba d’inaugurar exposició a la Montserrat Art Contemporani de Nova York. “Hi exposo tres plafons de grans mides fets amb rajoles inspirades en el moll grec d’Empúries i que he fet expressament per a aquesta mostra”, diu.

El Partit Popular de Marratxí ha criticat la manca de consens del batle, Miquel Cabot, amb els artesans pel canvi d'ubicació de la Fira del Fang. Ara bé, l'Ajuntament ha aclarit a l'ARA Balears que s'ha informat de la modificació els participants i que tan sols han rebut una queixa. Igualment, el canvi d'ubicació suposa 100 metres de diferència, passant de l'esplanada de la Verònica (davant l'aparcament del supermercat) a la plaça de l'Església de Sant Marçal, segons han explicat des del Consistori.

La ceràmica es considera sovint un art menor, però aquesta etiqueta no fa justícia a la intensitat, la bellesa i la profunditat que pot assolir en mans de grans artistes com el barceloní Josep Llorens Artigas (1892-1980) i el japonès Hamada Shōji (1994-1978), un dels fundadors del moviment d’art popular anomenat Mingei i que va ser reconegut com a Tresor Nacional Vivent. Artigas i Shōji van estar units per una gran amistat i una admiració mútua, i ara el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) els posa en diàleg a l'exposició Els colors del foc. Hamada - Artigas, que inclou més 140 peces de tots dos i també del fill d’Artigas, Joan Gardy Artigas, de l’escultor Eudald Serra i de Joan Miró. El resultat és un relat fascinant en què conviuen les obres mestres, els lligams familiars, amistosos i artístics i la fascinació per l’art popular. Precisament Hamada va quedar fascinat pels murals romànics del MNAC durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona perquè hi va trobar “la mateixa expressivitat que en l’art popular japonès”, com diu el comissari de la mostra, Ricard Bru i Turull.

El conegut ceramista Jordi Aguadé ha mort aquest dissabte als 95 anys, tal com ha piulat el periodista i divulgador de les arts aplicades a Catalunya des de la postguerra, i informen uns quants mitjans. "Del seu taller d'Horta van sortir peces extraordinàries que campen per vestíbuls, façanes i llars de tot el país", diu Dalmau.

Irene Forteza combina poesia i ceràmica, "dos idiomes" que li permeten parlar del que més l'interessa: com viu la vida, el que l'importa i la mou. Qualsevol dels dos formats –"un tros de paper o un tros de fang", com diu ella– són bons per alliberar la seva creativitat, que fins fa poc considerava que era insuficient. Al seu compte d'Instagram barreja breus poemes, que s'acosten als haikus japonesos, amb peces de fang minimalistes però marcadament orgàniques. La pandèmia no ha estat cap impediment per ella per anar una passa més enllà en una de les seves dues passions i ja ho té tot a punt per obrir el seu propi taller de ceràmica, el Mostaza Taller.

La teulada dels edificis del Centre Cultural La Misericòrdia (Palma) que s’estan rehabilitant des de l’octubre del 2019 es vestirà amb teules fetes a la Península, fora de Mallorca, mentre el sector ceràmic de l’illa fa anys que es desinfla: ara només hi queden tres fàbriques de teules.

Maria Ramis Vidal (Felanitx, 1961) es va graduar en Ceràmica a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma el 1983. Tres anys després, començà a dirigir la botiga i taller-escola de ceràmica Call Vermell, ubicat al centre del seu poble natal. Tot i que no té un rètol identificatiu a la façana, tothom sap on és, com diu.

La XXXVI Fira del Fang, que se celebrarà a Sant Marçal entre el 7 i el 15 de març, tindrà com a temàtica central 'Cuines del món amb ceràmica', amb activitats programades per a tots els públics cadascun dels nou dies d’obertura.

L’artista de la Cabaneta Joan Oliver ha estat el guanyador del concurs de creació del cartell de la XXXVI Fira del Fang. Totes les obres presentades (sis) havien de tenir un vincle directe amb la temàtica central de la fira d’enguany: 'Cuines del món en ceràmica'. Com a guanyador, Oliver rebrà un premi de 500 euros.

El nou pacte de govern entre el PSOE (6) i MÉS (4) Idma - El Pi (1) a Marratxí ha creat tres noves àrees municipals: Igualtat, Ceràmica, i Mobilitat Sostenible i Accessibilitat, totes proposades per MÉS per Marratxí.

S onia Louati, feminista convençuda i presidenta d’una ONG per la democràcia participativa, sospira quan li sona el mòbil i mira la pantalla de l’aparell. “Cada dia rebo quatre o cinc trucades d’elles... Això de la Unesco em sembla que ha sigut un regal enverinat”, rebla mentre es dirigeix en cotxe cap a a Sejnane. La tècnica ancestral que atresoren les dones d’aquest poble remot del nord de Tunísia en l’elaboració de la ceràmica va ser reconeguda a finals del 2018 per la Unesco, que la va declarar Patrimoni de la Humanitat. Des de fa sis anys, l’ONG de Louati ajuda un grup d’artesanes en la posada en marxa d’una cooperativa que els ajudi a viure del seu art. Es diu Zahwa, que vol dir orgull en àrab.

Quant fa que no construeixes alguna cosa amb les mans? Que no arregles la torradora o que no plantes una flor? Quant fa que no t’embrutes les mans? Si fa poc o si ho fas sovint, tenim bones notícies. I si no... també.

“Vivim anys molt difícils per conservar la nostra identitat com a poble, perquè estam capficats en un món globalitzat que passa totes les singularitats per la capoladora. Si els nostres ajuntaments, el Consell de Mallorca i, sobretot, el Govern balear no es prenen seriosament el tema patrimonial i no milloren les col·leccions d’art, els materials etnogràfics i, entre altres coses, els fons documentals, no anam enlloc. La nostra història, la nostra identitat i la nostra cultura es desfan a passes de gegant. I els responsables de les institucions, els nostres polítics, ni tan sols són capaços de corregir problemes endèmics que arrossegam des de fa dècades i de donar solucions a equipaments elementals absolutament necessaris per salvaguardar el nostre patrimoni. Així mateix, menysprear sistemàticament els nombrosos col·leccionistes que hi ha a les Illes és un error imperdonable”.

Els lleons de l'antiga Babilònia rugeixen a la plaça de les Glòries: el Museu del Disseny presenta aquest dimarts l'exposició 'D'obra. Ceràmica aplicada a l'arquitectura', un dels plats forts de la qual és un relleu amb un lleó de la via processional de Babilònia. La mostra, comissariada per l'arquitecte i professor d'estètica Pedro Azara, inclou prop de 300 peces, una seixantena de les quals provenen de les col·leccions del museu. "És una exposició que ve de molt lluny. Un any i mig abans d'obrir el museu ja hi treballàvem", afirma la directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez. "La ceràmica té un paper clau en la vida humana, és indissociable d'aquesta condició, i l'exposició parla, alhora, de tradició i d'innovació", subratlla Vélez. "El fet que una seixantena de les peces de la mostra siguin del museu destaca la importància de les nostres col·leccions", diu també la directora. "Es va decidir centrar la recerca de peces en el món mediterrani, però no s'ha acotat temporalment i arrenca a les acaballes del paleolític i arriba al 2016. La majoria de les peces van ser usades en edificis que han desaparegut i són capaces d'evocar els edificis i les comunitats que s'hi reunien a l'interior", explica Pedro Azara.