Els orígens del nacionalisme a les Balears arrelen al segle XIX en la Renaixença, un moviment de redreçament cultural nascut sota la influència del Romanticisme anglès i alemany. Un dels seus intel·lectuals de referència va ser el campaneter Miquel dels Sants Oliver. A La cuestión regional (1899) proposà un federalisme basat en les regions històriques, en el qual Mallorca encaixaria dins la nacionalitat catalana.

L’amnistia porta gresca. Mentre que Catalunya l’acull amb desconfiança –queden molts caps per lligar–, a Madrid aflora el ressentiment. Deixo de banda la cridòria de ritual de l’espanyolisme indignat, i em quedo amb la fira de les vanitats representada per Feijóo i l’inefable Felipe González.

Si el bon metge ataca les causes de la malaltia i no només els símptomes, el bon polític hauria d’estudiar les arrels d’un conflicte i no limitar-se a reprimir-lo per després concedir la gràcia del perdó. No existeix a Espanya aquest polític, o està en l’ostracisme, i per tant el cas dels catalans, com se’n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

En les últimes eleccions Aliança Catalana va aconseguir que l'extrema dreta independentista irrompés per primer cop al Parlament. El fenomen migratori i el desencís amb els partits independentistes per la paràlisi del Procés han estat el caldo de cultiu perfecte perquè el partit de Sílvia Orriols desembarqués a la cambra catalana després d'aconseguir l'alcaldia de Ripoll i adquirir una gran popularitat. Aliança Catalana s'ha convertit en el gran referent d'aquest espai, però no ha aconseguit recosir l'extrema dreta independentista, dividida en diferents partits i organitzacions molt minoritàries. Però qui és qui en l'entramat xenòfob independentista?

Ara fa menys d'un any, el municipi biscaí de Plentzia aprovava una moció en què es declarava part integrant d’una república basca. Ho feia arran d'una iniciativa de l'associació Ehun, que defensa la via de la unilateralitat per aconseguir la independència, amb el vot a favor d'EH Bildu, que governa amb majoria absoluta, i l'abstenció del PNB. Els promotors de la proposta van ressaltar aleshores la seva importància perquè era el primer cop que una institució es declarava part de la república basca. "El poble de Plentzia s’ha autodeterminat”, van sentenciar des d'Ehun.

El baròmetre del CEO confirma el canvi que s'ha produït en una part important de l'independentisme català en relativament pocs anys, i que es pot resumir com un gir de la il·lusió i la confiança en un projecte polític i civil cap al replegament, el victimisme i l'afany per protegir les essències de la pàtria amenaçada. Aquest gir es produeix arreu d'Occident, com sabem prou, però a Catalunya i als Països Catalans el fracàs del Procés l'ha accelerat i li ha donat unes característiques específiques.

Algú sap què ens va passar? Algú sap exactament què va passar els mesos anteriors a l’1-O i els immediatament posteriors? No és que ens manquin relats en què es descriguin amb poca o molta precisió els fets materials més obvis, més visibles, més incontrovertibles. Tampoc no manquen les lectures simplificadores, les aproximacions conspiranoiques i les versions malèvolament esbiaixades i autoexculpatòries. Però, de tot plegat, en la memòria –i en la desmemòria– col·lectiva el que n’ha quedat és un mirall trencat d’interpretacions. Una trencadissa que no només n’ha fragmentat el record, sinó que és feta de peces que ni tan sols encaixen les unes amb les altres. La reconstrucció, ara com ara, sembla impossible.

Aquest dimecres farà cinc anys de la primera reunió de la taula de negociació entre el govern català i l’espanyol. Després d’anys de repressió i escalada del conflicte per part de l’estat espanyol (amb la sentència contra els presos polítics, els exilis forçats per la persecució i l’obertura de centenars de causes judicials), es produïa un punt d’inflexió i ens assèiem cara a cara. Era el reconeixement, tal com després es posava per escrit en el comunicat conjunt dels dos governs, de “la naturalesa política del conflicte i que aquest requereix una solució política”. Iniciàvem una etapa que portaria a l’alliberament dels presos i preses polítics, l’eliminació del delicte de sedició i, finalment, a l’aprovació de la llei d’amnistia.

"Saps què no et perdonaria jo mai de la vida? Que et diguessis Maria Isern Torres". El 13 de juliol del 2023, un dia abans que La Directa destapés el cas de la policia nacional infiltrada als moviments socials de Girona -la quarta infiltració similar que destapava el mitjà-, l'Òscar Campos va parlar per última vegada amb la Maria, amb qui va sortir durant tres anys sense saber que era una agent. "Doncs et dius així. T'hem pillat", li va dir l'Òscar a través d'una videotrucada. "Ja...", respon ella. El moment, enregistrat pels periodistes, és part del material inèdit del documental Infiltrats, dirigit per Gemma Garcia Fàbrega i Sònia Calvó Carrió i estrenat aquest diumenge al 30 minuts. El més sorprenent, però, és que la noia infiltrada no penja el telèfon, sinó que a continuació fa tot un seguit de confessions a l'Òscar, militant independentista i un dels encausats pels talls a les vies del tren del primer aniversari de l'1-O. "Hi ha infiltrats a tot Espanya", li arriba a dir ella.

Començo pel final: en l’actual procés congressual Esquerra haurà d’encarar el debat sobre la conveniència de deixar de ser un partit polític exclusivament independentista. Substituir l’objectiu final de la independència, fixat en l’article 2 dels estatuts des de la darrera dècada del segle XX, pel de la proclamació de la República Catalana. És voluntat d’alguns militants independentistes incorporar aquesta qüestió amb la mateixa naturalitat amb què s’han anat integrant noves estratègies post-Procés. Efectivament, atès que la victòria de l’1-O no havia estat la definitiva i motivats per la màxima de guanyar o aprendre, el republicanisme va assumir que només podria aspirar a liderar un nou procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació si era capaç d’entomar la penyora derivada de metabolitzar els errors comesos entre 2015 i 2017. Per exemple, haver confós el silenci de gran part dels nostres compatriotes no independentistes amb una adhesió passiva a l’unilateralisme.

Quan votem, decidim els escons d’una opció política, però no la composició del Parlament, que és una decisió conjunta. Conjunta però no conscient, perquè no som abelles ni tenim una ment rusc. Però les elits i els seus spin doctors tenen l’hemicicle al cap i poden dirigir-nos, ja sigui a través de la llei electoral o bé exercint un control intel·ligent de l’opinió pública. Si no, no s’explicaria que durant dos segles els països parlamentaris més avançats hagin funcionat amb un bipartidisme gairebé perfecte. Sospitosament perfecte. En el present, és el bipartidisme tradicional el que sembla haver entrat en crisi, el que ha provocat la irrupció d’un feixisme modernitzat, molt capaç també d’influir en l’opinió pública, de despertar-hi l’eterna temptació totalitària.

És prou conegut el passatge amb què Jaume Vicens Vives va descriure el nostre capteniment col·lectiu després de la derrota de 1714. El gran historiador afirmava –més o menys– que els catalans del segle XVIII van decidir que més els valia dedicar-se a fer diners que no pas a fer política, la qual cosa va fer possible un segle XVIII pròsper. El jove Jordi Pujol, àvid lector de Vicens, devia pensar en ell quan parlava de “fer país” durant el franquisme, com a alternativa a una acció política impensable en aquella època.

Un dels arguments recurrents de l'unionisme per desacreditar l'independentisme ha estat que Catalunya va votar sí a la Constitució massivament el 6 de desembre del 1978. Amb vora el 68% de participació, els vots afirmatius van superar el 90%. 

Encara que el congrés del PSOE a Sevilla l’aclami i el confirmi en el tron al qual tant li va costar arribar, Pedro Sánchez viu immers en una neguitosa sensació d’isolament i de setge continuat per part dels seus enemics. Com totes les sensacions, aquesta té una part de veritat (les últimes enquestes vaticinen una majoria absolutíssima de PP i Vox), però també una part de miratge, com un reflex deformat per la mirada dels mitjans de comunicació; és sabut que en l’esfera mediàtica la correlació de forces no és precisament la mateixa que en la política o en la societat espanyoles. La dreta està sobrerepresentada en la premsa tradicional, com l’extrema dreta a les xarxes socials. No és estrany, doncs, que Sánchez s’hagi marcat com a objectiu compensar aquest biaix conservador. El reforçament de TVE (que podria reverberar a TVE-Catalunya) i l’impuls d’un nou canal privat, que pel que sembla serà impulsat pel grup Prisa amb suport directe de la Moncloa, van en aquesta direcció.

El futur d’una Catalunya independent, ara mateix i simplificant, és dibuixat per dues perspectives contradictòries. D’una banda, hi ha els qui sostenen que van ser les improvisacions de les institucions, amb les seves covardies i traïcions, les que van fer descarrilar el Procés. I, per tant, que qualsevol represa del desafiament independentista passa, ara sí, per plantar cara de manera directa a l’Estat, amb l’assumpció de la violència que això comportarà. De l’altra, hi ha els qui pensen que l’única via possible passa per les institucions polítiques democràtiques, a partir d’un suport popular que sostingui noves majories parlamentàries. Només així creuen que amb un gran suport democràtic intern es podria forçar una resposta unilateral amb l’Estat i que facilités prou suport internacional.

Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.

Els catalans, que tenim fama de sorruts (alguns ens ho treballem a fons com qui fa CrossFit), també som, quan toca, “participatius”. Durant els anys del Procés ens hem posat i tret samarretes, ens hem donat les mans, hem posat urnes i hem donat clavells als mossos... Ara, però, que som al post-Procés, hem après una cosa: les manis no serveixen per a res i tenir majoria absoluta en un Parlament, tampoc. Estem orfes de participació.

“Ens falta allò que podria anomenar-se una arquitectura de la simpatia, és a dir, un moviment progressiu que superi la nostra identificació només amb aquells individus que són com nosaltres”. Això diu Richard Sennett en un gran assaig que va ser publicat el 2003 amb un títol lacònic i rotund: El respecte. Sennett es refereix al concepte de respecte com un intangible que, paradoxalment, s'acaba traduint socialment en coses ben concretes. En una societat en què no impera el respecte dels uns cap als altres –el respecte col·lectiu– s'engrandeixen les desigualtats, es multipliquen les actituds intolerants i es fan insuportablement omnipresents els frecs pels motius més banals, afegeix Sennett. No estem parlant, doncs, d'un valor entre altres, sinó d'aquell que permet atorgar sentit a la nostra acció més enllà de circumstàncies conjunturals.