El comitè d'empresa de Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM) ha expressat aquest dilluns el seu "profund dolor i consternació" pel greu accident ferroviari ocorregut a Adamuz, una tragèdia que senten "com a pròpia" i per la qual envien tot el seu suport a les víctimes, als seus familiars i als treballadors de Renfe i Iryo.

Sant Antoni iguala la fe i les ganes. Les classes socials, el nivell econòmic i, fins i tot, l’edat. A la festa per excel·lència de la part forana no li han d’explicar res que no sàpiga ja. Conscient de totes les seves virtuds, la celebració ha tornat a desplegar a Manacor la mida justa d’artesania en la crítica i l'empatia envers la desgràcia.

Passam a cercar la meva padrina i enfilam directament cap al cementeri. Ja fa dies que va ser Tots Sants. L’explosió de flors ara llueix més aviat com un quadre de natura morta que ens recorda que ja feim tard. Tanmateix, si no fos per la padrina, ni ma mare ni jo visitaríem mai aquest lloc. Em deman si, quan ella ja no ho pugui fer, alguna li prendrà el relleu. Si fos per mi, ni tan sols sabria trobar la porta d’entrada per accedir-hi amb el cotxe, així que és ella qui, cada pic, em guia: “No, nina, tira més endavant. És una porta molt grossa, la veuràs”. Per trobar el bloc on es troben els nostres familiars també he de menester les seves indicacions: “El segon carrer a l’esquerra”. Aparcam el cotxe i ens organitzam per decidir qui visitam primer. Mai no em deixarà de sobtar com irromp el sentit de la practicitat en moments en què aparentment t’hauries de guiar per l’instint o la impulsivitat. És com si l’intent de posar seny ens anestesiàs un poc les vísceres.

La pèrdua d’un familiar és un moment que esquinça i fa trontollar les estructures internes. Encara que remogui o que la situació sigui incòmode, les criatures i els adolescents necessiten trobar respostes a les seves inquietuds sobre la mort. A la família, és l’hora de la conversa: que aflorin les creences que es tenen i se’n pugui parlar de manera reposada i oberta. L’avi ha anat al cel? O la vida s’acaba i ja està? El que fem i diguem, marcarà, en gran manera, com infants –i de retruc també nosaltres– transiten per aquest dol. Veure el cos inert l’ajudarà a adonar-se que l’avi ja no tornarà a ser-hi com abans? Aquesta i d’altres qüestions al voltant de com viuen la mort infants i joves les respon Marta Butjosa, educadora i terapeuta.

1 - Paquets embolicats amb paper de regal. És el primer que vam veure quan vam entrar per primer cop a casa de la mare després de l’accident. Havia començat a preparar els regals de Reis i allà els tenia, com si res no hagués passat. Com diu Joan Didion: “La vida pot canviar en un instant. En un instant normal”. El buit era físic, em faltaven extremitats. La pena em feia outsider en una happycràcia on s’espera de tu alegria permanent. Quan busques feina, quan surts amb les amigues o quan coneixes algú. En algun moment, vaig canviar l’estudies o treballes per un: "Hola, soc la Carla i la meva mare ha mort. I tu? M’expliques els teus difunts?"

La música, el dibuix i fins i tot la relaxació són alguns dels aliats amb què Neus Cester s’apropa a la mort i el dol amb criatures molt petites. Mestra d’infantil, Neus Cester (Martorell, 1995) respon que ja de ben petits els infants poden entendre la mort d’un familiar o d’un animal, només cal adaptar la manera d’explicar-ho a cada edat per fer-ho més comprensible. “Cal normalitzar la mort com una part de la vida”, afirma. Dependrà de la maduresa de cada criatura, però cap als tres anys ja poden sentir com els adults pateixen per la mort, tot i que potser no ho associen a una desaparició permanent. Serà una mica més tard, cap als cinc (no són límits matemàtics sinó aproximatius), que comencin a sentir “curiositat” i es facin un tip de fer preguntes. Per a Cester, no cal alarmar-se ni posar-se nerviosos, sinó que és un bon moment per resoldre dubtes sobre la vida, perquè el més important és “que se sentin escoltats, validar els seus sentiments”, indica. A més, diu que en aquests moments no hi ha encara temor, així que es pot aprofitar l'interès perquè puguin créixer sense aquest “tabú”.

Belén Rubio (Barcelona, 1968) va estudiar protocol de gran, després d'haver estat anys treballant en una empresa familiar. Quan la van agafar a Mémora li van dir molt aviat que la formarien per fer les cerimònies laiques. I avui assegura que, malgrat la tristesa i els moments durs, aquesta és la feina de la seva vida.

Cada 15 de juny i 28 de gener, Cristina encén una espelma per celebrar el dia que varen néixer i morir els seus tres bebès. Un nin, Claudio, en el primer embaràs. Bessons en el segon, Claudio i Noa. “Tanc els ulls i la buf. Em dona pau i sent que els don el lloc que tenen dins de mi”, confessa. El seu úter no va poder retenir-los i es va posar de part en tots dos casos en la setmana 23. Sortiren del seu ventre vius i moriren en braços del pare uns minuts després. Mentre el marit plorava bressolant-los, ella no va voler veure’ls. Desfeta de dolor, va dir a l’equip mèdic de l’hospital Son Llàtzer: “Que la naturalesa segueixi el seu curs”.

Afrontar el final de la vida d'un ésser estimat no és fàcil. En realitat, mai no hi estem del tot preparats. Per molt que de vegades ja sapiguem que passarà, sempre el tràgic desenllaç ens acaba agafant desprevinguts. Com fer-ho, doncs? Com amortir la sotragada emocional que ens sobrevindrà? Això és el que l'ARA posa a debat dijous que ve, 12 de desembre, al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, en una sessió organitzada amb el suport de la funerària Àltima i que comptarà amb la participació de reconegudes especialistes en el tema.

Lydia Birk, de 56 anys, conserva el seu exemplar favorit d'El conill de vellut, de Margery Williams, des que els seus tres fills, que ara tenen entre 20 i 30 anys, eren petits. Li encantava omplir la casa de llibres i confiava convertir-se algun dia en l'àvia cool que compartiria les seves històries favorites amb una nova generació de nens. Però cap dels seus fills vol tenir fills. I tot i que ho entén i creu que és la decisió "correcta per a ells", admet Birk, no pot evitar que se li trenqui el cor. "Ja no tinc fills petits, i ara no tindré nets", diu. "Així que aquesta part de la meva vida s'ha acabat".

“Al cel el vegem”, “t’acompany en el sentiment” i “que pugueu pregar molts d’anys per ell” són tres de les formes més repetides que es diuen als familiars del mort, en passar per davant dels endolats. També hi ha qui diu “en pau descans”, que no vol dir altra cosa que desitjar a la persona que se n’acaba d’anar que descansi en pau. Hi ha un acudit antic, o més ben dit, un coverbo, en què qualcú diu, mostrant aflicció, “en pau descans…”, i l’altre li entima de manera irònica “en Pau des Cans? En Pere de ses Cusses!”. El cert és que totes aquestes formes han perdut vitalitat, perquè els hàbits funeraris han canviat i, avui dia, no es fa funeral a tothom. Són moltes les persones que diuen adeu als seus familiars al mateix tanatori, sense necessitat de cap acte religiós. En conseqüència, ja no hi ha banc d’endolats a qui haver de consolar. Sigui com sigui, d’aquí a poc serà Tots Sants, dia primer de novembre, i l’endemà és el dia dels Morts, que és dia 2. Recordem idò algunes formes i expressions que es relacionen amb la mort i els ritus que l’acompanyen (o l’acompanyaven).

Es va fer metge per salvar vides. "A això em vaig dedicar durant uns quants anys", diu Julio Gómez. Però el naixement de la seva segona filla, que tenia una discapacitat genètica severa i greu, ho va canviar tot. La va cuidar fins que va morir amb 3 anys i 8 mesos. "Va ser la meva graduació com a metge de pal·liatius". Avui és director de l’equip d’atenció psicosocial de l'Hospital de Santurtzi i és metge especialitzat en cures pal·liatives a través del Programa d'Atenció Integral per a les Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa.

La preciosa i colpidora Las tres hijas, la nova pel·lícula d’Azazel Jacobs, fill del cineasta experimental Ken Jacobs i director de French exit (2020) o The lovers (2017), recupera una imatge dramàtica especialment poderosa: tres dones reunides en un espai dramàtic. No són tres dones qualssevol, perquè aquesta trinitat femenina està formada per tres germanes distanciades des de fa temps que es reuneixen a l’apartament de Manhattan on van créixer per acomiadar-se del seu pare, en estat terminal.

Segueixo la meva sèrie d'articles estivals sobre emocions donant pas avui a alguna cosa que no està en l'agenda de les xarxes socials, com ara Instagram, o que cada vegada més ens costa compartir: el fet d'estar trist.

Nena, com et creixen, no han passat ni tres setmanes i ja tornes a tenir l’arrel blanca, han sigut tres setmanes, no? És que l’altra vegada no et vaig atendre jo, estava... Ai, tia, coses de psicòleg, res. El nen. Sí, el nen va al psicòleg, però jo també. No em fa cas, diu que vol tornar a la Xina, que aquí ell no és feliç. Em passo el dia plorant, tia. Què? Cinc, cinc anyets quan el vaig deixar. Amb les àvies, sí. I ara em diu que el menjar de les àvies sí que li agrada, que el meu no, que jo no faig res bé, i que vol tornar amb les àvies. Ploro ara i plorava abans. Que no em vegin, que no em vegi l’encarregada o me la carrego... Sí. Jo el primer que vaig fer quan vaig venir va ser aprendre català, castellà... Ell no vol. Diu que no. Que se’n vol anar. Ai, tia... Perdona.

Tristesa per la notícia de la mort, la setmana passada, d'Ana María Briongos, barcelonina, gran viatgera i autora de llibres de viatges. Va ser als 77 anys, com a conseqüència d'un càncer d'aquests que en diem fulminants, contra el qual va declinar seguir cap tractament. Va acceptar la seva mort com el darrer gran viatge. D'això mateix tractava el seu darrer llibre publicat, Mi cuaderno morado (Laertes Edicions), que duia el subtítol d'El viaje más largo.

"Tenen una preocupació de perdre la identitat que tant els ha costat fer pública. Per a ells, un factor de risc afegit de fer-se grans és tornar a l'armari". Així resumeix la mediadora i gestora cultural Roser Sanjuan un dels temes centrals que van sorgir durant el projecte Mortals (Morir queer), que va reunir una quinzena de participants d'entre 55 i 70 anys del col·lectiu LGTBI de Mallorca. Els seus autors presenten aquest dimecres a la Fundació Joan i Pilar Miró els resultats d'aquesta recerca participativa, que l'artista Albert Potrony ha plasmat en una publicació en format diari amb textos que recullen algunes de les converses entre els participants.

D’aquell dia en recordo sobretot el so dels batecs. Els batecs d’aquells nadons que eren dins les panxes de les seves mares, mentre que a mi, aquell dia, m’havien dit que els de la meva ja no hi eren. Em van deixar durant hores en una sala plena de corretges, a mi sola per fer-me analítiques. Recordo aquells sons, i com em queien les llàgrimes per la seva sort i la meva pena, i sobretot per la indefensió d’estar vivint allò. El sistema sanitari no està preparat per atendre amb dignitat i cura les pèrdues gestacionals, no està prou humanitzat i cal fer-ho ja, perquè aquests detalls t’esquerden. Només cal analitzar-ho amb els ulls de qui pateix, de qui ha de rebre la mort en comptes de la vida.