Un centenar de persones han acudit a l'acte d'homenatge que s'ha celebrat a la sala Magna de l'edifici Guillem Cifre de Colonya de la UIB. La tria de l'espai no és cap casualitat, ja que va ser aquí on el "conco Artigues", així és com el coneixien els més propers, va organitzar la majoria dels seus espectacles teatrals, a través del projecte Magisteri Teatre. També va ser aquí on els seus alumnes varen poder gaudir del mestratge d'un home que vivia la pedagogia en tota la seva essència, i que entenia la universitat com un pont o una passarel·la per on els seus aprenents podien desfilar i connectar amb versos, música i allò que escollissin del món sensible i el món real.

No record quan vaig conèixer Toni Artigues. El primer que tenc d'ell és

Tornes de la feina amb l’esguard perplex. Hi ha un moment de la carretera en què, si n’hi ha, s’albira la neu de la serra de Tramuntana. Avui, per sobre les muntanyes, s’eleven uns grans niguls de cotó blanquíssims, irisats per un sol imponent. El dia vol riure i tu no vols plorar. Sabies que havia de passar, i t’ho han dit avui.

Mestre de mestres: l’expressió es propaga de boca en boca i de ploma en ploma, en territoris físics i zones intangibles, arran de la defunció d’Antoni Artigues (Palma, 1950-2018) la matinada de dimarts passat. Des de llavors, l’estelada oneja a mitja asta. I és que aquesta societat ha sofert una irreparable pèrdua d’ençà que ha quedat sense aquest amant total de la cultura.

Antoni Artigues (1950-2018) va ser, possiblement, la màquina nacionalitzadora - que, en països sense estat com el nostre, sol voler dir democratitzadora i transformadora- més rellevant que hi ha hagut a la UIB. La universitat del canvi de segle, de fet, la del postnadalisme i el final de l’hegemonia de l’Associació d’Universitaris de les Illes Balears -AUIB-, sense Artigues i sense els estudiants indepedentistes del BEI i la CEPC hauria estat culturalment eixorca. Aprofundir en aquesta idea és bo. Anys després, amb el bauzanisme i la voràgine del procés a sobre, vaig veure dessuadores verdes en gent que el mirava de manera estranya, a n’Artigues, pels passadissos de l’entranyable edifici Ramon Llull. I suposo que a ell, que era de sumar, ja li va anar bé. Quedi dit.

Artigues, amic meu, germà meu, pare meu, no m’ha costat mai d’escriure’t, ni per a dir-te què trobava d’una cosa o d’una altra, ni d’una persona o d’una altra, ni d’un poema o d’un altre. Ara tampoc no em costa, però ho faig amb l’estranyesa que t’has mort i que no hi ha més diàleg. Tinc ben present el dia, fa anys, que es va morir Nadal Batle. Blai Bonet li va fer un escrit que començava dient “Nadal, ara que ja hi veus clar…”. Tu, Antoni, ara ja hi veus clar. Només pel fet de ja no ser-hi, de ja no respondre, ja hi veus clar. Hi veus clar perquè pots mirar a través dels ulls nostres, que són teus perquè tu ens els has encaminat, ens has ensenyat a mirar i ens has ensenyat a veure-hi. No sé si aquí és el lloc adient per a parlar d’això, Artigotes, però d’ençà que t’has mort em fa l’efecte com si ara jo estigués més complet que abans, com si hagués d’ocupar l’espai humà, real, quotidià, que ara ja no ocupes tu. Cadascú té, si la té, la seva quimera. Cadascú té, si el té, el seu projecte. El teu és viure i fer viure dins la poesia. Per a tu la poesia no és una activitat d’hores buides, una dedicació de cap de setmana. Per a tu la poesia és la transformació radical de la persona que, un dia, decideix què vol ser i com hi vol arribar. I s’hi afua a les totes. La poesia és un estat de revolta permanent. Per això tu has cregut a ulls clucs en les paraules veres que uns altres menystenien. Per això menystenies tot sovint els qui ens menystenien. I cercaves el bull i el silenci, la companyia i la solitud, el col·lectiu i l’individu. Per això lluitaves constantment entre la concepció jo i la concepció nosaltres. Amb tu, Artigues, puta Artigues, em passava una cosa que em passa amb molt poques persones: que tu i jo teníem l’obligació de ser tu i jo, tal com som, tal com hem estat, tal com serem. Si jo et mentia, tu no em creies. Si tu em menties, jo no et creia. Si tu no m’agradaves, jo no et mirava. Si jo no t’agradava, tu no em miraves. Si no ens agradàvem, ens menysteníem. Si ens miràvem, era perquè crèiem l’un en l’altre. Si ens miràvem era perquè ens miràvem amb els ulls de la poesia: els ulls que volen transformar la debilitat, la deformació, la monstruositat…, i en volen fer amor, joia: córrer descalç per damunt una herba fresca, jaure i descansar a l’ombra d’un arbre molt viu. Antoni Artigues, tu ens has ensenyat a ser irreverents, a ser espontanis, a llegir amb ulls de foc, a ser humils, a rebre pedrades i a agafar una pedra, a ser estimats, a no ser estimats. A dir un poema i que tothom calli. A dir un coverbo i que ningú no rigui. El que no ens has ensenyat, però, és a no estimar-te. No ens has ensenyat que no ens estimis. Aquestes coses fan de mal dir quan ja no hi ets, però l’altre dia, que parlàrem llarga estona a casa teva, amb el foc de la xemeneia que ja era caliu, tu assegut al balancí, jo et vaig dir que venien temps difícils, que els fatxes estan molt encesos, que haurem de menester robar molt de foc als déus per a repartir-nos-el entre els homes, i tu em digueres que te n’anaves conhortat perquè nosaltres hi som. Vas dir que si nosaltres hi érem tu estaves tranquil. En aquell moment vaig veure que la teva lluita entre ‘jo’ i ‘nosaltres’ ja s’havia acabat, que estaves preparat per a veure-hi clar. Gràcies, Antoni, per abraçar-me, per besar-me als llavis, per haver-me ensenyat a viure en revolta constant. Gràcies per haver-me abraçat com l’amic i haver-me decantat com el pare que amolla el mac perquè aquest nosaltres ha esdevingut una munió de jo. Se’m fa estrany, et dic, d’escriure’t aquestes paraules que sempre ens hem dit mirant-nos als ulls. Ara hem d’existir fins que ens morim. Passar gust d’existir. Vet ací la qüestió. Com em digueres diumenge passat: “Besades. No em digueu res pus”. Pus, Antoni. Però ara tu sempre ets en mi. Memòries a en Blai, en Brossa, en Palau, na Marçal, en Bauçà, en Manel Marí i a tots els altres. Besades.

Biel Majoral va arribar a la redacció carregat de records: portava apunts escrits a mà, peritatges lingüístics, alguns editats i d’altres fotocopiats, revistes en què escrivien els primers anys a Magisteri. Tot dins una carpeta blava, descolorida, de les d’un temps. De tant en tant es deturava i demanava que li parlassin més fort. “Li vaig prometre a Antoni que em posaria una orella nova i la me posaré”.

Antoni Artigues era, és i serà el Conco de les persones que el vàrem estimar, una gernació de cors que, si som com som, és gràcies a ell i al seu extraordinari esperit de revolta. Mai li podrem agrair prou tot el que ha fet per nosaltres. Perquè ningú com ell ha defensat i propagat la poesia, la glosa, el teatre, la llengua, la tradició, la música, l’ensenyament o la cultura entesa com a bé universal. I amb modèstia, i fins i tot amb un cert punt de timidesa que ocultava rere la cuirassa de l’arravatament, perquè ell no volia destacar, però volia fer. I tant que va fer! Des de Mallorca sencera per a tots els Països Catalans, per a tot el món.

Quan vaig començar a estudiar a la UIB, na Margalida Estelrich, na Turrisquetes, un dia em va dir: -No has conegut n’Anto- ni Artigues? -No encara -vaig dir. -Doncs ves al seu despatx i presenta-t’hi. Us entendreu molt. Així ho vaig fer. Jo tenia devuit anys i el cap ple de pardals, d’inquietuds i de ganes de fer coses. -Bon dia, som na Glòria. Na Margalida Estelrich m’ha dit que ens hem de conèixer. Va fer un somriure ample. I així va començar una relació preciosa, en què ell sempre m’empeny a fer el que m’agrada: viure la poesia i la música amb tota la passió possible, estimar la terra i la llengua, i lluitar per tot allò que cregui just. I a parlar en present. Perquè n’Antoni Artigues, es conco, no va de coses passades. Ell estima l’ara i el que vendrà.

Dimarts al matí, el telèfon em dona la notícia que pressentia: en Toni, en Toni Artigues, havia partit, havia pres la ruta del cel, que diu Bauçà. I, de cop, em vaig sentir òrfena, òrfena del meu mestre, de l’amic, del company de teatre, del MESTRE, així, en majúscules. Una sensació de pèrdua de referent molt compartida per companys i amics, però no per això menys punyent.

Antoni Artigues "era una figura capdavantera del món cultural a les Illes en molts d'aspectes", assegura l'escriptor mallorquí Miquel Mas i Ferrà, qui ha posat en valor que Artigues es preocupàs "per rescatar el patrimoni del cançoner popular republicà juntament amb Biel Majoral i Tomeu Mestre".

Miquela Serra, que aquest mes de març complirà 25 anys com a llibretera de Quart Creixent, la llibreria de la qual Antoni Artigues fou fundador, ha explicat a l'ARA Balears l'amistat que tenia amb el professor i ha apuntat que “estam molts trists per la pèrdua d'un poeta i un gran amic”.

La professora de català i representant d'Unió Obrera Balear d'Ensenyament, Antònia Font, lamenta amb profunditat la pèrdua d'Antoni Artigues, a qui defineix com a "un gran amic, un amic sincer, profund, molt amic, molt divertit i amb qui hem compartit aventures i poesia i de tot".

"Divendres l'acomiadarem, no hi haurà discursos. Antoni era un amant de la poesia i del silenci. Ens veurem els amics i ens farem una abraçada". Biel Majoral parlava de l'amic, de l'"intel·lectual amb voluntat de magisteri" -així el defineix-; feia poc temps que havia deixat la família, la dona i el fill d'Antoni Artigues. "A les 7 o a les 7,30 se n'ha anat. Li varen diagnosticar el càncer fa unes dues setmanes. Ha tingut temps per acomiadar-se de la gent, ens ha demanat que féssim tot el que ells no han pogut fer".

Glòria Julià conta com va conèixer Antoni Artigues a la Universitat de les Illes Balears, tot i que "no va ser professor meu". La poeta i escriptora assegura que "connectàrem de seguida".