Països Catalans, capital... Barcelona? Aquesta seria potser la resposta més evident. En canvi, ara fa 50 anys, el gener del 1976, l’epicentre de la política de les terres de parla catalana va ser un racó de Mallorca de ressonàncies lul·lianes: el santuari de Cura, al puig de Randa, on es varen trobar partits i instàncies unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per consensuar –amb dificultats– un document comú, reclamant allò que aleshores es deia el ‘trencament democràtic’ amb la dictadura, l’amnistia per als presoners polítics i el dret d’autodeterminació.

L’Ajuntament d’Algaida demanarà que el nucli urbà de Randa i la pujada fins a Cura siguin declarats zona protegida de renou per tal de prohibir-hi el pas de quads i altres vehicles molestos. Aquesta mesura es prendrà davant la impossibilitat d’aturar les excursions d’aquests vehicles, que ocasionen molèsties, contaminació i queixes veïnals.

La companya elèctrica Endesa és la responsable de l’aljub del puig de Randa que va passar per ull en posar-hi a sobre sis turistes de nacionalitat francesa, tres germanes i les seves respectives parelles d’entre 60 i 75 anys.

En els mesos de més afluència de turistes, Randa perd bona part de la calma que caldria esperar d’un nucli de muntanya i a la qual estan avesats, de cada vegada manco mesos a l’any, els seus habitants. Les limitacions d’aparcament, els cotxes i motocicletes a velocitats elevades que passen pel nucli, cicloturistes i autocars que pugen a Cura conflueixen i han congriat una situació que ha esdevingut insostenible. Ara mateix no es pot garantir ni la convivència amb els residents ni molt manco la seva seguretat ni la dels visitants.

Fa quinze dies, una caminadora s’espolsava la calor i la peresa i dedicava el dissabte horabaixa a pujar a peu fins al santuari de Cura. Era dissabte de Santa Càndida, i per tant festa patronal de Llucmajor, que enguany -com tot- se celebrava a menys de mig gas, a causa de la pandèmia. La caminadora va arribar a Cura i es va deixar impregnar per la pau de cos i d’esperit que emana de l’indret, de la bellesa del paisatge i de les presències benignes que l’habiten. Al cap i a la fi, el puig de Randa és una muntanya modesta en proporcions però vasta en sentits, tres vegades santa per mor dels tres santuaris que allotja: el de Gràcia, el de Sant Honorat i el de Cura. En tornar a baixar, ja hora foscant, va arribar fins a la plaça i la va trobar estibada de gent: no hi havia actuacions ni festa organitzada de cap casta, però es podia seure a la fresca a les múltiples terrasses dels múltiples bars i restaurants que tenien obert. La gent feia un cas molt lax de les normes de seguretat: les mascaretes tenien una presència testimonial i la distància social era tan sols un concepte teòric. La caminadora no va poder evitar incomodar-se amb el contrast entre la serenitat de dalt i l’espectacle d’irresponsabilitat col·lectiva de baix, la poca sensatesa que sovint demostram quan tenim la coartada d’actuar en massa, la constatació que, en qualsevol moment, el mite de la terra alta i la terra baixa deixa de ser tal mite i es converteix en desagradable evidència.

Els dies 2 i 3 de març, en el marc de la sala del santuari de Cura, ha tingut lloc el primer congrés lul·lià 'Ramon Llull i el lul·lisme', organitzat per la Província Espanyola dels Franciscans de la TOR. Els ponents que hi han participat han estat el Dr. José Aragües, de la Universitat de Saragossa; el Dr. Antoni Bordoy, el Dr. Rafael Ramis, el Dr. Joan Andreu del Cetem - Isucir; el Dr. Xavier Calp, OFM, de la Universitat Antonianum de Roma; el Dr. Josep Amengual, del monestir de la Real, i el Dr. Lucio Nontol, de la TOR i organitzador del Congrés.