A la llibreria Dictum, que Shahzaib Khan (conegut per tothom com en Miquel) va obrir fa cinc anys on les grans naus del polígon industrial de Banyoles limiten amb el senyorial barri vell de la població, les prestatgeries plenes de llibres retornen el llibreter d’origen pakistanès a la seva infància al Caixmir, on va néixer. Fill d’una mestra i un cap de policia, en Shahzaib recorda que casa seva era plena de llibres i que el sorprenia que a les cases dels seus amics als prestatges només hi hagués objectes decoratius. "Que no llegeixen, en aquesta casa?", li preguntava a la seva mare, a qui deu la seva afició a la literatura. En lloc de dur-lo a ell i als seus germans al parc a jugar, la mare els portava a clubs de lectura, al cinema o a veure un espectacle.

Després de la desfeta electoral de l’independentisme d’ara fa un any té molt sentit demanar-se quant durarà i com acabarà la política autonomista de “concòrdia” amb Espanya del president Salvador Illa. Esclar: de concòrdia segons el seu punt de vista, de docilitat colonial i d’espanyolització dels catalans segons el meu. Però, al marge dels punts de vista respectius, i sense voler caure en un determinisme històric simplista, el cert és que venim d’on venim. I a més, considerant la història recent, sabem de quin Estat parlem i a quina nació espanyola ens volen assimilar. 

Escrivia l’any passat que unitat és una paraula enlluernadora, i que potser ens tornarà a enlluernar si PP i Vox arriben al poder. Mentrestant, Joan Tardà ha publicat un article proposant un viratge estratègic d’ERC per tal que esdevingui un partit “no exclusivament independentista”, que apel·li a les esquerres que defensen l’autodeterminació per tal de representar millor la pluralitat del país. No cal dir que a Tardà li han dit de tot els patriotes de sempre. Aquests atacs ens poden fer empatitzar amb ell i amb qualsevol que és prou lliure per enfrontar-se als que practiquen el que Ferran Sáez anomena “l’heretgia per aclamació”. Però això no vol dir que no puguem veure punts febles en la seva aposta. El principal és que una aliança d’aquesta mena dificulta tota mena de col·laboració d’ERC amb Junts, que és un aliat indispensable per aconseguir avenços en un sentit sobiranista. Si realment es crea un tercer espai d’esquerra “autodeterminista” (com l’anomena Tardà), aquest espai ha de ser capaç de cooperar amb el PSC i Junts quan sigui útil, i enfrontar-s’hi també quan convingui. Malgrat tot, com vaig escriure també fa una setmana, sumar escons és molt més fàcil que sumar vots, i no és descartable que una opció electoral unitària de l’esquerra “autodeterminista” sumés sufragis, però també en dispersés, com ja li va passar el 2015 a la candidatura de Junts pel Sí.

Un 25 de gener de 1284 a Girona li era reconeguda la facultat d’autogovernar-se. Des de llavors i durant més de set segles, Girona ha tingut un ens institucional permanent gestionant el dia a dia dels seus habitants. De les prop de 1.000 llars comptades en els primers recomptes del segle XV als prop de 110.000 gironins i gironines de l’actualitat. Enmig han passat dinasties, models d’estat, ideologies i formes de govern diverses, però l’Ajuntament, en un format o altre, ha existit i ha liderat el futur dels seus veïns i veïnes. Com Girona, centenars de viles i pobles del nostre país. Centenars de viles i pobles que veuen com els últims anys se’ls ha anat escanyant la capacitat de finançament i d’inversió des de l’Estat, cosa que ha afectat clarament la qualitat dels serveis públics i directament el dia a dia de la ciutat i d’aquells que hi viuen. Uns ajuntaments que any a any han d’oferir més serveis amb uns costos més elevats però amb una capacitat econòmica similar.

Hi ha una pregunta que sobrevola el país: i ara, què? Parafrasejant Manel, quan la derrota sembla segura uns dissimulen, uns capitulen i nosaltres ens preparem per a la pròxima batalla.

Els que fa patir dels atacs de falsa bandera d'Esquerra Republicana és que fan pensar que tot el Procés podria ser un gran atac de falsa bandera, com si els partits catalans haguessin enarborat l'estendard independentista per desprestigiar la independència en comptes d'aconseguir-la i, en realitat, el rumb que duia el vaixell era autonomista de dalt a baix. L'expressió fa gràcia perquè té un origen naval: en conflictes marítims aquesta pràctica és considerada acceptable, i es permet que els vaixells hissin la bandera nacional pròpia just abans del combat per confondre l'enemic. 

Escric aquest article perquè penso que estem entrant en unes setmanes o segurament uns mesos que, a causa de la situació política que s’està vivint tant a Espanya com a Catalunya, podrien ser una oportunitat per reorientar els problemes pendents entre l'una i l’altra. Però l’escric també perquè crec que s’estan produint més dificultats de les raonables i que no són només conseqüència de les lògiques i evidents diferències d’opinió i d’objectius, sinó també de certes confusions sobre el contingut de les paraules amb què s’expressen aquests objectius. Explicaré de manera simple on em situo jo, i desitjaria que l’explicació pogués ajudar a aclarir algunes de les confusions. No sé pas si en sabré prou...

El MHP Quim Torra, al seu darrer llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries, 2024), relata el moment en què l’intel·lectual sabadellenc es fa càrrec de la direcció de la Revista de Catalunya –que ara celebra el seu centenari– reapareguda el gener de 1938, en plena guerra d’Espanya. ITreball, l’òrgan central del PSUC, li fa una entrevista el mateix 23 de gener en la qual Obiols en justifica el sentit: “per la llibertat i per la vida de la Pàtria”.

El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, intenta calmar les aigües a Nova Caledònia, on una nova revolta dels independentistes ha provocat un esclat de violència que ha deixat un balanç de sis persones mortes, gairebé 300 detinguts, més de 400 comerços incendiats o arrasats, una vuitantena de policies ferits i carreteres tallades pels manifestants. Macron, que ha visitat l'illa per sorpresa, ha anunciat aquest dijous que deixa en suspens el canvi a la Constitució francesa que preveu ampliar el cos electoral a l'arxipèlag de Nova Caledònia en favor dels ciutadans no nadius, la majoria francesos procedents de l'Hexàgon. La condició que hi posa és que acabin els talls de carreteres i que torni "l'ordre" a l'arxipèlag.

Hi ha estratègies que no funcionen perquè, senzillament, parteixen d'una mala teoria basada en una anàlisi errònia. I hi ha estratègies que no funcionen no perquè no siguin bones estratègies, sinó perquè, simplement, han estan mal executades. L'estratègia republicana, per resumir-ho molt, d'"eixamplar la base" crec, contra el que opinen els que avui n'estan fent estelles, que forma part de les segones, no pas de les primeres.

Durant els darrers anys s’ha evidenciat que una part important de la societat catalana aspira al fet que Catalunya es converteixi en un estat independent. Aquesta aspiració es fonamenta en una voluntat col·lectiva expressada reiteradament i democràtica per vies socials i polítiques.

No fa encara tres setmanes, Clara Ponsatí i Jordi Graupera anunciaven la creació d’un nou projecte polític, Alhora, que s’havia de presentar en societat el 23 d’abril. La convocatòria d’eleccions anticipades els ha obligat a accelerar els terminis, i ara estan recollint signatures –en necessiten més de 5.000 a Barcelona– per poder presentar-se a les eleccions del Parlament de Catalunya. 

La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la "sorpresa" que a la resta d’Espanya això no generi escàndol. Si de cas, una mica de baralla en l’arena política, en la mesura que el PSOE, lligat per temps indeterminat als vots dels partits catalans al Congrés, pugui debilitar el PP i els sectors judicials obsedits a fer descarrilar la legislatura espanyola tan prompte com puguin. És allò del lawfare, que és com les meigues: àdhuc els qui creuen que no existeixen saben que sí, que n’hi ha.

L’1 de febrer del 2005, el Congrés dels Diputats va posar punt final a l’intent de reforma de l’Estatut basc, en què el lehendakari Juan José Ibarretxe havia projectat l’Espanya confederal amb Euskadi com a estat lliure associat. Per a la història queda aquell pla Ibarretxe, que no s’ha reprès tot i que el PNB i EH Bildu van flirtejar-hi ara fa pocs anys. Aquell 2005 la independència va marcar el seu màxim al País Basc: un 35% de la ciutadania apostava per l'estat independent, segons va recollir l’Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc. Un any després, i tot i retrocedir lleugerament fins al 32%, la independència va ser la forma d’estat preferida pels bascos, i superava per primera vegada l’estat autonòmic (31,5%).

Si en algun moment dels propers anys es vol recuperar la via cap a l’exercici del dret a l'autodeterminació que Catalunya va emprendre amb força a partir del 2012, caldrà fixar-se en les variables externes i les condicions internes que fins ara han impedit assolir l’objectiu final, que no és altre que una Catalunya independent en una Europa creixentment federal. Darrerament insisteixo molt en la idea que quan parlem d’independència en el marc europeu hem d’explicar les coses com són i com volem que siguin: és a dir, sobiranies compartides i independències limitades en benefici d'un projecte europeu comú, que ens faci ser algú en el context mundial i que ens garanteixi progrés i benestar a llarg termini. 

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i, per tant, provar de fer-ne un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots, en canvi, circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessar el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.

Fa només uns dies Antònia Llodrà, portaveu de l’Agrupació Independent de Porto Cristo (AIPC), va tornar a verbalitzar un tema ja massa recurrent perquè passi desapercebut: l’emancipació, a través d’un referèndum, del poble costaner per esdevenir un nou municipi. El desig, que fa 30 anys va cristal·litzar en un moviment veïnal que acabà amb la creació del mateix AIPC com a braç polític, torna com a opció viable un cop que els portenys formen part de l’equip de govern municipal, conjuntament amb MÉS-Esquerra, que va dur la independència al programa electoral del 2019.

1. Els presidents dels Estats Units saben crear relats que enganxen i que il·lusionen. Amb el seu discurs són capaços de mirar endavant i marcar una fita. Kennedy va dir: “Portarem l’home a la Lluna”. El missatge ho tenia tot: ambició, futur i un llenguatge que podia entendre tothom. Roosevelt, després de la Gran Depressió d’aviat farà cent anys, va anunciar que “ja tornen els dies feliços”. I se’l van creure. Reagan parlava, als seus conciutadans, “d’una ciutat resplendent al capdamunt d’una muntanya”. Com a cowboy de pantalla, també els sabia marcar un camí. Clinton, abans d’embolicar-se amb becàries i mentides, havia ofert als nord-americans una metàfora poètica: “Estendré un pont cap al segle XXI”. A Catalunya, durant una dècada, el relat era imbatible. La independència era, per a la meitat de la població, un objectiu que motivava, mobilitzava i il·lusionava. Ara sembla que a aquests dos milions llargs de ciutadans engavanyats per l’autonomia, tips de menysteniments, de greuges econòmics i d’odis mal dissimulats, ens han deixat sense un objectiu a l’abast. Ja ningú no parla d’Ítaca.