La surrealista roda de premsa de Florentino Pérez després de la derrota del Reial Madrid al clàssic continua generant polèmica. Després d’atacar periodistes, parlar d’una conspiració mediàtica contra el club i insistir en el cas Negreira, el president blanc també va deixar comentaris que han estat qualificats de masclistes contra María José Fuenteálamo, periodista de l’ABC.

Després que el Reial Madrid empatés en la seva estrena al Mundial de Clubs contra l’Al-Hilal saudita jugant a les dotze del migdia a Miami, amb 30 graus de temperatura i un 70% d’humitat, Florentino Pérez va aparèixer amb el seu to evangelitzador habitual i va deixar anar: “Per fi hem aconseguit una cosa per la qual feia molt de temps que lluitàvem, i a més, com que és gratuït, tots els nens del món poden veure avui el Reial Madrid. Per a nosaltres és una gran il·lusió, ja que hem lluitat molt perquè tothom ho pugui veure”.

El menor identificat com un dels autors dels insults racistes a Lamine Yamal durant el clàssic del passat 26 d'octubre a l'estadi Santiago Bernabéu ha admès els fets i ha acceptat la imposició de 30 hores de tasques socioeducatives, així com la prohibició d'accedir a partits oficials durant un any, tal com explica Efe.

"Recordo que estava reunit amb el president [Florentino Pérez]. Des del seu despatx es veien unes torres i em va dir: "Són els galàctics: Figo, Ronaldo i Zidane". I després em diu: "Mira, aquesta és la teva [torre]". I jo vaig pensar: "Bé, m’agrada". L’anècdota l’explica David Beckham a la sèrie documental de Netflix que duu per títol Beckham. L’exjugador del Reial Madrid es refereix a les Cuatro Torres, l’àrea més simbòlica del Madrid financer i empresarial, entre l’estació de tren de Chamartín i l'estadi Santiago Bernabéu, gairebé al final del Paseo de la Castellana. De fet, són quatre gratacels coneguts popularment com les Torres de Florentino. El que narra Beckham, però, passa força desapercebut al llarg de la docusèrie, fins que aquests últims dies ha tornat a l’imaginari d'alguns. El motiu de fons és la presentació del macroprojecte urbanístic Madrid Innovation District que, de la mateixa manera que els quatre gratacels, pot suposar un baló d’oxigen per a les arques del club blanc. En tots dos casos hi juga un paper clau la requalificació urbanística. 

Hi ha, des de fa temps, un nou gènere periodístic, el dels columnistes esportius que escriuen sobre la seva canalla, del qual he dit fàstics generosament i sense frens per recurrent, cursi i gastat. Fins que Luka Modrić va anunciar que marxava del Reial Madrid, moment en què, casualitats de la vida, jo estava dinant amb la meva neboda Martina, de 14 anys, que quan se'n va assabentar es va posar a plorar i no hi va haver manera de consolar-la.

1. S’ha acabat la temporada. El Barça ha guanyat els tres títols que es disputen a Espanya, el Girona i l’Espanyol s’han quedat a primera després de patir més del compte i el Reial Madrid tanca, mai més ben dit, un any en blanc. La Supercopa d’Eurocopa i el Mundial de Clubs aconseguits ja fa mesos no són consol per a un equip que venia de guanyar la Champions i que es reforçava amb Mbappé, el millor golejador del continent. El president, pecant de supèrbia, no va fitxar un relleu per a Toni Kroos, l’ànima del mig del camp que se’ls havia jubilat precipitadament. Tampoc no va contractar ningú quan se li van trencar els titulars de la defensa i així li ha anat. Sense Carvajal, Militao ni Alaba, l’equip ha estat un colador. Conseqüència? Florentino Pérez es carrega l’entrenador amb millor currículum de la història i fa fora Luka Modric, el jugador que somiava acabar la seva carrera al nou Bernabéu, aquesta autèntica llauna de sardines arquitectònica.

Alejandro Grimaldo ha volgut fer saber que està enyorat de casa seva. Després d'una dècada jugant a fora, primer al Benfica i després al Bayern Leverkusen, fa dies que el lateral esquerre sona per incorporar-se en el nou plantejament del Reial Madrid. Tot fa pensar que aquesta és una petició de Xabi Alonso, que a hores d'ara entrena el club on juga Grimaldo i aviat es farà públic que fitxa per ser el míster de la banqueta merengue.

Més detalls sobre l'escàndol sexual que esquitxa quatre jugadors de La Fábrica del Reial Madrid, entre els quals el jove central blanc Raúl Asencio. L'endemà que el jutge decidís processar-lo, l'agència Efe explica que el magistrat tindria indicis que el jugador del Madrid hauria demanat que li enviessin el vídeo malgrat saber que hi apareixia una menor d'edat. També l'hauria ensenyat a una tercera persona, que figura com a testimoni de la causa.

El Barça podia proclamar-se aquest dimecres campió de Lliga. Necessitava que el Reial Madrid no guanyés el seu partit contra el Mallorca. I així s'estava complint fins al minut 95, quan l'encert del jove Jacobo Ramón permetia a l'equip d'Ancelotti capgirar el marcador (2-1).

El futbol no es cansa de demostrar que és política, economia i problemes socials, i que és capaç de canviar l'estat d'ànim d'una determinada societat. Per bé i per mal. Malgrat això, encara hi ha molts individus que acostumen a mirar amb superioritat moral els seguidors d'aquest esport, que ho redueixen a 22 homes o dones corrent darrere d'una pilota i a l'expressió de "pa i circ". Aquesta altra part també és certa, però només és una aresta de la complexitat d'un joc que, per exemple, té forts lligams amb la filosofia. L'exatleta olímpic Martí Perarnau (Barcelona, 1955), especialista en l'anàlisi del futbol des de tots els seus vessants, ho argumenta en el llibre El fútbol y su filosofía (Roca Editorial).

Xabi Alonso torna al Reial Madrid per ser l'antídot de Hansi Flick. El basc torna a una casa on havia estat a les ordres de José Mourinho per posar bastons a les rodes del Barça de Guardiola, una època en què va deixar lluny la fama d'intel·lectual del futbol, ja que va repartir garrotades quan li calia. Els darrers anys d'Alonso ha recuperat la fama de persona que cuida el joc gràcies a la seva bona feina a la banqueta del Bayer Leverkusen, on va ser capaç d'aturar la ratxa de triomfs del Bayern la temporada 2023/24 sense perdre ni un sol partit de lliga.

La Confederació Brasilera de Futbol (CBF) ha anunciat que Carlo Ancelotti serà el seu nou seleccionador absolut a partir del pròxim 26 de maig. Així, l’italià acabarà la Lliga (tres jornades pendents) amb el Reial Madrid abans de fer les maletes. A falta de confirmació oficial, Xabi Alonso, que els dos últims cursos ha entrenat el Bayer Leverkusen alemany, serà el nou preparador blanc. L’exmigcampista basc va ser un dels més fidels alumnes de José Mourinho fa tres lustres. La idea de Florentino Pérez és que dirigeixi el Madrid ja al Mundial de Clubs d’aquest estiu.

La Lliga ja és molt a prop per al Barça. A falta de tan sols tres jornades, els blaugranes van tornar a guanyar el Reial Madrid aquest diumenge. I ho van fer, de nou, culminant una èpica remuntada. De fet, els blancs van començar el partit més endollats que els blaugranes i abans del minut 15 de joc ja guanyaven per 0-2. Però els joves culers encara no havien dit la seva: a la mitja part el Barça ja havia capgirat el marcador (4-2). En els darrers 45 minuts el francès Kylian Mbappé va signar el seu hat trick per reduir distàncies, però no va ser suficient. El partidàs, però, es va veure marcat per una sèrie de decisions arbitrals del tot polèmiques.

El Barça de Hansi Flick és un animal que es mou a base d'entusiasme i Tennessee Williams ja ens va advertir que aquesta és la cosa més important que hi ha a la vida. L'entusiasme atenua les pors, alleugereix les cames, potencia la ment i fa que una plantilla que no és ni molt menys la millor d'Europa aconsegueixi meravelles. Amb aquest estat emocional incorporat ja et pots trobar un lleó enmig de la sabana que estaràs convençut de les teves possibilitats de vèncer. I el Barça es va trobar aquest diumenge un lleó en forma de 0-2 en el minut 14 contra el Reial Madrid. Però abans ja se l'havia trobat contra rivals com l'lnter de Milà i l'Atlètic de Madrid i la situació va acabar amb el lleó pregant misericòrdia. El secret d'aquestes remuntades nascudes de la ment és l'entusiasme.

1. El Barça de Hansi Flick guanyarà la seva primera Lliga. I ho farà amb molt mereixement i en circumstàncies molt difícils, havent de jugar els partits de casa a Montjuïc, que no és un hàndicap gens menor. Però diumenge, amb més ambient que mai, el Barça va sentenciar el campionat amb una altra gran victòria contra el Reial Madrid. I això que l’equip ho tenia tot en contra: un Mbappé inspiradíssim, la màfia arbitral que sabia el pa que s’hi donava, un 0-2 en contra al quart d’hora de partit i l’estadística. Mai en la història del futbol, ni Barça ni Madrid s’havien aconseguit guanyar quatre partits consecutius en una mateixa temporada. Aquest rècord també va caure gràcies a una altra remuntada històrica. El d’aquest diumenge és, sens dubte, el partit que quedarà dels dos anys d’exili a l’Estadi Lluís Companys. Va ser un altre monument al futbol. I, dels últims partits, el Barça ja en porta uns quants en què enamora el món sencer, no només la parròquia culer, que torna a estar molt engrescada. La final de Copa –també amb remuntada inclosa–, els dos partits contra l’Inter i els 90 minuts de diumenge, que van acabar 4-3 però podrien haver acabat 8-7 i no hauria estat estrany.

La millor medicina per recuperar-se de l’eliminació de la Lliga de Campions era guanyar el Reial Madrid i donar un cop de puny damunt la taula gairebé definitiu per aconseguir el títol de Lliga. El triomf és coral, però hi ha un artífex a la banqueta que ajuda a entendre moltes coses i com, en només un grapat de mesos, ha canviat la cara i la mentalitat d’un equip que omple l’afició d’orgull. És ni més ni menys que Hansi Flick.

El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d’escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l’objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s’amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s’expressa també amb la tírria cap a l’etern rival, l’equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autoreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

Sis partits de sanció. Antonio Rüdiger es perdrà el que queda de temporada després de llançar un objecte a l'àrbitre durant la final de la Copa del Rei del passat dissabte. L'únic jutge disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol ha considerat que l'acció es va "produir amb violència lleu" cap al col·legiat. A banda, el també madridista Lucas Vázquez ha estat castigar: dos partits de suspensió per les protestes. L'ens federatiu, però, ha aixecat la targeta vermella a l'anglès Jude Bellingham, qui havia estat expulsat un cop es va acabar la pròrroga. D'aquesta manera, no ha rebut cap tipus de sanció i se li ha retirat la targeta un cop revisat el recurs de l'al·legació amb vídeos presentats pel club blanc.

Els equips masculí i femení del Barça continuen pujant graons en la cada vegada més costeruda escala de final de temporada, i cap dels dos fa pinta d’aturar-se al pròxim replà. L’equip de Flick ja suma dos títols, albira la Lliga i demà passat juga les semifinals de la Champions a Montjuïc. I les noies tornen a ser finalistes europees per sisena vegada en els últims set anys.

El bon rendiment del Reial Madrid a la segona part de la final de Copa d'aquest dissabte no pot tapar, no hauria de tapar, la imatge lamentable del club abans i de diversos jugadors després. No pot ser que una entitat que presumeix de señorío, honor i grandesa s’hagi convertit en un manicomi amb símptomes de paranoia. Tothom els persegueix: la UEFA, la FIFA, els àrbitres, Tebas, Louzán, els mitjans de comunicació i fins i tot els veïns del Bernabéu. És un Madrid trastocat, hipersensible i sovint macarra que veu fantasmes a tot arreu i que provoca enrojolament, per no dir vergonya.