El 15 d'abril del 2023 la violència va esclatar a Khartum i altres ciutats del Sudan, que aquest dimarts entra en el tercer any de guerra civil amb unes perspectives de pau a curt o mitjà termini extremadament remotes. A més, les últimes informacions que arriben des de Darfur, a l'oest del país, fan créixer encara més el pessimisme. Centenars de persones –més de 350 segons el govern regional– han mort des de dijous passat, quan les Forces de Suport Ràpid (FSR) van irrompre amb gran violència a dos camps de desplaçats a prop de la ciutat d'Al-Fashir.

Per primer cop en gairebé dos anys de guerra civil, dimecres va aterrar al devastat aeroport de Khartum, la capital del Sudan, un helicòpter militar de colors caqui i marró. De dins va aparèixer el president del país i cap de l’exèrcit, Abdel Fattah al-Burhan, que després de baixar els tres esglaons de la nau va fer dues passes i es va agenollar a la pista d’aterratge durant uns segons, mentre un general darrere seu aixecava el puny dret amb l’índex apuntant al cel.

Johan Grimonprez ha teixit un vibrant documental històric sobre el cop d'estat que va patir el govern de Patrice Lumumba a la República del Congo, amb la Guerra Freda en el rerefons. L’autor dimensiona els fils que unien els somnis de fraternitat i federació a l’Àfrica postcolonial (o hauríem de dir neocolonial?) amb les lluites polítiques i les expressions culturals afroamericanes compromeses amb els drets civils en uns Estats Units on les lleis encara discriminaven la població negra. I, de passada, amenitza l’exercici de memòria colonial amb peces de Louis Armstrong, John Coltrane o Miles Davis.

A la foto de perfil de WhatsApp es veu una persona amb els polzes a dins de les butxaques dels texans. Al canell esquerre, un rellotge analògic amb brúixola. Porta una jaqueta d'entretemps de color caqui. La samarreta és de color blau marí, i, tot i que queda tallat, es veu l’escut de la Romania Asociatia RALF, l’empresa de seguretat privada que és propietat d'aquest militar veterà romanès, que es diu Horatiu Potra. A la imatge, es veu un bosc al fons amb una cascada artificial producte d’una canonada a mig fer i uns avets frondosos més típics del clima romanès que no de la selva tropical congolesa, dos territoris que Potra coneix molt bé.

El pla de la Unió Europea per assolir les zero emissions netes d'aquí al 2050 té un taló d'Aquil·les: la UE depèn de fonts externes –en particular, d'empreses xineses– per al 70-90% de l'enorme quantitat de matèries primeres crítiques necessàries per fabricar turbines eòliques, cèl·lules solars, bateries i altres tecnologies verdes. Aquesta dependència suposa un greu risc: la recent prohibició a la Xina de les exportacions de gal·li, germani, antimoni i altres materials de doble ús (civil i militar) als Estats Units suggereix que el país també podria prendre mesures similars contra Europa, especialment a la llum dels aranzels de la UE als vehicles elèctrics xinesos.

A Breun, un poble al sud-oest de Mauritània i a la vora del riu Senegal, el desert del Sàhara avança uns quants centímetres cada any i les dunes engoleixen tot el que troben per davant. Tot i que passejant per la zona es poden veure mesures de contenció, com les teles reixades de color negre clavades a la sorra per fixar les dunes o fossats per protegir les cases, el desert del Sàhara ha crescut entre un 11% i 18% durant els últims cent anys i avança, també, cap al Mediterrani.

Per fora, el prestigiós Col·legi Montserrat de Barcelona sembla una escola com qualsevol altra. Per dins, és una altra història: abans de les vacances de Nadal, un reguitzell d’alumnes d’infantil feien classe asseguts, o drets, en un hemicicle de colors. És un dels ecosistemes, que no aules, que formen part de la "metàfora de Barcelona" on aprenen aquestes criatures, explica Montserrat del Pozo, superiora general de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. Els diversos àmbits estan dedicats al mar, a una muntanya evocadora de Montserrat i a un bosc, que és l'espai més experimental. Tot plegat és fruit del Flow, el mètode pedagògic innovador que les Missioneres de Natzaret van començar a desenvolupar fa uns vint-i-cinc anys i en el qual les instal·lacions juguen un paper cabdal.

“Quan les estàtues moren, esdevenen art”. Amb aquesta frase s'inicia Les estàtues també moren, curt documental dirigit per Chris Marker, Alain Resnais i Ghislain Cloquet que presenta connexions amb Dahomey, la brevíssima i evocadora pel·lícula amb què la francosenegalesa Mati Diop va guanyar aquest any l'Ós d'Or. Totes dues obres transiten espais allunyats del documental més ortodox per reflexionar sobre la presència d'obres d'art africanes en museus occidentals, fruit del saqueig perpetrat pels colonitzadors europeus.

El Barça Atlètic s'ha vist reforçat aquesta temporada amb l'arribada de dos futbolistes ghanesos provinents de la primera categoria d'aquest país. David Oduro (2006), lateral esquerre, ha signat per tres temporades procedent de l'Accra Lions, on era titular amb només 16 anys. Ara en té 18. Abans d'arribar a Barcelona ja tenia clar qui era el seu model a seguir: "Alejandro Balde. Sempre em fixo en el que fa, perquè vull aprendre d'ell i l'admiro". A més, és un fidel seguidor blaugrana des de petit. "El Barça sempre ha estat el club del meu cor des que era un nen. El meu somni és jugar algun dia al primer equip", confessava Oduro quan va arribar a Barcelona.

Els estereotips negatius i les notícies sobre violència, corrupció i pobresa sobredimensionades pels mitjans de comunicació internacionals tenen un cost de milers de milions d'euros per al continent africà. Segons un estudi publicat pel grup consultor Africa Practice i l'ONG Africa No Filter, la narrativa monolítica i esbiaixada als mitjans internacionals més prestigiosos fa augmentar la taxa d’interès del deute sobirà així com el valor dels bons anuals, un indicador clau per mesurar la salut de l’economia. Això fa que l'Àfrica perdi fins a 3.900 milions d'euros anuals, segons els càlculs dels investigadors.

José Eduardo dos Santos va governar Angola entre el 1979 i el 2017, però va decidir passar els últims anys de la seva vida a Barcelona. Fa dos estius va morir a la Clínica Teknon, on rebia tractament. Els Mossos van investigar les causes de la mort a petició de la seva família, que temien que hagués estat assassinat. Tota l’operació es va portar amb la màxima discreció, tal com passa amb la majoria de trames que impliquen els dos estats.

Del seu pare en recorda una jaqueta de pèl. Quan hi recolzava el cap per adormir-se li picava la cara i es rascava. Aquella indumentària estranya no servia de res a Abidjan, capital de Costa d'Ivori, on les temperatures no baixen mai dels 20 °C. El pare d’aquest noi burkinès havia estat reclutat per servir a l’exèrcit de terra francès al batalló que va anar a lluitar contra el Viet Minh (una aliança entre el Partit Comunista Indoxinès i grups nacionalistes) durant la Guerra d’Independència d’Indoxina (1946-1954). Era de les poques coses que li quedaven d’aquell viatge, si no fos perquè els soldats francesos van escriure malament el seu nom al registre i avui la família encara té problemes amb els documents perquè els cognoms no coincideixen.

L'any 2021, el llavors acabat d'elegir govern de Tanzània va idear un pla per, amb l'excusa de fomentar la conservació de la natura, expulsar 82.000 massais que viuen a l'àrea de conservació de Ngorongoro, al nord-est del país, i reubicar-los en un poble situat a 600 quilòmetres de distància. El govern colonial anglès va establir l'àrea de conservació el 1959 per crear un espai delimitat on la població indígena, majoritàriament massai i que havia estat ja reubicada a la zona en convertir-se el Serengueti en parc nacional, pogués viure. En total compta amb una extensió de més de 8.000 quilòmetres quadrats. Per aconseguir que marxessin progressivament, l'administració ha impulsat una estratègia amb prohibicions i accions, que han augmentat i s’han tornat més violentes, tal com detalla un informe de Human Rights Watch (HRW). 

En la seva primera pel·lícula en una dècada –l'anterior, Timbuktu, va guanyar el 2014 nombrosos premis internacionals i va ser nominada a l'Oscar–, el cineasta malià Abderrahmane Sissako basteix un pont entre Àfrica i Àsia. La història de l'Aya, una jove de la Costa d’Ivori que fuig del seu casament i acaba emigrant a una ciutat xinesa, permet al director de Bamako construir un univers tancat en què conviuen, en inusual harmonia, persones de nacionalitats i cultures diferents.

“És més fàcil connectar amb la resta del món que viatjar dins del continent”, reconeix la ministra de Turisme de Sud-àfrica, Patricia de Lille, en conversa amb l'ARA. Segons xifres del seu govern, tot i que el 76% dels turistes que van visitar el país el 2023 eren africans, només un 27,8% dels viatgers que hi van arribar en avió procedien de països del continent. Segons l'Associació Internacional de Transport Aeri (IATA), només el 20% dels vols africans connecten ciutats del continent. “Necessitem cels oberts per a l'Àfrica. M'encantaria veure una cosa així com un espai Schengen africà”, diu.

Les relacions entre la Xina i l'Àfrica passen pel “millor moment de la història”, ha afirmat Xi Jinping des de Pequín davant d'una cinquantena de líders africans. La celebració a la capital xinesa del Fòrum de Cooperació Xina-Àfrica ha servit perquè el president xinès festegi els seus socis africans, però sobretot per projectar una imatge de lideratge sobre els països en desenvolupament. El gegant asiàtic els ha promès prop de 46.000 milions d'euros en fons durant tres anys. La xifra és més moderada que l'oferta en anteriors edicions, però demostra el compromís que té Pequín de mantenir la seva influència a la regió.

A Kigali és difícil no veure grues allà on vagis. Entre tant dinosaure de ferro, a mesura que t'allunyes del centre, destaquen unes obres de camí cap a l'aeroport. “És gran, eh”, diu Fionah Ishimwe, directora executiva de la federació de bàsquet de Ruanda. Des del seu despatx del pavelló BK Arena, utilitzat principalment per a partits de bàsquet i voleibol, ella veu cada dia com avancen les obres de l'estadi nacional de futbol Amahoro. “Són de la mateixa constructora que el nostre pavelló. Ara al juliol acabaran de construir-lo”, assegura. 

Com, quan i on van arribar els primers homínids a Europa des del continent africà és una qüestió controvertida que provoca debats molt acalorats. Tradicionalment s’accepta que els homínids van arribar a Europa donant la volta al Mediterrani per la via asiàtica. Un equip internacional liderat per Lluís Gibert, investigador i professor de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, té una altra hipòtesi i dades que la corroboren. Segons la investigació de la UB i conjuntament amb investigadors del Centre de Geocronologia de Berkeley i de la Universitat Estatal de Murray dels Estats Units, aquests primers homínids africans van arribar per l'estret de Gibraltar fa 1,3 milions d'anys.

En un atac llampec a finals de juny, el principal grup paramilitar del Sudan va sobrepassar la descol·locada línia defensiva de l’exèrcit regular al cor del valuós estat de Sennar, al sud-est del país, on hi ha algunes de les seves terres més fèrtils, va ocupar una ciutat estratègica en dos dies i va començar a estendre’s en totes les direccions. Va ser la primera conquesta d’envergadura d’enguany de les Forces de Suport Ràpid, que es troben embrancades en una cruenta guerra civil contra l’exèrcit des de mitjans del 2023.