"Els europeus woke no volen turistes britànics, però sí que volen més refugiats. Estan bojos?". Així titula Michael Deacon el seu article a The Telegraph sobre les protestes antituristització del 15 de juny, la més nombrosa de les quals va ser la de Palma. Altres mitjans britànics se n'han fet ressò i alguns, com el Daily Mail, parlen de manifestants "furiosos". Tot mentre que el canal nord-americà abc trasllada la recomanació del departament d'estat del govern dels Estats Units als viatgers que vulguin visitar indrets com Mallorca, perquè tinguin prudència a l'hora de viatjar-hi.

Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l’Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons. A tal punt que l’expresident Bush pare va dir allò que la política exterior dels Estats Units no la decidirien els manifestants de Barcelona.

El cap de setmana passat va tornar a haver-hi mobilitzacions importants en unes quaranta ciutats de l'estat espanyol. És de raó que sigui així, perquè Espanya és un país que té l'habitatge digne (l'adjectiu, aquí, és substantiu) com un dret reconegut per la Constitució, de manera que els ciutadans que surten a manifestar-se per accedir a un habitatge no fan més que exercir un dret constitucional. Aquí s'hauria d'acabar la discussió i les soflames de suposats liberals (en realitat, especuladors i amics d'especuladors) que denuncien suposades dictadures bolivarianes o woke. Els ciutadans, insistim-hi, no fan més que reclamar l'exercici d'un dret constitucional, en un article 47 que diu el següent: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. És a dir, la Constitució no tan sols consagra i garanteix el dret a l'habitatge, sinó que preveu i insta els poders públics a prevenir l'especulació amb aquest dret. Per tant, la falsa discussió sobre què pesa més, si la consideració de l'habitatge com a dret o com a bé de mercat, queda també ja tancada en el text constitucional.

La profunda crisi de legitimitat política que exhibeix el govern de Sèrbia pot començar a passar factura aviat a la ja feble influència de la Unió Europea als Balcans Occidentals. Quina credibilitat pot tenir un procés d’adhesió a una UE que sembla prioritzar l’estabilitat geopolítica per damunt dels principis democràtics? 

Una manifestació contra les retallades de les pensions a l'Argentina ha desembocat aquest dimecres en l'episodi de repressió policial més gran que ha protagonitzat fins ara el govern de Javier Milei. El que va començar com una protesta contra les mesures d'austeritat del president argentí a Buenos Aires va derivar en una batalla campal entre manifestants i policia, amb un balanç de 124 detinguts i 46 manifestants ferits. Un d'ells, el fotògraf Pablo Grillo, es troba molt greu, després de patir una fractura de crani per l'impacte d'una càpsula de gas lacrimogen.

Es veu que la mítica impassibilitat illenca no ho era tant, i que el franquisme no ho tenia tot tan ‘fermat i ben fermat’ com el dictador creia. Ara fa 50 anys, l’hivern del 1975, entre començament de febrer i mitjans de març, les Illes Balears i de manera més notòria Mallorca visqueren una onada de protestes, vagues i mobilitzacions que va culminar amb la solidaritat aixecada per la detenció del llavors militant comunista Antoni Tarabini. Recordam aquells dies i ho feim gràcies als estudis de David Ginard, Miquel Payeras, Llorenç Capellà, Antoni Nadal i Pere Garcia Munar, a les memòries de Miquel Rosselló, Antoni Serra i el mateix Tarabini i a les informacions dels tres diaris de l’època: Baleares, Diario de Mallorca i Última Hora.

Les manifestacions de dissabte al País Valencià van ser massives, com el mal i l'ofensa que els governants del país han infligit a la seva gent. S'ha fet palesa una conclusió dolorosa: el president Mazón i el seu govern literalment van deixar morir desenes de ciutadans valencians per desídia, incompetència i inacció. Després, la resposta d'aquests mateixos governants ha estat carregada de mala fe i mentides, sovint contradictòries entre elles. Ara, després d'una manifestació al centre de València amb cent trenta mil persones al carrer (i altres protestes, igualment multitudinàries, en diferents ciutats valencianes), i després d'haver culpat durant els dies anteriors tot d'organismes estatals de la calamitat de la gestió de la DANA, la resposta de Mazón és assenyalar la ministra Teresa Ribera i publicar tuits dient que el govern de Madrid no li envia camions de desembossament, demanant ajuda a la CEOE i qualsevol absurditat que pugui sortir de la seva imaginació o de la dels seus col·laboradors. I per descomptat, com ja va fer el PP en una altra publicació a les xarxes el mateix dissabte, intentar deslegitimar les manifestacions afirmant que estaven “polititzades” i que eren “de catalanistes”. Ridiculitzar, menystenir i criminalitzar les protestes és una molt vella tàctica del PP.

I ara què? Aquesta pregunta és obligada per al moviment contra la turistificació de les Illes després de l’èxit de convocatòria del 21 de juliol, quan desenes de milers de persones varen ocupar els carrers de Palma per protestar contra els efectes perniciosos de la saturació turística. Continuaran les mobilitzacions? Com incidir en les institucions, que semblen dur un altre ritme, lluny de les urgències? El Govern està disposat a donar resposta a les reivindicacions, encara que només sigui una part?

No direm que la manifestació d'aquest diumenge a Palma va ser històrica per no abusar de  l'adjectiu, però sí que va ser una manifestació impressionant i que serà recordada molt de temps. També va ser una expressió ciutadana impecablement democràtica, cívica i madura, d'una ciutadania que sap què vol, també què no vol, i com plantejar les seves demandes als governants i als grups de poder. Val la pena remarcar-ho, en contraposició amb un desplegament policial per cobrir la protesta que resultava clarament exagerat. La discussió sobre el nombre d'assistents (cinquanta mil segons la plataforma Menys Turisme Més Vida, vint mil segons la policia) és ociosa: hi havia, en qualsevol cas, desenes de milers de persones, i les concentracions de desenes de milers de persones, a Mallorca, són multitudinàries. Discutir-ho, o discutir la legitimitat o les motivacions dels ciutadans per manifestar-se a favor de la racionalitat social, econòmica, convivencial, lingüística i cultural (tot va junt, com recordava oportunament la pancarta de l'Obra Cultural Balear), o fins i tot insultar els manifestants, com ha fet a les xarxes algun dirigent de Vox, no tan sols és una reacció antidemocràtica inacceptable, sinó també una manera de situar-se fora de la realitat.

La plataforma Menys Turisme, Més Vida ha convocat el proper diumenge una manifestació contra la massificació turística a Palma que es preveu multitudinària. Especialment, pel precedent de la concentració per l'habitatge del passat 26 de maig, que va concentrar 25.000 persones segons l'organització, en què es sentiren nombroses consignes contra la saturació. La protesta és el colofó d'uns mesos en què les protestes ciutadanes contra les conseqüències negatives del model turístic, però també s'afegeix a la concentració per la Diada per la Llengua, que el passat 5 de maig va congregar prop de 40.000 persones a Palma, així com a les protestes contra la derogació de la Llei de Memòria democràtica. Quins són els principals temes que històricament han mobilitzat els illencs? Des de la protecció del territori i la llengua pròpia a la condemna de la violència, feim un repàs de les protestes més multitudinàries o simbòliques de les darreres dècades.

El conseller delegat de Melià Hotels i president d'Exceltur, Gabriel Escarrer, ha criticat aquest dimecres les manifestacions contra les conseqüències de la massificació turística –especialment pel que fa a l'habitatge– que s'han fet a les Canàries i a les Balears i ha assenyalat que "no ajuden a la sensibilitat i l'única cosa que provoquen és que els polítics es moguin", i que prenguin decisions que actuen com a "possibles pegats als problemes". A més, Escarrer ha criticat de valent que determinats mercats emissors facin servir les protestes per fer veure que el turista no és benvingut: "És el pitjor que pot passar", ha dit.

La manifestació 'Mallorca no es ven', convocada pel col·lectiu Banc del Temps Sencelles contra la massificació turística i les dificultats d'accés a l'habitatge, ha estat la segona mobilització històrica aquest mes. El diumenge 5 de maig va tenir lloc la Diada per la Llengua, organitzada per l'Obra Cultural Balear i Joves per la Llengua, que va congregar 40.000 persones a la plaça Major de Palma per clamar contra els atacs del Govern al català. La pròxima concentració que s'espera es preveu que sigui el 2 de juny, en aquest cas impulsada per la Plataforma per la Memòria Democràtica contra la derogació de la legislació memorialística a les Illes.

Palma

L'Institut Balear de la Dona ha desplegat, amb motiu del 8 de març, Dia internacional de les dones, un programa a les quatre illes en col·laboració amb els consells insulars i l'Ajuntament de Palma. Amb el lema 'Per les dones grans, per les grans dones', la voluntat de la reivindicació d'enguany és posar el focus en la importància de les dones grans com a pioneres i en la necessitat d'escoltar la seva veu a l'hora de desenvolupar programes dirigits a la plena consecució dels seus drets i la seva dignitat, moltes vegades silenciada. El programa d'actes està format per una sèrie de conferències, exposicions, concerts, tallers, espectacles de dansa i teatre, entre d'altres, i es vol abordar el problema de la desigualtat de gènere prestant especial atenció a les dones que s'enfronten a diverses formes de discriminació estructural, com les dones grans.

]]>

Arreplegar-se de manera més o menys espontània i sovint violenta per expressar la protesta contra alguna mesura, política o persona no és, òbviament, una cosa que hagin descobert ara aquells que darrerament es manifesten contra l’amnistia. Des del 1114 i fins a l’arribada de la democràcia, a les Balears es registraren una llarga llista d’avalots i aldarulls en aquestes suposades illes ‘de la calma’, impertorbables. Les causes habituals: els impostos, el reclutament militar, les penúries o la posada en pràctica d’alguna normativa impopular. Això sí, amb la corresponent repressió o càstig i, de vegades, amb enfrontaments dels revoltats amb les forces de seguretat.

]]>

1. Una bandera espanyola amb un gran forat: heus aquí la imatge més impactant de les manifestacions contra els pactes d'investidura de Pedro Sánchez. Als mil·lennials potser no els dirà res, això de la bandera foradada. Per a la gent de la meva generació, en canvi, el missatge conté una càrrega de profunditat important. El 25 de desembre del 1989, el dictador romanès Nicolae Ceausescu i la seva esposa Elena van ser afusellats després d'una breu paròdia judicial. Les manifestacions que van precedir aquell acte n'estaven plenes, de banderes amb un gran trau: l'escut comunista l'havien retallat. En aquest sentit, veure una bandera espanyola on l'escut constitucional ha estat eliminat amb unes tisores impressiona, la veritat. El paral·lelisme amb els fets de fa 34 anys és inquietant. De símbols de la Falange, de mutacions de cabres de la legió o de personatges amb un rosari i una fotografia de Franco se n'ha vist sempre. La bandera foradada, en canvi, és inèdita i el seu missatge, d'alguna manera, també: com passava el 1989 a Romania, parla d'una aspiració de futur, no de simple nostàlgia del passat. Compte, doncs. 

]]>

"Per què tenen por de les urnes?" Són paraules d'Alberto Núñez Feijóo (PP) a l’acte de diumenge passat contra l’amnistia a Madrid, però que també han pronunciat, en versions semblants, dirigents independentistes com Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Carme Forcadell. En plena agitació del PP i Vox contra l’amnistia, la dreta fa seus els lemes que ha entonat l’independentisme en les mobilitzacions de l’1-O i contra la sentència del Procés el 2019. Repassem quins d'aquests missatges ara s'han transvasat a les mobilitzacions espanyolistes contra els pactes de Pedro Sánchez amb l’independentisme.

]]>

16 entitats del teixit social, cultural i sindical de les Balears han condemnat aquest dilluns les manifestacions que s’han produït durant la darrera setmana arreu d’Espanya per protestar contra el president del govern d’Espanya en funcions, Pedro Sánchez i l’acord amb Junts per ser investit, que inclou la llei d’amnistia. S’hi han vist “crides irresponsables de determinats responsables polítics a ocupar el carrer, manifestacions violentes (…), exhibició de simbologia nazi i feixista o pressions antidemocràtiques dels jutges conservadors”, exposa el manifest. La "duresa de les manifestacions està generant por i preocupació entre la ciutadania i llança un missatge que xoca amb els principis del pluralisme polític, de llibertat, de justícia i d'igualtat que proclama la Constitució".

]]>

Que la dreta hagi de fer servir un sistema tan d’esquerres com és “manifestar-se” m’engresca. Es manifesten (i cremen contenidors i es queixen de la —baixa, Manel!— violència policial) per protestar contra l’amnistia als independentistes catalans. El PP va dir que “la policia havia tractat els manifestants com si fossin CDRs".

]]>

El dilluns, 6 de novembre, molts van arribar a Ferraz amb metro i d'altres caminant. Tot i això, una de les persones clau per entendre les protestes hi va arribar amb avió, des de Belgrad. “Sí, acabo de fotre'm 300 euros en un altre vol des de Sèrbia per arribar-hi -explicava a X el jove quadre de Vox Pablo González Gasca-. Però cada patriota compta!”

]]>

Una constant del nacionalisme espanyol és que sempre s’ha definit políticament a partir de construir enemics i no pas de l’explicació d’un projecte propi. L’autoritarisme l’han posat al servei de la defensa de tot allò que consideren enemic de la nació espanyola. I, evidentment, en el lloc més alt del pòdium sempre hi han situat Catalunya i els catalans. Durant segles, l’amenaça contra la qual han volgut lluitar ha estat la llengua catalana, dedicant esforços ingents a prohibir-la i perseguir-la per tots els mitjans, buscant sempre la discòrdia i la fractura social.

]]>