Aquesta setmana, l’atzar m’ha empès a les costes deleuzianes, per desdibuixar-me’n els contorns. Deleuze defensa que la tristor no ens fa intel·ligents, ni lúcids, al contrari, en la tristesa estam perdudes. És per això que els poders tenen la necessitat d’alimentar subjectes tristos. Quan tenim un afecte trist, segons el filòsof, un cos actua sobre el nostre, una ànima actua sobre la nostra, a partir d’unes condicions o a través d’una relació que no ens convé, que ens apaga les potències. No hi ha res en la tristor que permeti que els cossos o les ànimes formin un territori comú.

Fa molt de temps que la filosofia està en perill, o així ho entén el nostre present. Com si pogueren estar en perill l’art o la música. Com si no foren cosa de tots, cosa inevitable. La filosofia, de la mateixa manera que l’art, és una creació. Les grans creadores arrisquen la pròpia vida per dibuixar noves relacions amb la realitat. La filosofia també crea relacions noves amb el món i tracta d’expressar-les mitjançant conceptes.