La tradició gramatical catalana ha estat força coherent a l’hora de descriure aquests verbs. Així, ‘desdejunar’, ‘esmorzar’, ‘dinar’, ‘berenar’ i ‘sopar’ s’han classificat com a verbs intransitius, és a dir, verbs que no agafen complement directe. Dit amb exemples concrets: segons aquesta descripció, en català no ‘dinam canelons’ ni ‘sopam peix’; el que feim és ‘menjar canelons per dinar’ o ‘menjar peix per sopar’. El verb que introdueix l’aliment és ‘menjar’, mentre que el verb d’àpat serveix per indicar el moment o el tipus d’àpat. A Mallorca, a més, aquesta estructura conviu amb una altra solució molt habitual: ‘dinam de canelons’, ‘sopam de peix’, amb un complement introduït per la preposició ‘de’. Aquesta construcció permet especificar el contingut de l’àpat sense que sigui un complement directe, cosa que encaixa, també, amb la classificació tradicional d’aquests verbs com a intransitius.

El 1964, el Ministeri d’Informació i Turisme del règim franquista, inspirat per les tendències alimentàries de França, va imposar el “menú turístic”. Tots els restaurants havien d’oferir, obligatòriament, un menú econòmic amb un preu fixat per l’Administració. De llavors ençà, el menú ha estat una icona de la restauració espanyola i un símbol de l’alimentació de la classe obrera. Anar a dinar de menú era un hàbit instaurat dins la rutina de molts dels que treballaven fora de casa i, pel motiu que fos, també hi menjaven. Ara, però, l’encariment de la vida ha fet que els consumidors cerquin alternatives més econòmiques que dinar cada dia fora. Menjar un menú ha passat de ser una rutina a una excepció que es fa una vegada per setmana com un caprici, o bé si t’has oblidat el dinar a casa teva.

M’agrada anar a restaurants per veure dinar la gent sola. Barcelona deu ser una de les ciutats on hi ha més persones que mengen com escuradents drets, orfes en una taula. Aquests locals, sobretot de l’Eixample, on encara com paracaigudistes puntuals aterren aquests éssers que semblen venir d’una Barcelona antiga: a voltes del fum d’una revolució industrial, d’altres de les ulleres d’ombra franquista, però també d’una permanent copa de cava de Jocs del 92. Tots tristos.

Hi ha un fenomen de les formes de vida mallorquines (específicament mallorquines, perquè diríem que a Menorca, Eivissa i Formentera el fenomen no es produeix, o no ho fa de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat) que és la de les reunions multitudinàries de persones per dinar. Com que aquestes reunions generalment solen produir-se en algun restaurant, existeixen també els establiments del ram de l’hostaleria adequadament preparats per acollir-les, tant per les dimensions d’aquests restaurants, com per les característiques del servei, com per l’oferta gastronòmica. Parlam, també, de reunions que solen ser mixtes o múltiples pel que fa al sexe i al gènere de les persones que hi participen. En els casos de dinarots que se celebren a cases i casetes de foravila, i en què només hi prenen part homes presumptament heteros i cismascles, aleshores ja parlam de vegues, que serien motiu d’un escrit a part.

 “Poques coses tan agradables com fer un pícnic amb la comoditat perfecta”, va escriure el novel·lista Somerset Maugham. Cada dia podem jugar a imaginar que és cap de setmana si aprofitem la natura que tenim el nostre entorn per seure una estona, relaxar-nos, jugar i… fer un mos. Perquè per fer un pícnic urbà no cal ser un aristòcrata britànic amb barret canotier i cistella de vímet, ni estendre unes tovalles de quadres vermells sobre la gespa. Només amb una modesta carmanyola i uns quants bons consells potser no podrem sentir-nos com si fóssim en ple bosc, però sí que podrem recarregar una mica les proverbials piles i fer una petita pausa davant el brogit de la ciutat. Caldrà una mica d’ombra, una estona lliure i alguna cosa senzilla però agradable per dinar, així com quatre precaucions bàsiques per evitar ensurts per culpa de la calor.

Fa dues setmanes, quan es va conèixer que les inversions de l’Estat per a les comunitats autònomes tornaven a deixar les Illes Balears a la coa; la mateixa setmana que es convocava una vaga en els serveis informatius d’IB3 i quan es tenia previst aprovar sis lleis en un mateix dia... Als passadissos del Parlament també es parlava de la manca de temps per anar a dinar. I és que l’Ajuntament de Palma és l’única institució que preveu un servei de menjar en els plens.

Amb motiu del lliurament d’aquests guardons, la Direcció General d’Esports i Joventut de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears va convidar a un dinar els guardonats dels anys anteriors, els d’aquest any i una representació dels periodistes que varen formar part del jurat el passat 7 de febrer.

Mariano Rajoy va admetre dilluns, just després de convocar les eleccions del 20 de desembre, que el “desafiament català” era el seu primer problema. Malgrat que els seus portaveus oficials i oficiosos es van afanyar a afirmar després del 27-S que el tema català ja havia caigut de l’agenda i que el president es disposava a fer campanya només amb la recuperació econòmica com a reclam, la realitat és tossuda.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, no han parlat aquest dimecres de pactes postelectorals durant la reunió que han mantingut al la Moncloa, però sí que han intercanviat punts de vista sobre la situació política en general. És el que han assegurat fonts socialistes al final d'aquesta trobada a la seu de la presidència del govern espanyol i que ha durat aproximadament una hora i mitja.

L'Ajuntament de Barcelona és l'escenari del dinar de directives del Barça i l'Atlètic de Madrid. L'alcalde de Barcelona Xavier Trias fa d'amfitrió als directius del club visitant i l'alcaldessa madrilenya, Ana Botella. El bon humor ha presidit la trobada, amb Enrique Cerezo, president de l'Atlètic, fent broma a Bartomeu sobre la renovació de Messi, afirmant que el volien fitxar ells.