“Coneixes l’expressió per a bé o per a mal? Doncs jo estic entrant en la fase per a mal de la meva vida”, diu el protagonista de Blue moon, presentada aquest dimarts a la Berlinale. La frase podria servir de resum del moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: My funny valentine o la mateixa Blue moon són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta Blue moon és precisament la de l’estrena del musical Oklahoma!, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart.

Les últimes setmanes no deuen haver sigut fàcils per a Michel Gondry. Després d’haver rodat un musical basat en la infància de Pharrell Williams, Golden, una de les estrenes més esperades del 2025, Variety va revelar fa uns dies que el muntatge s’havia cancel·lat i la pel·lícula no s’estrenaria mai perquè els productors i Gondry consideraven que el material no estava a l’altura de les expectatives. Per eixugar les penes d’un projecte tan ambiciós i frustrat, res millor que presentar-ne un altre als antípodes: Maya, donne-moi un titre, un llarg d’animació que recull els curts d’animació stop-motion que Gondry porta anys realitzant per a la seva filla Maya, peces animades a mà amb cartolines de colors, tisores, cinta adhesiva i un smartphone. El director francès l’ha presentat a la premsa a la Berlinale, tot i que sense acceptar “preguntes sobre Pharrell”.

A Marion Cotillard no li cauen els anells a l’hora de jugar amb la seva imatge de gran diva del cinema francès modern. Ja ho feia al drama Assumptes familiars d’Arnaud Desplechin, on feia d'una actriu orgullosa enrocada en el seu odi cap a un germà escriptor, i ara torna a posar-se en la pell d’una actriu famosa a La tour de glace, de la francesa Lucile Hadzihalilovic, una reinterpretació moderna i perversa del conte La reina de les neus de Hans Christian Andersen que s’ha presentat aquest diumenge en la competició de la Berlinale.

Sembla que fa una eternitat de la celebrada victòria del thriller coreà Paràsits als Oscars del 2020, potser perquè només uns dies després va esclatar la pandèmia i tot el que la precedeix pertany a un altre món. Tanmateix, cinc anys després tot segueix igual que en aquells Oscars inoblidables: el somriure de Bong Joon-ho, la presència al seu costat de la intèrpret Sharon Choi i una pel·lícula sorprenent, políticament incisiva i d’una posada en escena memorable. En el cas de Mickey 17, presentada aquest dissabte a la Berlinale, és d’una escala interestel·lar: el retorn del director coreà és una comèdia de ciència-ficció ambientada en una nau espacial que viatja a l’espai per colonitzar un planeta llunyà, i el protagonista és un Robert Pattinson entregat a la comèdia amb una exhibició de ganyotes i humor físic que recorda tant a Buster Keaton com a Jim Carrey.

L’Ángela i l’Héctor han creat un món quasi perfecte. El seu amor és una cuirassa d’afecte i confiança que els fa invencibles, o això sembla fins que la maternitat fa perillar aquesta bombolla de felicitat. La història sona familiar, gairebé universal, però la directora Eva Libertad li afegeix un component que ho canvia tot: l’Ángela és sorda i l’Héctor no. La producció catalana Sorda, que s’estrena aquest dissabte a la secció Panorama de la Berlinale, pren com a referència el punt de vista de l’Ángela, a qui interpreta amb una entrega absoluta Miriam Garlo, germana de la directora i primera actriu sorda que protagonitza una pel·lícula a l’Estat. “La societat no ens educa per relacionar-nos amb la diferència o la discapacitat –assenyala Libertad–. Si jo sé alguna cosa de sordesa és perquè la Miriam és la meva germana. És com si, sense saber-ho, ens haguéssim preparat tota la vida per fer aquesta pel·lícula”.

Alguna cosa es mou en el cinema que es fa a Catalunya, si fem cas als dos curts de producció catalana que s’estrenaran a la Berlinale que comença aquest dijous: Casi septiembre, de Lucía G. Romero, i Juanita, de Karen Joaquín i Uliane Tatit. I no perquè estiguin dirigits per dones joves, que ja no és novetat en el cinema català, sinó per la naturalitat amb què tracten realitats que la ficció sol tendir a problematitzar. A Casi septiembre, per exemple, el conflicte en la relació sexoafectiva de les protagonistes no sorgeix del fet que siguin dones o que una sigui racialitzada, sinó de la por a l’abandonament que sent l’altra. I que Juanita la protagonitzi una adolescent racialitzada és un detall menor en la reflexió del curt sobre el xoc cultural entre els estereotips estètics d’una família migrant d’origen dominicà i els de la societat catalana d’acollida.

“Quan les estàtues moren, esdevenen art”. Amb aquesta frase s'inicia Les estàtues també moren, curt documental dirigit per Chris Marker, Alain Resnais i Ghislain Cloquet que presenta connexions amb Dahomey, la brevíssima i evocadora pel·lícula amb què la francosenegalesa Mati Diop va guanyar aquest any l'Ós d'Or. Totes dues obres transiten espais allunyats del documental més ortodox per reflexionar sobre la presència d'obres d'art africanes en museus occidentals, fruit del saqueig perpetrat pels colonitzadors europeus.

“Soc un misteri”. Aquesta ha sigut la resposta de Martin Scorsese, acompanyada d’un somriure murri, a la periodista que li ha preguntat com es definiria, en una sola paraula. Deunidó l’atreviment de demanar-li concisió al cineasta més loquaç del planeta. Misteriós? No, Scorsese és qualsevol cosa menys misteriós. Porta tota la vida parlant dels seus orígens i del seu amor pel cinema, en entrevistes i xerrades i a través de les seves pel·lícules. I això mateix ha fet a la Berlinale, que aquest dimarts li ha lliurat un Ós d’Or honorífic tant per la seva extraordinària carrera com per la tasca de restauració del patrimoni cinematogràfic que fa la fundació que porta el seu nom.

Els germans cineastes David i Nathan Zellner es van criar fascinats per les històries sobre el Bigfoot (o Sasquatch), aquell homínid salvatge i quasi mitològic que, suposadament, campava discretament pels boscos més recòndits del nord-oest americà. La ciència no ha pogut confirmar mai l'existència d'aquest animal de llegenda, així que els Zellner han decidit estudiar-lo pel seu compte amb les seves armes: la ficció i el cinema. Sasquatch sunset, que aquest dilluns s'ha presentat a la Berlinale, segueix les peripècies d'un petit grup de Bigfoots al llarg d'un any, sense diàlegs que no siguin guturals i assumint sempre la perspectiva dels animals. Són 90 minuts de grunyits, sexe i merda, una immersió total en l'experiència Bigfoot que oscil·la entre el cinema antropològic a l'estil de Jean-Jacques Annaud (La recerca del foc i L'ós en són referents clars) i la broma portada massa lluny.

Al principi de The human hibernation, una nena emergeix d’un forat a terra; no estava amagada, sinó hibernant, però el fred i la neu indiquen que ha sortit massa d’hora del cau. A l’opera prima d’Anna Cornudella (1991), que es presenta aquest dilluns a la secció Forum de la Berlinale, els humans hibernen durant els mesos més freds de l’any i, mentrestant, la natura ocupa les seves cases, per on passegen com si res cabres i cavalls. La inspiració per crear el món d’aquesta enigmàtica cinta a cavall entre el cinema experimental i la ciència-ficció és l’equidna, un curiós porc espí australià de la família de l’ornitorrinc. “Fa uns anys va haver-hi uns incendis terribles que van arrasar el seu hàbitat i els equidnes van sobreviure a la devastació perquè van començar a hibernar, i no era un animal que hibernés –explica Cornudella–. I em vaig preguntar què passaria si l’home, que és l’animal més adaptatiu, comencés a hibernar. Com seria la seva relació amb la natura? Què canviaria en aquest ésser humà?”

Un any després de ser la presidenta del jurat oficial més jove de la història de la Berlinale, Kristen Stewart ha tornat al festival per presentar el vibrant drama criminal Love lies bleeding, que remena i subverteix els codis del thriller a través de l'abrasiva història d'amor entre la Lou i la Jackie, entre la solitària treballadora d'un gimnàs que interpreta Stewart i una jove culturista fugida de casa (una quasi debutant Katy M. O’Brian). Ambientada en uns anys 80 entesos no com a escenari nostàlgic sinó com a paradigma dels excessos de la cultura nord-americana, la Lou i la Jackie són el centre d'una pel·lícula que creix i es multiplica en cada gir de guió, plena a vessar d'armes, sexe, violència, assassinats, esteroides i al·lucinacions, però sobretot d'un sentit de l'humor corrosiu del qual no s'escapen ni les seves protagonistes, atrapades en una trama criminal que posa a prova el seu amor.

Quan pocs mesos després de l'esclat de la pandèmia van començar a sorgir pel·lícules relacionades amb el covid, semblava que l'experiència del confinament i la pandèmia s'escamparia com un virus entre els cineastes i tenyiria el cinema dels primers anys de la dècada. Finalment, no va ser així i, tot i que les sensacions d'aïllament i paranoia han estat molt presents en el cinema recent i que la pandèmia s'utilitza sovint com a marc d'històries de gèneres tan diversos com el thriller, la comèdia i el terror, en realitat són poques les ficcions que aborden de manera directa l'experiència del confinament, aquells mesos tan estranys de la nostra vida en què el temps es va suspendre i la incertesa ho dominava tot.

A les pel·lícules i sèries de l’univers Marvel, Sebastian Stan és el Soldat d’Hivern, un superheroi penedit del seu passat com a assassí del KGB, però a la pertorbadora A different man, produïda per l'estudi A24 i presentada aquest divendres en competició a la Berlinale, interpreta (magníficament) un personatge molt més fràgil i torturat: l’Edward és un actor que pateix neurofibromatosi, condició que li desfigura terriblement la cara. Els únics papers que troba són en vídeos educatius per ensenyar a tractar millor els companys de feina amb deformacions. Reclòs en la seva bombolla de frustració i soledat, veu passar la vida sense participar-hi, aliè a l’amor o l’amistat fins que una droga miraculosa el cura i, de sobte, s’obren per a ell les portes del sexe fàcil, el respecte i l’èxit professional.

Sur l'adamant, el documental de Nicolas Philibert sobre un vaixell del Sena que funciona com a centre de dia per a malalts mentals, ha guanyat aquest dissabte l'Ós d'Or del Festival de Berlín. El director francès s'introdueix en les rutines del centre, entrevista els pacients i observa les seves activitats amb curiositat i respecte. "En aquesta pel·lícula filmada en un psiquiàtric no sempre es distingeix clarament qui és pacient i qui hi treballa –ha explicat Philibert al recollir el premi–. He intentat capgirar la imatge que sempre tenim dels bojos, tan estigmatitzada. Volia que fóssim capaços d'identificar-nos amb ells o, si no, almenys de reconèixer el que ens uneix més enllà de les diferències, la humanitat que compartim". Abans de marxar de l'escenari, el director ha afegit: "Com tots sabem, la gent més boja no són aquells que més ho semblen".

El relleu d'Alcarràs com a guanyadora del Festival de Berlín es coneixerà aquest dissabte quan el jurat presidit per Kristen Stewart –i que integra, entre d'altres cineastes, Carla Simón– anunciï l'Ós d'Or de l'actual edició. I atenent a les 19 pel·lícules vistes en la competició, el guardó pot ser que torni a ser per a una directora. La gran favorita en les travesses és Tótem, de la mexicana Lila Avilés, que segueix els preparatius de la festa d'aniversari d'un home jove malalt terminal a través dels ulls de la seva filla de set anys, que contempla amb desconcert el comportament dels seus familiars durant una jornada intensa i caòtica. La directora desplega una coreografia fascinant que captura la vida de la família, amb moments de comèdia quasi esbojarrada i d'altres de gran emoció perquè el que s'està celebrant no és en realitat un aniversari, sinó un comiat. Obra precisa, madura i amb més d'una connexió amb Estiu 1993, seria un excel·lent Ós d'Or.

Una de les fites històriques en el reconeixement de l'anime japonès com un dels llenguatges més potents del cinema contemporani és l'Ós d'Or que El viatge de Chihiro va guanyar el 2002 a la Berlinale –ex aequo amb Sunday bloody sunday–. I tot i que un anime no ha tornat a guanyar el premi gros d'un gran festival de cinema, no resulta estrany veure animes en competició a festivals com Venècia o Canes. Tanmateix, a Berlín han hagut de passar més de dues dècades per tornar a veure'n un competint a la secció oficial. Es tracta de l'esplèndida Suzume, de Makoto Shinkai, el director japonès més taquiller dels últims anys, amb tres títols entre les 15 pel·lícules amb més recaptació de la història del Japó. La més popular és el superèxit Your name, només superada per Titanic, Frozen, Els guardians de la nit i, esclar, El viatge de Chihiro.

La Berlinale no és precisament el riu on pesquen més els programadors del Festival de Sitges, tot i que Ángel Sala i el seu equip visiten el festival cada any i sempre hi troben títols per al certamen català. Aquest any, de fet, tenen bon material per triar, ja que la secció paral·lela Berlinale Special ha acollit Infinity pool i Talk to me, dues pel·lícules que, si s'acaben projectant a Sitges, faran vibrar de valent l'auditori del Melià. Les dues, per cert, arriben directes d'un Festival de Sundance cada vegada més present a la Berlinale, segurament per les dificultats que està tenint el festival alemany per atreure grans títols nord-americans.

Un any després d'Alcarràs, Estibaliz Urresola (Laudio, Àlaba, 1984) vol repetir l'èxit de Carla Simón a la Berlinale amb 20.000 espècies d'abelles (20.000 erle espezie en euskera), un debut en el llarg que culmina una sòlida trajectòria en el curtmetratge amb obres com Somos polvo o la nominada als Goya Cuerdas. Rebuda amb una ovació al Festival de Berlín, aquesta coproducció basca i catalana s'endinsa en l'univers infantil de la Coco durant l'estiu que passa amb la seva mare i germans a la casa familiar dels avis. El taller d'escultura de l'avi, la piscina del poble i, sobretot, els ruscs d'abelles de la tia són els escenaris d'una història amb moltes capes sobre identitats que lluiten per obrir-se pas, els prejudicis que entelen les mirades i la importància del nom que triem per a nosaltres.

Potser Steven Spielberg ja no convoca multituds als cinemes amb les seves pel·lícules –la recent Los Fabelman, la seva pel·lícula més personal, no ha funcionat a la taquilla nord-americana ni a la catalana–, però la seva presència és suficient per omplir de gom a gom la sala de premsa d'una Berlinale que aquest divendres lliura al director un Ós d'Or d'Honor per una carrera extraordinària que ja porta cinc dècades sense aparent desgast. “No ha canviat el que sentia quan feia pel·lícules de petit –diu Spielberg–. Quan m'arriba un guió o una idea que m'agrada molt, l'excitació que sento sobrepassa la resta de coses excepte el naixement dels meus fills”.

Quan el Canal Arte va proposar-li a Paul B. Preciado (Burgos, 1970) fer una pel·lícula sobre la seva vida, la resposta inicial del filòsof va ser un no rotund. “Primer, perquè és com aplanar el camí cap a la tomba, però també perquè la biografia és una manera molt normativa d'explicar una vida: on neixes, on vas a l'escola... No em venia gens de gust”. Preciado va llançar una contraproposta mig en broma: adaptar l'Orlando de Virginia Woolf que, tot i que escrita el 1928, dècades abans de néixer Preciado, ell considera la seva pròpia biografia.