Teatre Principal.- Escalar un gegant va néixer al recer del VII Torneig de Dramatúrgia, una fórmula que no deixa de procrear descendència a un nivell estratosfèric. En un dels ‘combats’ d’aquesta edició hi participaven Clara Ingold amb La darrera opció i Bernat Molina amb Escalar un gegant. La primera ja va créixer fins a convertir-se en una bomba de rellotgeria que va esclatar molt prest sobre els escenaris i ens deixà a tots bocabadats. La grimpada de Molina ha estat una mica més lenta, però tampoc no ha arribat massa tard. Era clar que la lectura dramatitzada necessitava tan sols un embolcall escenogràfic, que tampoc no és poca cosa, per poder arribar als escenaris amb tot el seu esplendor i possibilitats. Per a l’ocasió, al del teatre Principal, com a cloenda de la recentment acabada Fira B!. Una bona opció. Escrita i dirigida per Bernat Molina i interpretada per Santi Pons, que ja ho va fer a la primera sessió del Torneig, i Xavier Núñez. Era tan rodona i completa des de la concepció que no hi havia lloc ni necessitat de la més mínima alteració ni evolució de l’argument. Això implica que els que l’havíem vista, sobre el paper, jugàvem amb una mica de desavantatge. Només teòricament, perquè de bell nou vàrem riure quan havíem de riure, ens vàrem emocionar quan ens havíem d’emocionar i les llàgrimes varen fer acte de presència sense donar cap opció al déjà vu. Escalar un gegant no ha perdut pel camí ni un sol gram de la seva essència, tot i que els primers dos minuts –l’arribada del fill a la casa del pare–, fins que comencen a parlar, necessiten polir. Un petit detall sense importància, perquè immediatament s’inicia l’ascensió. La progressió cap al cim argumental no dona treva i es van afegint elements que aporten cada cop més consistència a la història. Un in crescendo elaborat a la perfecció i dos actors que ho deixen tot sobre l’escenari, fins al punt de fer-nos perdre la noció d’estar dins un teatre. És com veure aquesta mateixa situació des de dins, sense poder fer res, mentre la gola es va escanyant més, de mica en mica. Cada cop li costa més respirar, fins que finalment et deixa sense alè.

L'Orquestra Simfònica farà, aquest dijous a les 20 hores, el desè concert del cicle Trui Teatre. S'hi interpretarà Bella melusina (obertura) de Mendelssohn, el Concert per a violí de Korngold amb el violinista Stephen Waarts i la Suite Cavaller de la rosa de Strauss.

Trui.- Les majúscules del titular no són una errada, ni casualitat, ni sense voler. Per si un cas no ho havia escrit mai: difícilment es pot trobar a les Illes una institució cultural tan important com la Simfònica i que passi tan desapercebuda als mitjans de comunicació, i no en parlem a la classe política. N’és una bona prova el concert de temporada de dijous passat, tot i que la llista de possibles candidats a les majúscules no cap en aquesta crònica. Sobre l’escenari del Trui Teatre amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, vàrem tenir el plaer, l’honor i la immensa sort de contemplar i escoltar, bocabadats, Kian Soltani, violoncel·lista nascut a Àustria i d’origen persa. Per reforçar l’agosarada afirmació, aquí van cinc cèntims del seu currículum, on podem trobar concerts amb la Filharmònica de Viena, la Simfònica de Boston, la Staatkapelle de Berlín, la Filharmònica de Londres, una gira pels Estats Units amb la West Earsten Divan Orchestra dirigida per Daniel Baremboin, que fa que no oblidem Jacqueline du Pré, és clar. Idò després d’aquest resumit ‘petit’ historial, i dic petit perquè encara no ha complert els trenta anys, dijous era a Ciutat, amb la Simfònica. 

Trui Teatre: El darrer concert de la temporada al Trui Teatre arribà fora de programa. Una petita gran sorpresa, imagino que engiponada gràcies a una sèrie de casualitats i causalitats, fruit de tenir el salabre sempre a punt. Sigui com sigui, i gràcies a un benefactor de la Simfònica, com ho manifestà Pablo Mielgo, vàrem tenir l’oportunitat de veure alguns dels components dels Joves Cantants d’Òpera de l’Accademia del Maggio Fiorentino. Les sopranos Rosalía Cid i Caterina Meldolesi i els tenors Antonio Garés, Shengwu Ou, Alfonso Zambuto i Matteo Guerzè, els quals foren els encarregats de posar veu al Concert de presentació de l’estiu 2021, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia en comptes del castell de Bellver com fins ara era habitual.

L'Orquestra Simfònica Illes Balears tanca la seva primera temporada de concerts en plena pandèmia aquest dijous a les 19.30 hores al Trui Teatre. Ho farà amb una convidada de luxe, la pianista solista Marie-Ange Nguci, que interpretarà el Concert per a piano núm. 2 de Camille Saint-Saëns. El director del conjunt, Pablo Mielgo, assegura a l'ARA Balears que fer aquesta temporada de la Simfònica ha estat un "privilegi".

Manacor.- Sense conèixer la trajectòria de Nelson Valente, Gossos podria semblar una comèdia familiar. Amb l’aparició dels quatre protagonistes, Mercè Arànega, Joan Negrié, Albert Pérez i Sandra Monclús, i el primer discurs del cappare de la família ho sembla encara més, però tampoc. Perquè tampoc no és una tragèdia, ni per descomptat una versió en classe mitjana de La celebració, la cruel i atroç pel·lícula de Thomas Vinterberg o de l’intel·lectual i despietada obra de teatre Dinar a casa dels Wittgenstein. Potser fins i tot és als antípodes de les esmentades encara que l’estructura dramàtica sigui idèntica. La seva quotidianitat i el seu llenguatge col·loquial els apropa de tal manera que els fa més reconeixibles i amb molta més eficàcia, per la senzilla raó que són autèntics, tant que en cap moment ni tan sols freguen la caricatura. Els gossos del títol són un MacGuffin, un punt de partida sense gens d’importància, que fa gràcia, perquè els patètics damunt un escenari sempre en fan. Però potser és un mirall en què d’alguna manera no resulta gens difícil que ens hi veiem reflectits i no tan sols en un personatge ni en alguna ocasió. Valente esbossa amb traç lleuger, àgil i divertit els trets característics dels quatre integrants de la família, mentre que les metamorfosis, que són un parell, fins a tornar a la casella de sortida, fan que cada cop la línia sigui més intensa i precisa, per a, finalment concloure que els apunts inicials no eren tan esquemàtics com semblaven. Per una altra banda, els protagonistes magnífics, el tempo impecable i la història... la història, fa pensar.

Trui Teatre.- Desè concert de la temporada, segon ofert en línia, i el tercer ja volta el cantó. Una circumstància que no resta ni espectacularitat ni grandiositat al fet de tenir sobre el podi la poderosa i fina batuta de Leopold Hager, ja convertit en un habitual, qui, amb una mica de retard, ha dirigit la Simfònica interpretant la setena i la vuitena de Beethoven. De totes maneres, el geni de Bonn mai no arriba tard i, per si de cas, ja s’encarregà el mestre que oblidàssim qualsevol celebració que no fos la música d’alta graduació. Deien fa dos-cents anys i escaig, exactament el 27 de febrer de 1814, després del concert en el qual es varen estrenar ambdues composicions, que la  vuitena havia quedat minimitzada per la grandiositat de la setena. El temps les ha apropades, però dins un ordre. Potser per això al programa les han capgirades. Així, hem pogut escoltar la Vuitena simfonia en fa major com a primer plat i la Setena simfonia en la major com a principal. Cap problema. 

Trui Teatre.- Novè concert de la temporada de la Simfònica, que de bell nou la pandèmia ha impossibilitat veure i sentir en directe, de manera que l’ha condemnat a una nova representació en streaming, amb l’esperança que el proper sigui ja presencial. Escoltar Francisco Fullana en directe ben segur que multiplica les seves virtuts, però no és menys cert que en línia tampoc són poques. Fullana és fidel als orígens i a la seva terra, per la qual cosa mai no dubta a aprofitar qualsevol possibilitat de comparèixer davant el públic que l’ha vist créixer, bé sigui des de Nova York, una de les seves residències habituals, o d’allà on tingui el cau en cada moment. Fullana és un fulgurant artista internacional i cada vegada que podem gaudir del seu talent i habilitats musicals també podem comprovar per què ha conquerit i s’ha convertit en ciutadà del món, que deia el cineasta Renoir. Cada nova presència no sembla una passa endavant, sinó una acrobàcia amb tirabuixons. Segurament és més una sensació que una certesa, però això no lleva que aquesta exponencial impressió persisteixi en el temps una vegada i una altra i es converteixi en més que una evidència. Sigui com sigui, Mozart i Fullana són les grans estrelles del concert que es pot veure al canal de YouTube de la Simfònica els dies 4, 5 i 6. El violinista, acompanyat per la Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, interpreten el Concert núm. 3 K. 216 Estrasburg, que el geni de Salzburg va compondre a dinou anys. Una paleta de colors inabastable i un grapat de moments dedicats al lluïment del solista, que naturalment Fullana no va desaprofitar. Dues memorables cadències al primer i el segon moviment, mentre que el tercer es converteix en un festival, cadència inclosa, fins a arribar al motiu que dona títol a la peça i que el violinista interpreta en dues ocasions. Tot plegat, un daltabaix perfectament estructurat. Simetria pura, com pur és el so que brolla inesgotable de l’instrument del virtuós, qui segurament no valoram amb la justa mesura perquè, afortunadament, el tenim massa a prop.

Trui Teatre.- Amb empentes i rodolons o, com va dir Pablo Mielgo, “sense saber què passarà l’endemà”, el Messies de Haendel va comparèixer a la seva cita anual, com ho fa a tot el món des de temps immemorials. Circumstància que la converteix en la composició que més cops s’ha interpretat en la història. Tant és així que sembla que el músic alemany nacionalitzat anglès tan sols hagués compost aquesta peça, tot i que en realitat va signar quaranta òperes, dotze concerts per a orgue i orquestra, dues passions, trenta-dos oratoris… que han quedat una mica massa relegades al purgatori de les injustícies musicals. La pandèmia, d’alguna manera, en aquest cas, ha posat les coses al seu lloc, o gairebé. És a dir, la moda recent dels Messies multitudinaris, que són com un mena ‘d’empastre’ coral, haurà de fer un kit-kat i així tornar als seus orígens, amb manco músics, els solistes de rigor i un cor reduït, que finalment no va poder ser, per lògiques mesures de prevenció. Per tant, de les 46 parts que conformen l’oratori, tan sols en vàrem poder escoltar vint-i-vuit. No vàrem enyorar l’Hallelujah perquè l’interpretaren com a colofó del concert els quatre solistes, però no és menys cert que no poder escoltar And the Glory of the Lord, la primera intervenció del cor, va fer que notéssim el buit. Amb la resignació del menys és res tot es va convertir en un menys és molt, amb una orquestra de vint-i-pocs mestres dirigits per Pablo Mielgo i quatre solistes de gran nivell, com són Nuria Rial, Leandro Marziotte, David Alegret i José Antonio López. Naturalment que no va ser el mateix sense la intervenció coral amb la fuga i l’amén majestuós del final, però s’ho va pagar el viatge amb sortida precipitada per a no infringir l’avançament del toc de queda. Va ser com un àpat d’aquests que també estan de moda i són cars, és a dir, un menú degustació. Exquisit.

Una caixa d'instruments com a taüt i una màscara, una guitarra i altaveus com a ofrenes. Així ha simbolitzat la plataforma Alerta Roja la "mort" de la cultura i els espectacles aquest divendres al Trui Teatre, un funeral al qual han assistit una dotzena de membres del sector –onze homes i una sola dona–. L'acte simbòlic s'ha fet a 17 ciutats espanyoles de manera simultània per reivindicar "la situació actual de la cultura, més amb vista al 2021, perquè el 2020 s'ha perdut" a causa de la crisi del coronavirus, ha manifestat el membre de la plataforma a les Balears, Àngel Pujol.

Trui.- Dijous al Trui, el nou cau de la Simfònica, i divendres a Manacor, a l’Auditori, l’Orquestra Simfònica Illes Balears donà el sus a la nova temporada i ho va fer, com no podia ser d’altra manera, celebrant el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, encara que sigui a correcuita i abans que s’escapi el 2020 entre PCR, confinaments i l’evidència que els polítics són molt prescindibles. Des d’aquest primer concert inaugural i fins a mitjan desembre podrem escoltar set de les nou simfonies amb les quals el compositor va traspassar el llindar de la immortalitat. També és cert que Beethoven no té obres menors i en són una bona prova, entre moltes d’altres, els cinc concerts per a piano i orquestra que Gerhard Oppitz acompanyat per la Simfònica, sota la batuta de Pablo Mielgo, interpretaren en dues tongades. La primera, amb els tres primers a Ciutat, i la segona, els dos darrers, a Manacor. Va explicar Mielgo que el primer projecte era, abans de la covid, que el pianista i l’orquestra interpretessin els cinc concerts d’una tirada, com una vetlada operística. Les circumstàncies han obligat a dissenyar aquest nou format, una mica menys definitori, però igualment interessant, per veure, escoltar i gaudir la trajectòria dins aquest gènere, com una mena d’antologia que va dibuixant l’evolució i el mapa vital i musical del geni per excel·lència.

Arriba un espectacle de dansa i acrobàcies a Trui Teatre que té com a objectiu ajudar la fundació Abaimar, una associació de nins de les Balears que tenen malalties rares. La funció es durà a terme el pròxim 4 de maig a les 19 h.

Diego el Cigala ha decidit enguany fer una gira d'homenatge a un dels seus treballs discogràfics més cèlebres, 'Lágrimas negras'. El tour, anomenat '15 años de lágrimas', passarà el 12 de maig a les 21 h pel Trui Teatre de Palma.