La primera sorpresa de la nit és veure colles i colles d'adolescents i joves fent cua en un teatre. És el Romeu i Julieta que ha dirigit David Selvas, que torna per tercera temporada al Teatre Poliorama de les Rambles. Després de portar més de 9.000 joves a la sala en sessions escolars, n'espera uns 8.000 més aquest mes d'octubre, i aprofiten l'avinentesa per obrir sessions al públic general tots els dilluns i dimarts. "Shakespeare és com el Netflix de l'època, ell tenia el seu algoritme –diu Selvas per explicar com aconseguia atrapar l'espectador–. Sabia que, per enganxar la gent i perquè arribés el seu teatre, els havia d'estovar i fer riure i després ja els fotia el text que volia: la moral, l'ètica i la revolució". I això és el que ha fet el mateix Selvas: un espectacle ple de troballes estètiques i dramatúrgiques que connecten amb el ritme i els gustos dels joves d'avui, en gran part gràcies a la nova traducció de Yannick Garcia i l'adaptació de Joan Yago.

De les restes d’una parella del període talaiòtic, ara cobertes pel Gorg Blau, a les narracions tràgiques de signe romàntic, la història de les Balears és, també, com totes les del món, un recorregut per les històries d’amor viscudes pels seus habitants; unes quantes d’elles, desgraciades, com la de Romeu i Julieta. En recordam alguns dels relats, sovint envoltats per les boires de la llegenda, quan és a punt de celebrar-se la festivitat de Sant Valentí, encara que sigui un referent més comercial que cap altra cosa.

Els actors Olivia Hussey i Leonard Whiting, que el 1968 van protagonitzar la pel·lícula de Franco Zeffirelli Romeu i Julieta, han demandat els estudis de cinema Paramount per explotació infantil per una escena en què surten despullats. Els dos intèrprets, que tenien 15 i 16 anys en el moment dels fets, reclamen 500 milions de dòlars (471 milions d'euros) i denuncien que Zeffirelli els va manipular per aparèixer nus a la pel·lícula. Hussey, que ara té 71 anys, i Withing, que en té 72, van presentar la denúncia divendres passat al jutjat superior de Santa Monica, a Califòrnia.

Liceu.- La grisor d’un mur de nínxols rodeja els dos taüts que presideixen l’escenari. Un flashback. És el final de la coneguda llegenda dels amants de Verona, de Roméo et Juliette, que va immortalitzar William Shakespeare. Podríem discutir el verb, perquè a hores d’ara si alguna de les obres del bard ha perdut pistonada al llarg dels anys, ha estat, sens dubte, aquesta, sobretot pel que fa sobre els escenaris teatrals, mentre que la resta, any rere any, van guanyant terreny sense donar possibilitats a l’oblit. L’òpera de Gounod, val a dir que feia més de trenta anys que no es representava al Liceu. Va ser l’any 1985, amb Alfredo Kraus al capdavant del repartiment, i, per tant, va ser un èxit incontestable. Del muntatge que ens ocupa, el gran atractiu, la raó principal, era veure en directe el debut barceloní de la soprano Aida Garifullina en el paper de la desgraciada amant, i no va decebre en absolut. Va ser l’estrella de la funció a partir de Ah! Je veux vivre dans ce rève, on va deixar ben clar que havia vingut a triomfar, rubricant amb Amour ranime mon courage, que s’ha incorporat de bell nou a la representció. Va ser un començament espectacular, ben resolta dramàticament la transformació del funeral en el ball de disfresses on començarà la tragèdia romàntica per excel·lència. El presagi d’un vespre memorable va ser un miratge, gairebé fugaç.