De bell nou un marc incomparable va acollir el no menys incomparable Bach. La Seu va ser cau en clau de Bach. A la popular i multitudinària tradició messiànica de Georg Friedrich Händel hi hem d’afegir aquest petit gran tast de l’immens i marmori Oratori de Nadal BWV 248 que la Capella de la Seu, dirigida per Joan Company, i l’Orquestra Simfònica Illes Balears, amb Pablo Mielgo a la batuta, ofereixen des de fa una sèrie d’anys al presbiteri catedralici, sota el baldaquí de Gaudí i vora les transgressores i incendiàries pintures de Jujol. I si el marc tan sols es pot qualificar de suprem, el concert va brillar a la mateixa alçada, amb la soprano Irene Mas, el contratenor sopranino Rafael Quirant, el tenor Bryan López i el baríton Tomeu Bibiloni com a solistes vocals. Pel que fa als solistes de l’orquestra, qui va captivar exponencialment el respectable fou Emma Goillot, a la trompeta piccolo —petita, de quatre pistons, que afinada en re també s’anomena trompeta Bach— en la seva intervenció, interpretant amb Tomeu Bibiloni una excelsa Gosser Herr, o starker König.

“Bach no envellirà mai. La construcció de les seves obres és aquelles figures geomètriques ideals on tot està al seu lloc i mai no hi ha una línia supèrflua”, deia Fryderyk Chopin. Sir András Schiff, un luxe de molts quirats, el protagonista del segon concert del Festival de Pollença començà la seva intervenció dient que Bach era el més gran compositor de tots els temps i el seu preferit. No és molt original, però ningú no té cap altra opció. Per tant, una bona raó per iniciar la seva actuació amb l’Ària de les Variacions Goldberg. Una lectura mesurada, delicada, com ingràvida, amb la qual deixava clar que, un altre cop, érem els afortunats espectadors d’una vetlada memorable, i que a més, no teníem ni la més remota idea del que vindria després. A Sir András no li agrada que els altres li escriguin els programes de mà, que ell ho explica molt millor amb l’afegitó del component enigmàtic. El cert és que dos dies abans havia fet un concert a Torroella de Montgrí i més o menys va repetir els compositors, però crec que tan sols va repetir una de les peces de la nostra fornada, un Intermezzo de Brahms i el bis de Bach. Quedi clar, per tant, que no és difícil preveure el que sentirem, és senzillament impossible.

Després d’una temporada notable i esperant el Festival de Pollença amb unes expectatives difícilment superables, no hi ha dubte que el concert de Grigory Sokolov ha estat, fins ara, el gran esdeveniment de l’any. Molt bona entrada, disposada a formar part de la catarsi silenciosa de qui parla amb les mans. Dues, encara que hi ha moments que sembla que són moltes més les que acaricien un teclat del qual brollen tants colors que resulta impossible gaudir-los d’un en un. Així va succeir, de manera encara més evident, en el darrer bis, el sisè, la transcripció d’Alexander Siloti del Preludi núm. 10 BWV 855 en mi menor, de Johann Sebastian Bach, transportat a si menor. Una explosió de sons desplegats amb totes les textures possibles. Una fi de festa que deixava clar que el seu talent, l’habilitat i el domini de l’instrument no tenen límits. Un regal preciós per a un públic entregat, com havia de ser, que arrodonia un espectacle majúscul de la millor manera possible. I, després de dues hores i mitja de concert, deixava el públic amb ganes de molt més.

Escoltar Bach dins una església, com és la de la Mercè i com ho varen fer els primers que la varen escoltar a la de Sant Nicolau de Leipzig, té un valor afegit, com també alguns inconvenients, però no és menys cert que l’espiritualitat que destil·la la partitura augmenta exponencialment i ho compensa tot. La partitura no va ser una altra que la de la Passió segons Sant Joan, de Johann Sebastian Bach, el qual es va inspirar en els capítols 18 i 19 de l’Evangeli. Un monument musical, marca de la casa, un cim assolit amb escreix que d’alguna manera marca les aspiracions i potencial de qui l’interpreta. Qui l’interpretà fou l’Orquestra de Cambra de Mallorca i el cor constituït per a l’ocasió, dirigits per Bernat Quetglas, i amb Soledad Cardoso, Serena Pérez, Aitor Garitano, Gabriel Mas i Toni Aragón com a protagonistes. Aquest darrer va ser l’encarregat de cantar el paper de l’evangelista, la columna vertebral de la composició, de qui sorgeixen la pràctica totalitat de les intervencions de la resta de solistes, el conductor de la història, resolt amb la fermesa, segell propi i seguretat que caracteritzen les seves interpretacions.

El RIAS Kammerchor Berlín va obrir dimecres la tanda de passions de Bach amb una Passió segons sant Mateu d’alt voltatge en un Palau de la Música ple a rebentar. Acompanyats per l’Akademie für Alte Musik Berlín, la versió que va dirigir l’anglès Justin Doyle va quedar ben lluny de la tòpica flegma britànica i va posar l’accent en la dramatúrgia contrastant l’energia enfurismada de les masses amb la calidesa dels passatges més introspectius. El discurs va sonar perfectament coherent, i s'incrementava la tensió a cada escena, des de les trenta monedes de plata, al rebuig de Pere, la turba desfermada, la rentada de mans de Pilat i la posterior crucifixió i mort de Crist. 

La Fundació Salvat ha celebrat el concert de Nadal (o d’Advent) amb la presentació dels cantants que han obtingut l'última beca Bach: la soprano japonesa Maine Takeda, el contratenor alemany Matthias Daehling, el tenor català Marc Garcia i el baix anglès Charlie Baigent. El programa estava integrat per dues cantates de Johann Sebastian Bach (Schwingt freudig euch empor BWV 36 i Wachet! Betet! BWV 70), a més de la cantata In furore iustissimae irae de Vivaldi i del motet Exsultate, jubilate de Mozart, aquestes dues a càrrec de la soprano María Hinojosa.

Les comarques tarragonines només acullen el 5% dels festivals de música clàssica que es fan a Catalunya. Els compositors catalans només són presents en el 15% de les programacions. La presència de les compositores tot just arriba al 8,6% i la de les compositores catalanes al 0,5%. Aquestes són algunes de les dades, referents al 2021, de l'informe sobre la situació de la música clàssica a Catalunya elaborat pel grup de recerca Rescue, de la Universitat de Barcelona, a petició de l'Associació Catalana d'Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC). L'estudi, dirigit per Magda Polo i Arlinda Garcia, neix amb voluntat de "continuïtat anual", tal com ha explicat aquest dimecres Lluís Rodríguez Salvà, president de l'ACIMC.

La Passió segons sant Mateu de Bach es va interpretar per primera vegada a l'Estat el 23 de febrer del 1921 al Palau de la Música. Va ser tot un esdeveniment, tal com va recollir la premsa de l'època. "En servarem un record inesborrable", deia La Veu de Catalunya. Per honrar aquell record el Palau ha programat diferents activitats, entre les quals un doble concert sota la direcció de Simon Halsey de l'Orfeó Català, el Cor Infantil de l'Orfeó, l'Orquestra Simfònica Camera Musicae, solistes de l'Orquestra Filharmònica de Berlín i els organistes Juan de la Rubia i Joan Seguí. Havien de fer-se al febrer, coincidint amb el centenari, però la situació pandèmica de l'hivern va obligar a posposar-los al juliol, i finalment es faran el dissabte 10 a les 19 h i el diumenge 11 a les 11 h.

Que el Festival Bachcelona continuï celebrant-se és una bona notícia. Ho és també perquè demostra la capacitat de resistència de projectes culturals de petita i mitjana escala i de propostes artístiques amb personalitat. Com diu Daniel Tarrida, el director del Bachcelona, es tracta de “tornar de mica en mica a la normalitat”. L’edició que s’escamparà per diferents espais de Barcelona de l’1 al 8 de juliol encara estarà “condicionada per la pandèmia”: no hi haurà tantes activitats com el 2019 i els aforaments s’adaptaran a les restriccions de les autoritats sanitàries. Així i tot, Tarrida no ha volgut rebaixar-ne el perfil i ha bastit una programació amb interessants aproximacions a l’inabastable univers de Bach i algunes novetats, com ara l’estrena com a espai del festival del Teatre Akadèmia, que acollirà el concert per a nadons Ba Ba Bach!

Una vintena de violoncel·listes, cinc dels quals del Gran Teatre del Liceu, han actuat aquest dimecres al matí al mercat de la Boqueria de Barcelona per celebrar el naixement de Johann Sebastian Bach ara fa 336 anys. L'actuació s'ha emmarcat en el moviment Bach in the Subways, que pretén acostar repertori clàssic del compositor alemany en espais on "normalment no hi és", ha explicat en declaracions a l'ACN un dels violoncel·listes del Liceu, Guillaume Terrail. Bach in the Subways va néixer el 2011 al metro de Nova York de la mà del violoncel·lista Dale Henderson, que creia que el declivi d’audiència de la música clàssica era degut al fet que la gent no l’havia experimentat en directe. Cada mes de març aplega músics de tot el món per interpretar música del kantor de Leipzig. Normalment la iniciativa es feia al metro, però a causa de la pandèmia s'ha traslladat a un espai obert com el mercat.

Tradició i excepcionalitat van de bracet en la Passió segons sant Mateu de Bach que dirigirà Raphaël Pichon aquest dijous al Palau de la Música a partir de les 18.30 h, horari igualment excepcional per respectar el toc de queda. Pichon estarà al capdavant de l'Ensemble Pygmalion, la formació barroca que ell mateix va fundar el 2006, i d'una destacada llista de solistes entre els quals hi ha el tenor Julian Prégardien i el baríton Stéphane Degout, que fa poc ha debutat al Liceu amb l’òpera Lessons in love and violence de George Benjamin. "La Passió segons sant Mateu està en l'origen del Palau de la Música. Era un dels somnis de Lluís Millet", recorda Joan Oller, director general del Palau de la Música. Tanmateix, no es va poder fer fins al 1921. Després ha sovintejat la programació de la institució, i en els últims anys ha esdevingut una tradició de Pasqua per al Palau, on l'han dirigit René Jacobs, John Eliot Gardiner, Philippe Herreweghe i Jordi Savall, entre d'altres. "Per a mi poder tornar als escenaris amb aquesta obra mestra és un gran símbol, i és un honor fer-ho en el centenari de la primera vegada al Palau", ha dit Pichon aquest dimecres en roda de premsa telemàtica.

Vespres d’Arnadí

Palau de la Música. 9 de desembre del 2020

En el mateix moment que rebíem el comunicat de premsa del Liceu sobre les noves cancel·lacions de La traviata al teatre de la Rambla, les fanfares bachianes anunciaven al Palau de la Música que som en temps d’Advent. Això és, d’esperança davant d’alguna cosa nova (i bona) que està a punt de néixer. Ni que fos durant una hora i mitja, ens vam poder abstreure de la negror que estem vivint.

]]>

Václav Luks

Petit Palau, 16 de juliol de 2019

Bona idea la d’obrir una nova edició del Festival Bachcelona a l’entorn de la figura d’Hèrcules, un mite molt arrelat a la capital catalana i que ha estat objecte de diverses recreacions literàries, plàstiques i musicals al llarg de la història de la cultura occidental. En aquest sentit, enfrontar Bach i Händel, alemanys nascuts el mateix any (1685), no deixa de revestir una certa morbositat.

]]>

El diàleg entre Bach i Händel és el fil conductor de la setena edició del Festival Bachcelona, que se celebrarà en diferents espais de Barcelona del 16 al 21 juliol.

]]>

Jordi Savall descriu Bach com un compositor “clàssic, romàntic, expressionista i modern”; és a dir, un geni que transcendeix la seva època, el Barroc. John Eliot Gardiner, a l’imprescindible llibre La música en el castillo del cielo (Acantilado), s’exclamava davant “l’alegria i el plaer que sentia Bach al celebrar les meravelles de l’Univers i els misteris de l’existència, així com l’emoció que li produïa el mateix atletisme creatiu”, tot plegat per concloure que l’envergadura de la música de Bach “queda fora de l’abast de qualsevol altre compositor”. Johann Sebastian Bach (1685-1750) s’estudia, s’analitza i es capgira. És objecte de festivals com el Bachcelona i de cicles com el que cada any li dedica el Palau de la Música. “Escolteu-la, interpreteu-la, estimeu-la, admireu-la”, deia Albert Einstein sobre la seva música. Cadascú s’hi relaciona a la seva manera, com els quatre músics que a continuació expliquen com és el seu Bach.

]]>

Bach és molt més que un cànon per entendre la música. És una inspiració constant per a altres disciplines artístiques. Commou poetes i coreògrafes, però segurament el més important és que la màgia matemàtica de Bach forma part de la quotidianitat de moltes persones.

]]>

Al festival Bachcelona, que des del 2013 proposa conèixer el geni barroc des de múltiples perspectives, li agrada jugar. No programa Bach i només Bach, sinó que intenta generar noves lectures i noves interpretacions. El festival se celebrarà en diferents espais de Barcelona del 16 al 21 de juliol, però per anar obrint boca proposa fer un tast aquest dijous, 6 de juny, al CCCB en col·laboració amb l’ARA. Els subscriptors del diari podran tenir un 50% de descompte en les entrades d’ Ara va de Bach. Per aconseguir-les a meitat de preu només s’ha d’entrar a l’Espai del Subscriptor.

]]>

Ballar Bach no és gens fàcil. Ho expliquen els coreògrafs i ballarins María Muñoz i Pep Ramis, les ànimes de la companyia Malpelo, una vegada culminada la segona peça del Projecte Bach, que van iniciar el 2004 amb Bach. Quinze anys després d’aquella estrena, Malpelo s’apropia de les Variacions Goldberg per dotar-les de moviment en un nou espectacle en què participen vuit ballarins. Emmarcada dins la Quinzena Metropolitana de Dansa i amb totes les entrades exhaurides, On Goldberg Variations / Variations arriba dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i es podrà veure fins diumenge.

]]>

Xavier Puig (Cervera, 1973) dirigeix aquest cap de setmana el seu primer programa com a director principal del Cor de Cambra del Palau de la Música. “És un programa ideal tècnicament per treballar el cor”, explica Puig tot just acabat un assaig en què ell mateix ha dirigit el cor professional del Palau i l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA), amb Gerard Claret com a concertino. Plegats interpretaran, dissabte a Ordino (Andorra) i diumenge al Palau de la Música, la 'Cantata BWV 4, Christ lag in Todesbanden', de J.S. Bach, 'Summa', d’Arvo Pärt, i l’obertura de l’òpera per a ensemble i film 'La belle et la bête' que va fer Philip Glass a partir de la pel·lícula de Jean Cocteau. Les tres peces van lligades sota el títol 'Rituals, fronteres espirituals', que també és el primer del cicle d’aquest any de l’ONCA al Palau.

]]>

Raphaël Pichon L’AUDITORI 11 DE DESEMBRE

]]>