El pròxim mes de gener farà 50 anys de la mort de Marino Benejam Ferrer (Ciutadella, 1890 - Barcelona, 1975), un menorquí il·lustre que va entretenir amb els seus dibuixos i historietes la trista Espanya de la postguerra. En un país empobrit i deprimit per la confrontació recent, en una època sense mòbils, xarxes, internet, ni televisió, els personatges de TBO que va crear es convertiren gairebé en l’únic oci de la població fins ben entrada la dècada dels anys 50. I la Familia Ulises, que il·lustrà per primer cop el 1944, passà a representar el perfil de la societat espanyola per antonomàsia.

De vegades dibuixem per inèrcia, per avorriment o per evadir-nos i no som conscients que aquells traços poden dir més coses de nosaltres de les que ens podem imaginar. Per això, fixar-se en els dibuixos o guixots que fan els més petits de casa pot ajudar a saber com se senten. “El dibuix és un mitjà de comunicació visual que té l’origen en la ment inconscient i que s’expressa a través de símbols i a partir d’idees, somnis, records, etc. Independentment de l’edat, el dibuix és una eina creativa i terapèutica d’autoconeixement i d’alliberació d’emocions que permet dir coses que de manera verbal no es podrien dir”, afirma Brenda Caballero, artista i coach holística de l’associació Punt d’Equilibri de Lloret de Mar, que ofereix sessions de dibuix i artteràpia. Així, l’aforisme que assegura que una imatge val més que mil paraules, en segons quins contextos i aplicat al dibuix, podria considerar-se com a vàlid.

“Puc xerrar seriosament, però a l’hora de dibuixar vull conservar l’actitud d’un infant que juga”. El dibuixant Pere Joan Riera (Palma, 1956), que firma només com a Pere Joan, és el protagonista del darrer documental d’Emili Manzano i Claire Roquigny, que s’estrenarà a l’Atlàntida Mallorca Film Fest. Àlbum Pere Joan (aquest és el títol del film) es presentarà el dimarts 26 de juliol a les 18 h a la sala Rívoli. La peça fa un repàs de la figura de l’historietista: “És un dels personatges més singulars que ha donat la cultura en aquest país, i quan dic aquest país és aquest, l’altre i el de més enllà”, apunta Manzano, que no es pot estar de confessar-se gran admirador des de sempre de Pere Joan, premi a la millor obra al Saló Internacional del Còmic de Barcelona amb Mi cabeza bajo el mar l’any 1991. “És molt més que un artista visual, és un narrador”, diu el director del documental.

La dibuixant i escultora Aurora Altisent (Barcelona, 1928) ha mort als 93 anys. Malgrat que no ha rebut el protagonisme que probablement es mereixia, ha estat un dels noms fonamentals del dibuix català de l'últim segle. Va ser una cronista de Barcelona a través dels llibres que va il·lustrar amb Alexandre Cirici i Pellicer (Botigues de Barcelona i Barcelona tendra) i Josep Maria Carandell (Salons de Barcelona). Va pintar al natural, a mà alçada, patrimoni arquitectònic com la Pedrera, el Liceu, el Palau de la Música i també la pols de la Fàbrica Asland, les places, els carrers, les botigues i els monuments. Els seus dibuixos són detallistes, pulcres, on en destaca la línia i el traç. El volum Barcelona íntima és el resum de cinquanta anys de feina mirant Barcelona, amb encant i serenor.

Carlota Juncosa va causar un gran terrabastall l'any 2017 i després va desaparèixer. Aquesta seria la sentència sensacionalista, però anem per parts: tot comença amb la publicació de Carmen de Mairena. Un intento de biografía (Blackie Books), l'extraordinari apropament, mig còmic mig text, que Juncosa va fer a la vida i figura d'aquesta diva televisiva. El llibre, que resolia amb brillantor les contradiccions que provocava la popular trans del Raval, va venir acompanyat de cert rebombori mediàtic. D'un dia per l'altre, l'autora va tenir una exposició pública inèdita fins llavors. "Va ser un xoc, perquè jo venia de fer fanzins que llegien quatre gats i de sobte tothom opinava de la meva feina, fos bé o malament", recorda la il·lustradora. Però com sempre que hi ha una explosió, després ve una nova fase, i la seva va estar marcada per l'embaràs del seu primer fill i un preocupant bloqueig en l'àmbit artístic. Així és com Juncosa va començar a vincular la meditació –que ja practicava anteriorment– amb el dibuix. Entremig passaran moltes coses, però el resultat final d'aquell maridatge és Atenció plena i dibuix, l'exposició que l'artista de Barcelona acaba d'inaugurar al Centre Cívic Urgell.

Li agrada dir una cosa i la contrària. Li molesta molt el discurs, en la política, en l’art, en tot. Ell sempre diria menys. Dibuixa. Julio César Pérez (Barcelona, 1974) té un posat seriós, però riu molt. De fet, confessa que El fin del gran arte, un còmic exquisit i del tot singular que ha publicat l’editorial basca Belleza Infinita, l’ha dibuixat tot rient. És el quart llibre de qui va fer els dos primers amb el nom d’Amarillo Indio, com és conegut i molt seguit a Twitter; i el tercer, Rates (amb Rata Books). A El fin del gran arte fa servir l’elefant Babar per a una paròdia de l’autoritarisme que pren la forma del que s’anuncia com un nou gènere, el teatre gràfic. Una obra en tres actes, molt política, per a una segona part dedicada a l’autor, al fet creatiu, que és igual o més política encara. Amb l’absurd com a recurs per evidenciar la realitat, el llibre fa pensar i riure. Cada pàgina és una petita –o una gran– obra d’art.  

Pato Conde (1982) va néixer a l'Argentina i va arribar a Mallorca el 1999, quan tenia quasi 18 anys. Va arribar amb l'instint creatiu despert: els còmics que devorava de petit varen deixar-li petjada i ben aviat, cap als 11 anys, ja sentia curiositat pel dibuix. Diplomat en Fotografia i Disseny Multimèdia, és professor del Centre de Formació Audiovisual de Mallorca (CEF). Fa gairebé tres anys que va iniciar el projecte Historias del espacio exterior, que protagonitza un marcià, i en publica diàriament una vinyeta al seu Instagram. El mes de juliol va editar un volum amb el mateix títol que reuneix una selecció d'aquestes vinyetes. Col·labora amb la revista Mongolia, Diario de Mallorca i Gotham Comics. Aquesta setmana arribarà a les llibreries una nova publicació del projecte, aquesta vegada de la mà de West Indies, que ha titulat Íntegro. El seu proper projecte és una novel·la gràfica interactiva.

El dibuix és una eina terapèutica simbòlica que permet a l’infant submergir-se en el món emocional i de l’expressió creativa. A través d’aquesta tècnica, cada infant és capaç de plasmar les seves inquietuds i necessitats, anhels i carències d’una manera dissociada, allunyada de l’experiència en primera persona, per la qual cosa es pot posar, des d’una distància objectiva, a analitzar la situació suscitada pel terapeuta. La utilització de diferents elements també dona un simbolisme especial a la tasca. Els infants representen millor els seus sentiments amb pintura que amb altres materials artístics. La pintura té un especial valor terapèutic: permetent el flux de la pintura, es permet el flux de les emocions.

El dibuixant argentí de tires còmiques Guillermo Mordillo ha mort a 86 anys a Mallorca, on tenia una casa a la qual passava llargues temporades, segons han informat a Efe fonts de la seva família. L'humorista, que continuava treballant cada dia de manera activa, ha mort aquest dissabte després de trobar-se indisposat mentre sopava amb la seva família en un restaurant pròxim al seu pis de la localitat turística de Palmanova.

Els carrers de Barcelona es transformaran en un gran llenç on tant els més petits com els més grans podran posar-se en la pell d'un artista i expressar la seva creativitat. La festa del dibuix torna aquest diumenge a Barcelona amb una 9a edició que s'expandeix a cinc zones de Barcelona vinculades a cinc museus: el Poble-sec (MNAC i Fundació Miró), el Raval (Macba), Glòries (Museu del Disseny) i el Fòrum (Museu de Ciències Naturals), a més del Born, on hi ha el Museu Picasso, que és el que va portar a Barcelona la iniciativa, que ja se celebra a altres ciutats. 'Big Draw. Barcelona dibuixa', un projecte iniciat pel Picasso des del 2010, creix per aquests barris amb 40 tallers gratuïts (de les 11 h a les 19 h) dirigits tant per 50 artistes amb una trajectòria professional consolidada com per artistes emergents, que hi aporten el seu segell personal.

Sempre ha fet el seu camí al marge dels corrents artístics. Marta Blasco (Manises, 1974) confessa que l’art és el seu espai de llibertat. Dibuixa amb un virtuosisme que ara sovint és menyspreat; recupera per a la contemporaneïtat els coneixements de ceràmica de la seva ciutat natal; ha treballat exhaustivament el gravat a la manera negra, una tècnica que acumula segles d’història; fa vitralls i intervencions diverses en l’arquitectura. Reivindica els oficis artístics. La gran instal·lació d’aquest Nadal a la Seu, posant en valor la figura de la Sibil·la, queda com a patrimoni del Bisbat. I fa dues setmanes va inaugurar una exposició a la galeria Maior de Palma, que ha titulat Contradictio. Marta Blasco assenyala les contradiccions que se li imposen, especialment com a dona, però també com a artista.

El Museu Picasso de Barcelona celebrarà la 6a edició del Big Draw aquest diumenge, 25 d'octubre, coincidint amb el 134è aniversari del naixement del pintor malagueny.

Bill Watterson, l'autor de 'Calvin i Hobbes', va deixar de dibuixar el 1995 després d'una dècada en què va aconseguir una gran popularitat amb els seus personatges i complexes vinyetes, i va tenir una gran influència en altres autors. Mai més s'ha deixat veure ni fotografiar. És una de les persones més desconegudes i inaccessibles dels Estats Units. Fins i tot s'ha dubtat que existeixi.