Entre musclos, calamars i sardines, sempre ha trobat un moment per dedicar-se a l’esport i competir. Actualment, és el president del Club Fidípides d’Atletisme, però Emilio de la Cámara, passats els 75 anys, continua col·leccionant títols internacionals, medalles de tots els metalls i dirigint partits de futbol de les categories infantils. Hem de fer esment a una qüestió essencial: els àrbitres, per poder estar en actiu, periòdicament han de superar unes proves físiques, i no cal dir que per a Emilio això no és cap obstacle. Segons ell, només hi ha un secret: “Disciplina, entrenament constant i fixar-se un objectiu”. Ah!, i tot aquest palmarès sense recórrer a cap entrenador ni representant. Emilio és de cos petit, està molt prim i té un cor tan ‘gros’ que li batega a 42 o 43 pulsacions per minut, en repòs. Des que va començar a competir -tota la vida- fins ara, ‘només’ acumula 33 medalles en els campionats d’Europa. Fa un mes, concretament el 12 de setembre, Emilio de la Cámara recollia la darrera d’or. Ha estat la que fa 76 que ha guanyat, entre mundials i europeus. Va ser a Venècia, on va entrar primer en la prova dels 2.000 m obstacles. Un dia abans, s’havia mort la seva germana, Blanca; tenia 63 anys. Un cop fort. Per Emilio, la germana era una persona molt especial i l’estimava molt.

L'atleta Emilio de la Cámara ha canviat per unes hores la roba de córrer per una indumentària elegant per anar a l'Ajuntament. Allà ha rebut l'homenatge de les institucions amb motiu de la presentació del seu llibre '¿Cómo ser campeón del mundo a los 70 años?', un homenatge del seu fill, autor de l’obra, per mostrar les seves experiències, els seus valors personals i esportius, els seus triomfs i els seus mètodes d’entrenament per aconseguir ser l’atleta més llorejat de tots els temps.

Combinau la feina a la peixateria amb els entrenaments. Com ho feis?