Quan Qiaomei Fu va descobrir un nou tipus d'ésser humà fa quinze anys, no tenia ni idea de com era. Només disposava d'un fragment d'os del dit petit de la mà. Trobat en una cova siberiana anomenada Deníssova, semblava procedir d'un parent amb 66.000 anys d'antiguitat dels humans o potser d'un neandertal. Però Fu, que llavors era una estudiant de postgrau en l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva d'Alemanya, juntament amb els seus col·legues va analitzar el fòssil i va trobar ADN que explicava una història diferent. L'os havia pertangut a una nena que formava part d'un tercer llinatge humà mai vist fins aleshores. Van anomenar el seu poble els denissovans.

L'escultura del boxejador té més de 2.500 anys, però continua sent imponent. És de roca calcària, fa més de dos metres i pesa uns 300 quilos. Entre els segles IX aC i VIII aC vigilava, amb altres gegants de pedra que representaven arquers i guerrers, la necròpolis de Mont'e Prama (Sardenya), on s'han trobat 125 tombes, sobretot d'homes joves amb traces d'haver dut a terme una intensa activitat física. El boxejador, descobert el 1974, va sobreviure a la destrucció dels cartaginesos al segle V aC i ara es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya (MAC), dins l'exposició Illa Megalítica. "Encara hi continuem excavant, però no tenim respostes a moltes preguntes. ¿Representen els guerrers enterrats? ¿Evoquen avantpassats mítics? ¿Commemoren un fet important?", es pregunta Anthony Muroni, director de la Fundació Mont’e Prama i especialista en la cultura nuràgica procedent de Sardenya. El que sí que saben del cert és que hi havia una espècie de via sacra i que les pedres amb què es van construir els gegants es trobaven originàriament a més de 18 quilòmetres de la necròpolis.

Fins fa poc es pensava que les illes remotes del Mediterrani no havien estat habitades fins a l'arribada dels primers agricultors i ramaders. Una investigació publicada a la revista Nature sobre el jaciment de Latnija, al nord de l'illa de Malta, ha capgirat aquesta convicció i ha demostrat que les societats caçadores i recol·lectores ja hi navegaven fa més de 8.500 anys. L'estudi, liderat per Eleanor Scerri, investigadora del Max Planck Institute of Geoanthropology (Alemanya) i per la Universitat de Malta, i amb la participació d'Ethel Allué i Aitor Burguet-Coca, de l’IPHES-CERCA i la Universitat Rovira i Virgili (URV), documenta per primera vegada una travessia de més de 100 quilòmetres en mar obert. Aquesta travessia es va fer, segons els autors de l'estudi, amb "canoes excavades i sense veles". Els navegants s’orientaven amb les estrelles, els corrents marins i els punts de referència costaners.

El 30 de juny del 2022, al jaciment de l’avenc de l’Elefant d’Atapuerca (Burgos), es va trobar el fòssil de la part esquerra de la cara d’un homínid que va viure fa entre 1,1 i 1,4 milions d’anys. Més de dos anys després, els investigadors del Projecte de Recerca d’Atapuerca han pogut reconstruir en part el rostre d’aquest individu adult a qui han batejat amb el nom de Pink, un homenatge dels antropòlegs Eudald Carbonell i José María Bermúdez de Castro al grup musical Pink Floyd. "Quan el vam desenterrar, crèiem que seria un Homo antecessor, però no ha estat així, és d’una espècie anterior. La troballa canvia el relat que teníem de la prehistòria", afirma Rosa Huguet, la investigadora de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) que ha liderat l’estudi publicat a Nature. El Pink seria l'homínid més antic localitzat fins ara a l'Europa Occidental.

L'equip del parc arqueològic Puig de la Morisca ha denunciat davant de la Guàrdia Civil un acte vandàlic ocorregut en una de les torres del poblat prehistòric de la zona, ubicada a Santa Ponça. Els fets, que han causat "importants danys" a l'interior de l'estructura, van passar entre el 30 de gener i el 3 de febrer d'aquest any. L'impacte més greu ha estat l'esfondrament de la columna central de la torre III del poblat, compost de dos tambors de marès fixats a la roca mare amb morter de calç i sorra.

Els primers fòssils d'Homo erectus es van descobrir a l'illa de Java a finals del segle XIX. Des d'aleshores n'han aparegut més a Europa oriental, l'Àsia i l'Àfrica. I, com més se'n sap, més similituds es troben entre aquesta espècie, robusta i amb gran capacitat pulmonar, i els homínids actuals. Les darreres recerques constaten que l'Homo erectus, que va habitar la Terra entre fa dos milions d'anys i finals del plistocè, era més intel·ligent i molt més hàbil per adaptar-se i sobreviure en diferents entorns i en un món canviant que el que es pensava.

A l'extrem sud-oest de la serra Grossa, prop de Moixent, a la comarca de la Costera, es troba el que va ser un poblat fortificat al segle IV aC. Una llar en ruïnes cremades que apuntava maneres per ser la Pompeia valenciana. La seva riquesa i la curiositat que despertava la fugida sobtosa dels habitants d'aquell paratge deixaven molts dubtes sense resoldre. Què és el que va passar en aquell poblat iber?

Els italians tenen la fama de fer les millors focaccies, però un estudi liderat per investigadors de la UAB i la Universitat La Sapienza de Roma situa el seu origen a l'altra banda del Mediterrani. Entre el 7000 i el 5000 aC, les primeres comunitats plenament agrícoles de la Mitja Lluna Fèrtil, al Pròxim Orient, cuinaven grans pans i focaccies de diferents sabors en safates especials, que els arqueòlegs han etiquetat com a husking trays.

Fa uns cinc mil anys es van produir unes convulsions importants a l’Europa central i occidental. Un dels canvis més importants va ser genètic. La tipologia del cromosoma Y, que tan sols es transmet entre persones de sexe masculí, va ser substituïda progressivament per un llinatge fins aleshores inexistent en aquesta part d'Europa: l’haplogrup R1b del cromosoma Y. El que podria haver passat ha generat considerables debats. Se sap que cap al 3000 aC, per raons que es desconeixen, grups originaris de les estepes del nord del mar Negre, on ara hi ha Ucraïna i el sud-oest de Rússia, van migrar cap a Occident. Eren ramaders, muntaven a cavall i els homes tenien l’R1b en el seu ADN. ¿La seva arribada va ser violenta, van arrasar amb tots els homes locals, i es van quedar amb les dones, tal com han suggerit alguns estudis? ¿Va ser una substitució progressiva i es va imposar la seva genètica? ¿Les dones els van preferir?

Encara no està obert i ja suscita preguntes. “Com és que hi heu posat dones?”, li solen preguntar, amb sorpresa, els qui hi entren per primer cop. I, amb paciència, Palmira Saladié els respon, una vegada i una altra, el que hauria de ser una obvietat: perquè som la meitat de la població. Per què no hauríem de ser-hi? “Ningú pregunta mai als museus per què totes les representacions d’humans que hi ha realitzant una acció són homes”, qüestiona aquesta arqueòloga i investigadora de l’Institut Català de Paleoecologia i Evolució Social (IPHES).

Fa dos anys es va anunciar com una troballa excepcional. Després de quaranta anys d'excavacions continuades a l'Abric Romaní de Capellades (Anoia), els arqueòlegs van desenterrar el que es va anunciar com la primera resta humana: fragments parcials d'un crani de neandertal de seixanta mil anys d'antiguitat. Ara, però, l'equip d'arqueòlegs ha admès que va cometre un error. En realitat, eren restes de cérvol. "En ciència és difícil reconèixer els errors, però el millor és dir que ens vam equivocar". Així ho ha explicat Palmira Saladié, codirectora del jaciment, juntament amb Eudald Carbonell, M. Gema Chacón i Josep Vallverdú. Saladié admet que hi va haver una certa precipitació. La neteja i les proves que es van fer després van confirmar l'error.

Al barri del Poble-sec de Barcelona, al peu de la muntanya de Montjuïc, s'han trobat restes prehistòriques, probablement del neolític final i de l'edat de bronze inicial, entre els anys 3400 i el 2700 aC, i 2300 i 1700 aC, respectivament. El jaciment s'ha localitzat durant les tasques de reurbanització de les Hortes de Sant Bertran. Segons fonts de l'Ajuntament de Barcelona, les analítiques i els estudis que encara s'estan fent "permetran confirmar aquesta cronologia". A més de l'equip arqueològic que ha dut a terme l'excavació, també hi col·laboren equips de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Lluís Gibert, investigador i professor de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, fa molts anys que investiga als jaciments d'Orce, una passió que va compartir amb el seu pare. Recentment, Gibert va publicar una investigació que situa les restes humanes trobades a Orce com les més antigues del continent europeu. Josep Gibert, el pare de Lluís Gibert, va trobar el crani d'Orce el 1982. Aleshores la troballa va generar certa polèmica, perquè es va qüestionar que el crani fos humà. Finalment, va quedar clar que sí que ho era. El llibre que ell recomana llegir està d'alguna manera vinculat a la seva història personal. "M’agrada descobrir històries que expliquen realitats insospitades. Vaig aterrar a Etiòpia per primera vedada l’any 2012. Feia uns anys havia estat expulsat injustament, juntament amb el meu pare, dels jaciments d’Orce (Granada), i li vaig comentar a una geòloga, Naomi Levin, la meva història", explica.

El Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya (GAAM), format per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), ha trobat diferents ceràmiques romanes, algunes d’origen nord-africà, a la cova de l’Home Mort (Soriguera). Les peces són dels segles I aC i V dC, i confirmen que el Pallars Sobirà va acollir ocupacions humanes durant l’Imperi Romà. "Aquesta troballa consolida les dades dels últims anys, que indiquen que les valls del Pallars Sobirà no van quedar al marge de les dinàmiques històriques en època romana, com s’havia apuntat en diverses ocasions", destaca Ermengol Gassiot, director del GAAM del departament de prehistòria de la UAB.

A mesura que el món s’escalfa, el permagel de Rússia es desglaça en dos terços del territori i amenaça ciutats i pobles que es van construir perquè hi visquessin els miners enviats a desenterrar un filó subterrani de petroli, gas, or i diamants. Fins i tot les carreteres s’esquerden, cedeixen i s’enfonsen, com en un terratrèmol a càmera lenta. I als afores d’un poble anomenat Batagai, al cor de Sibèria, s’hi obre ràpidament un cràter, conegut pels autòctons com "la porta de l’inframon".

A Coll de Nargó (Alt Urgell), enmig de penya-segats, hi ha cova de Montanissell. Al final d’un passadís estret i d’un pou d’uns 28 metres de fondària, el 2004 un grup d’aficionats a l’espeleologia hi van fer una troballa extraordinària: una immensa galeria amb una cambra funerària delimitada per grans blocs de pedra. Algú fa més de 5.500 anys hi va dipositar amb molta cura vuit cossos: un home, una dona i sis infants. Des d'aleshores, aquest enterrament, batejat amb el nom de Dama de les Muntanyes, que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya (MAC), ha despertat molts interrogants. Per què algú de manera intencionada va voler ocultar aquestes inhumacions a la part més recòndita de la cavitat? A l'Edat del Bronze, la majoria d'enterraments es feien en coves de poca fondària o en dòlmens. Qui era la dona, dipositada a la part central amb un aixovar únic a Catalunya? Els dos braçalets en espiral i la diadema de bronze que hi duia són excepcionals i tan sols se n’han trobat de semblants a l’altra banda dels Pirineus (a Suïssa i Hongria) o a El Argar (una cultura del sud d’Espanya que va desaparèixer fa 3.500 anys). Per què l’home estava enterrat en un racó? I qui eren els infants? Eren família? 

Hi ha la certesa que els primers homínids van aparèixer a Àfrica fa entre sis i set milions d'anys i que progressivament van començar el procés d'evolució i migració a altres territoris. La data aproximada de la seva arribada a Euràsia és de fa entre dos i un milió d'anys, però la datació precisa ha estat difícil a causa de l'escassetat de jaciments arqueològics d'aquesta època (part del paleolític). Aquest dimecres, però, la revista Nature ha publicat l'estudi d'un equip d'investigadors al jaciment arqueològic de Korolevo, a l'oest d'Ucraïna. Han datat en 1,4 milions d'anys d'antiguitat diversos artefactes trobats, que constitueixen el primer testimoni de l'arribada dels humans a Europa. La troballa és la primera prova datada amb seguretat de la presència humana a Euràsia i dona llum sobre la direcció del viatge de l'espècie.

Va néixer a la península Escandinava, prop del cercle àrtic, tot i que els seus ossos es van descobrir al fons d'un pantà de Dinamarca. Era un caçador recol·lector del neolític, però quan tenia uns 18 anys, va començar a viure en una societat agrícola a més de mil quilòmetres de casa seva. Investigadors de la Universitat de Göteborg han descobert què s'amaga darrere de la història de l'home de Vittrup, una incògnita arqueològica des que se'n van trobar les restes l'any 1915. Però el més interessant no és la seva vida, sinó la seva mort: 8 cops de garrot al crani haurien matat aquest individu. La hipòtesi principal? Un sacrifici violent en forma de ritual.

Fàrmacs contra l’obesitat

Feia temps que se sabia que alguns medicaments per tractar la diabetis fan que els pacients perdin pes. Es tracta de fàrmacs que imiten el funcionament d’una hormona anomenada GLP-1, que, a més d’estimular la producció d’insulina, alenteix el buidatge gàstric i produeix sensació de sacietat. Un exemple és el que comercialitza la farmacèutica danesa Novo Nordisk amb el nom d’Ozempic.

]]>

Compartint i cooperant, sense emmagatzemar grans quantitats d'excedents ni concentrant la riquesa en mans d'uns pocs. Així es va aconseguir l'esplendor al sud de la península Ibèrica fa entre 5.100 i 4.200 anys, segons un estudi del Departament de Prehistòria de la UAB que s'ha publicat al Journal of World Prehistory. "Hi havia una gran diversitat de recursos i tasques en gairebé tots els assentaments, independentment de la grandària o de si eren o no fortificats", detalla Roberto Risch, autor de la investigació, juntament amb Marina Eguílez i Selina Delgado-Raack. "No hi ha concentracions de riquesa i recursos en tallers o palaus, sinó que tots tenen el mateix. Sabem que compartien coneixements perquè trobem la mateixa tecnologia i les mateixes eines en diferents assentaments, des de Lisboa fins a Alacant", afegeix Risch.

]]>