Desolació, sorpresa, indignació, ràbia, impotència, commoció... Una teringa d’adjectius per intentar expressar uns sentiments difícils de pair, però reals. També si un s’ha de trobar davant la pàgina per intentar escriure aquestes línies que, tanmateix, al final, acabaran semblant tòpiques i elogiadores cap a l’amic. Potser ell m’entendria més en versos. La poesia mai és gratuïta, sempre porta implícit un missatge que es desplega. Aquest és el secret de la gran poesia -i la seva ho era, gran, i tant!-, i tal vegada m’hauria sentit més còmode intentat cosir un poema.

Dijous passat al tanatori municipal de València ens aplegàrem una multitud de persones que estimem el Manel Marí. Ens hi unien la pena i l’ofec. O per dir-ho en versos del seu amic Sebastià Alzamora, “i mai més fer-te il·lusions: / la cicatriu és la tendència”. Amb tot, però, per la nostra supervivència i per ser honestos amb el seu exemple, ens calia trobar la manera de fer de cada dia un bon dia. Allà ens aplegava Manel, i això sempre ha estat una notícia divertida, ell sempre era una bona ocasió de millorar cada intempèrie que ens ha saludat en la vida.

Et feia dues besades a la cara i et mirava als ulls per demanar-te com estaves. Manel Marí saludava els seus amics així, amb franquesa, generositat i alegria, com tot el que va fer en aquest món. Amb un somriure al rostre que li naixia de la noblesa d’esperit. Ara que ha comès el descuit de morir-se (també era una mica despistat), el primer que se’ns acut als que vam tenir l’honor de ser estimats per ell és exclamar que no és just, però ja hauríem de saber que la mort no tan sols no té res a veure amb cap casta de justícia sinó que és més forta que ella, una llei superior.

Vaig conèixer Manel Marí a l’acte de lliurament del Premi Mallorca de poesia que acabava de guanyar l’any 2005. L’acte, que es feia a la sala de plens de Consell de Mallorca, va ser seguit per un vernissatge institucional d’aquells d’abans de l’última crisi econòmica. Un d’aquells en què, en acabar, havien sobrat canapès suficients per alimentar un poble petit durant un període de fam no gaire llarg. En acabar, Manel es dirigí a la taula on hi havia les begudes per alliberar dues botelles de vi negre de qualitat que acabaren a la bossa que duia penjada, no fos cosa que no trobassin consumidor i fossin víctimes de malbaratament alimentari. A continuació, amb altres amics seus, que jo també acabava de conèixer i amb les botelles dringant al senalló, ens dirigírem a la terrassa d’un bar proper per continuar la celebració així com acostumava a celebrar Manel les coses: fumant, bevent i parlant amb els amics amb un entusiasme portentós que brollava d’una ment com la seva, privilegiada i en un permanent estat d’ebullició creativa.

Hi ha poetes que no tenen res a dir i que dediquen les seves energies creatives a fer jocs amb el llenguatge, a experimentar-hi a veure què en surt, a explorar-lo per si troben res de valor o a deixar-se endur per l’expressivitat autònoma de les paraules. Aquesta classe de poetes han escrit alguns dels poemes més sorprenents, espectaculars i atrevits del segle XX. També han escrit molts dels poemes més avorrits, impostats, gratuïts i falsaris del segle XX. Ja sigui per temperament, per gust o per preferències estètiques, Manel Marí no era d’aquesta classe de poetes. Tot el contrari. Era un poeta que tenia moltes coses a dir. Tenir coses a dir, naturalment, no garanteix que facis bons poemes, ni tan sols que en facis de curiosos o interessants. Has de saber dir-ho bé, ser capaç d’escriure-ho amb gràcia, amb nervi, amb una veu que es distingeixi de l’eixordadora i confusa cacofonia ambiental. Gràcia, nervi -nervi expressiu, moral, ideològic-, una veu personal i, també, un sentit natural i gimnàsticament musical de l’idioma són algunes de les qualitats de l’obra poètica de Manel Marí.