Selva Nua és un grup que neix a Lleida a finals del 2020, just abans de la pandèmia. Adrià Garcia i Gerard Català cercaven una cantant per muntar la banda, i van conèixer Joana Jové. De seguida van veure que compartien referents i idees, així que el confinament els va empènyer a posar-se seriosament a gravar un disc que van autofinançar-se. “Va ser un inici una mica casual, però molt il·lusionant”, recorda la vocalista del grup. Dissabte, 16 d’agost, sonaran al jardí de la Casa Museu Llorenç Villalonga, a Binissalem, en el marc del festival de la Fundació Mallorca Literària, La Lluna en Vers. El músic Pol Mitjans va afegir-se al projecte quan Gerard Català va deixar-lo. 

Just quan Lleida viu una època dolça del seu bàsquet, amb l'Hiopos a Primera fent del seu pavelló un fortí, el futbol de la terra ferma plora. Els dies vinents es farà oficial la desaparició del Lleida FC, el club hereu de la històrica UE Lleida. Serà el segon cop en quinze anys que el principal club de la capital del Segrià desapareix, després de la fallida econòmica de l'estiu del 2011. Llavors va néixer un nou club amb els colors i valors de l'anterior, que va mantenir viu l'esperit d'aquell vell Lleida que va jugar a Primera Divisió. Fins ara.

Ser aficionat del futbol a Lleida s’ha convertit en un acte de fe, aquests últims anys. El 2011 la històrica Unió Esportiva Lleida va desaparèixer ofegada pels deutes i en el seu lloc naixia el Lleida Esportiu, hereu d’aquella tradició però amb una curta vida ben moguda. Ara juga a la Segona RFEF, acompanyat per una afició fidel que viu amb neguit l’enfrontament del club amb la Paeria, l’ajuntament de la ciutat. Un serial en què es parla als jutjats, els plens municipals i els carrers.

“Des que fa tres anys les mestres van obligar el meu fill a anar sense bolquer, no ha volgut utilitzar mai el vàter de l’escola”. Ho diu la Sara, una mare de Lleida que es lamenta de no haver conegut abans els seus drets. Si ho hagués sabut a temps, hauria exigit que els seus dos nens (ara de sis i tres anys) portessin bolquers a educació infantil fins que ho necessitessin. Però no ha estat així i lamenta que s’hagin vulnerat uns drets legítims.

Quan era petit el Marc s’aferrava a la maleta del seu pare perquè no marxés. I quan tornava, el nen el castigava sense voler estar amb ell. “Això fa mal”, assumeix Xavier Estrada Fernández. Durant molts anys marxava fora cada cap de setmana. Tres dies després del naixement del seu primer fill va anar-se’n a l’estranger per feina. Estrada va ser àrbitre de la Primera Divisió de futbol, fins que va deixar-ho el 2021, amb dos anys finals de colofó fent d’assistent de VAR a Madrid. Ara aquest pare de dues criatures, el Marc (12 anys) i la Júlia (7 anys), ha fet el salt a la política local. A aquest lleidatà de 48 anys li va la marxa.

Nadir Oliver (Lleida, 1976) és una metgessa especialitzada en Medicina de Família i Comunitària, i també Pal·liativa que, com ella mateixa diu, intenta “ser feliç”. És vitalista per naturalesa i la seva veu transmet una calidesa i una empatia que, ben segur, agraeixen els pacients que atén al Centre de Salut Son Serra-la Vileta, on és metgessa de Família. Li agrada molt gaudir de les petites coses: “Em fascina tota mena d’art, viatjar, aprendre d’altres cultures i de tot allò que em puguin aportar”, diu. És una apassionada de la seva feina i s’entrega als seus pacients, a qui mira als ulls de tu a tu i “sense paternalisme”.

L’artesania està històricament relacionada amb el treball manual, i molt vinculada amb una tradició heretada dels mestres avantpassats. Cistellers, terrissaires, ebenistes, ferrers, vidriers i teixidors són alguns dels oficis artesans més popularitzats al llarg de la història. Avui dia, una bona part d’aquests mestres reivindiquen un revulsiu que permeti la seva supervivència en un món primordialment tecnificat i que obri les portes a l’experimentació i a la innovació.

Desenes de municipis del Segrià i les Garrigues s’han apuntat al carro de la contemplació de la floració dels arbres fruiters. Es tracta d’una iniciativa turística que va idear per primer cop l’alcaldessa d’Aitona Rosa Pujol l’any 2011 per promoure una de les imatges més bucòliques del camp lleidatà. Avui ja són més de cent les activitats repartides per una vintena de pobles de la plana i es mobilitzen desenes de milers de turistes. Ametllers, presseguers, nectariners, paraguaianers, cirerers i, fins i tot, oliveres són alguns dels arbres que ara comencen a esclatar en flor i que permeten a la zona rural lleidatana fer calaix.

No és estrany que un noi de 16 anys –amb el factor generacional a favor seu– tingui més traça i domini amb les xarxes que el seu pare. El que potser sorprèn més és que aquesta habilitat entrenada a còpia de compartir contingut amb els amics també serveixi per donar una segona vida a un negoci estancat. Toni Hurtado té ara 21 anys, però recorda com va començar a ensenyar els productes que venien a la botiga familiar a Instagram quan encara estudiava a l'institut.

El gener de l'any 2022 el Lleida Esportiu, el club hereu de l'extinta UE Lleida, va estar a només un grapat de dies de desaparèixer. L'entitat feia aigües per tot arreu: deutes milionaris, nombroses denúncies per impagaments i una plantilla que s'havia quedat amb tan sols 14 fitxes per poder seguir competint a la Segona RFEF (a cavall entre l'antiga Segona B i Tercera Divisió). Era gairebé un miracle que aquell equip, plagat de jugadors joves, aconseguís tirar endavant els partits. Els antics propietaris, els germans Albert i Jordi Esteve, havien dut el club al precipici.

Més que traficants, d'entrada semblaven exploradors. Els Mossos d'Esquadra ho comparen amb una expedició de grecs o romans que buscava nous territoris a conquerir. Un d'ells caminava hores i hores per la muntanya cercant el lloc perfecte, obrint-se pas entre esbarzers i baixant per margeres. Havia de buscar un espai lluny de tota civilització, amagat, boscós, però que tingués un rierol o una bassa a prop per tenir aigua. Un cop l'havia trobat, un "escamot" es desplaçava a la zona. Carregats amb destrals i serres (no podien cridar l'atenció ni fer soroll), desforestaven la parcel·la. Després, portaven una bomba d'aigua per crear un rec que anés des del rierol fins a la futura plantació. Només quedava plantar la marihuana, muntar quatre tendes de campanya i començar a cultivar.

La Fiscalia de Lleida ha denunciat l’exdirector i professor de l’Aula de Teatre de Lleida Antonio Gómez per un delicte d’abús sexual i un delicte continuat d’abusos sexuals. En l’escrit del 15 de setembre passat al qual ha tingut accés l’ARA, es denuncien també les exdirectores del centre Mercè Ballespí i Mireia Teixidó per "un delicte continuat d’omissió del deure d’impedir delictes". El ministeri fiscal demana al jutjat que admeti a tràmit el procediment i citi a declarar els tres investigats perquè veu "indicis suficients de criminalitat".

Avui dia Girona encara no ha pagat tots els deutes que té amb Lleida. Només una xifra d’aquest dèficit fiscal i neuronal. Feu comptes... Hem d’anar als dies de la Primera Guerra Mundial. Un xicot de Palafrugell que no tocava ni quarts ni hores arriba a Barcelona. I es va topar... mira que podia fer-ho amb qualsevol persona, animal, o mineral... però va ser un paio de Lleida el que fa néixer de cop a Josep Pla.

Tres mesos. Aquesta ha estat la curta (i planificada) vida d’Azulejos, una marca de roba que ha creat aquest estiu Xavier Bustos, un noi de 17 anys de Lleida. La iniciativa ha estat ben efímera, però ha acabat comercialitzant més de 200 samarretes i polos amb un original logo que rememora les rajoles vidriades d’Andalusia, la terra d’origen de la seva família. 

En Jaume Poma era un home feliç. Tenia un somriure d’aquells de filferro plegat. Tothom es preguntava el secret. Què? Va, dis-nos. De veritat? Sí! Les pomes! Era un addicte, un ionqui. Pomes a trenc d’alba, a l’hora del vermut, a la lluna plena... Sardines farcides de poma; bunyols de poma a la brutesca; xino-xano de poma amb xapi-xapi.... Fins que un dia a en Jaume Poma la vida el mossega a ell. Amb la seva mort, “la casa s’omplí de pomes i el taüt era una poma i quan el van plantar al cementiri va créixer una pomera de la seva llosa”. Això escriu el fructífer, fèrtil i saborós escriptor de Ponent Joan Barceló a Sempre una poma Jaume Poma. Ara no podria escriure aquest conte.

Un llamp gegantí creua la pantalla del televisor i esclata en centenars de ramificacions. És la que molts coneixen com la sagrada línia del temps, que es descontrola originant múltiples universos. O, més aviat, el multivers, el nou concepte de la factoria Marvel. L’escena, emesa el 2021 en l'últim episodi de la primera temporada de la sèrie nord-americana Loki, ja l’han vist milions d’espectadors de tot el món. Però pocs saben que va sortir d’una habitació de sis metres quadrats a Puigverd de Lleida, un petit poble del Segrià.

Josep Tarragona, el Pepito de Lleida, va morir fa unes setmanes amb 84 anys. Finalitza així una llarga carrera dedicada exclusivament al transport, que va arrencar gairebé de zero i va culminar amb Transports Tarragona, l’empresa més antiga de l’estat espanyol en transport frigorífic i que actualment dona feina a més de 200 persones.

Quan el Cervià va estrenar la temporada 2012-2013 apallissant el Puigvertenc per 5-0, pocs es podien imaginar que el club tenia els dies comptats. L’equip de les Garrigues va acabar a mitja taula, però l’any següent ja no va continuar competint. El seu camp, que anys enrere havia presenciat partits de Primera Catalana, va quedar abandonat i, mesos després, va passar a ser un aparcament municipal. Ara l’Ajuntament està a punt de convertir-lo en un rentador de cotxes. “Ja fa molt que no tenim futbol, i no sembla que hi hagi possibilitats de recuperar-lo”, diu a l'ARA l’alcaldessa Mercè Rubió, davant de les crítiques. I és que la nostàlgia va empènyer alguns veïns a presentar al·legacions contra el projecte del rentador. “Va costar molt fer aquest estadi i em fa pena que es perdi així”, lamenta una de les persones que van desaprovar la proposta. La majoria d’opositors havien demanat un referèndum que mai es va acabar convocant. 

A Bovera, a l’extrem sud de les Garrigues, hi ha una casa de quatre habitacions amb un forn de pa que es lloga per 250 euros al mes. L’oferta la va anunciar l’Ajuntament el 2020 per atraure nouvinguts que volguessin coure pa per als seus 200 habitants. L’any passat, una família va adquirir aquesta ganga, però uns mesos després va repensar-s’ho i va acabar marxant a Barcelona. I ara Bovera torna a estar sense fleca, cosa que obliga la gent a desplaçar-se a la Granadella (a set quilòmetres) per comprar el pa. La proposta de l'Ajuntament continua en peu, però el seu alcalde, Òscar Acero, se sent pessimista. “Ningú vol venir a viure als pobles”, es lamenta. Tot i oferir aquest negoci sense impostos municipals, continua sense pretendents.