Lamine Yamal trenca regles sobretot en el terreny de joc, però a alguns els sembla que també en trenca alguna fora de la gespa. El futbolista del Barça va aparèixer amb una gorra de la selecció espanyola posada del revés en una roda de premsa durant l'última concentració de la selecció espanyola per disputar la Nations League i aquest look del jugador de disset anys no va agradar a tothom. A qui sembla que ha molestat molt, fins al punt de queixar-se públicament, és a l'exfutbolista del Reial Madrid José María Gutiérrez Guti. "Crec que és la primera vegada que veig un futbolista en una roda de premsa amb una gorra posada cap enrere. I a mi això no m'agrada", va opinar en el programa de televisió El Chiringuito.

Després d’una temporada de clubs que semblava no acabar-se mai, la final de la Lliga de les Nacions es va decidir de forma agònica: als penals i després d’una pròrroga. Un duel titànic entre veïns que va coronar Portugal, primer equip que guanya dos cops aquest torneig. Durant el partit, ni Lamine ni Pedri van aconseguir brillar, atrapats a la teranyina tàctica de Robert Martínez. Va ser una final bonica i igualada, en què el joc col·lectiu va manar més que les individualitats. Una aturada de Diogo Costa a Morata va servir per donar el primer gran títol de seleccions a Martínez, un rodamon del futbol que va deixar Balaguer fa anys per buscar fortuna lluny. Primer al Regne Unit, després a Bèlgica i ara a Portugal, on va saber tallar les ales d'Espanya: Ni Nico ni Lamine van marcar diferències.

Als 53 minuts de la segona part de la semifinal de la Lliga de les Nacions, Nico Williams va assistir Lamine Yamal i aquest va rebre un penal clar de Rabiot. Després, entre Nico i Oyarzabal van mirar el geni de Rocafonda i li van donar la pilota amb un missatge clar: fes tu el gol i fes camí cap a la Pilota d’Or. Espanya va derrotar els francesos amb dos gols de Lamine en un partit on els deixebles de Deschamps gairebé aixequen un 5-1 advers i aquest diumenge intentarà guanyar el títol contra Portugal.

Part de l'expectació que hi havia amb motiu de la llista de Luis de la Fuente per a la final four de la Nations League se l'emportava Iñigo Martínez. Per rendiment, el veterà central del Barça mereixia formar part del combinat estatal per disputar aquest trofeu oficial quasi un any després de la consecució de la darrera Eurocopa. De fet, en l'anterior convocatòria internacional, el seleccionador el va arribar a cridar, si bé ell va demanar caure de la llista per uns problemes físics que van motivar que l'Osasuna elevés el tema als despatxos per suposada alineació indeguda. Ara, però, De la Fuente ha entès la situació i s'ha decidit directament per jugadors menys experts, com ara Dean Huijsen, el flamant nou central del Reial Madrid. Tot i que s'enduria Iñigo perquè entén que la seva temporada amb el Barça l'avala, ha preferit estalviar-li incomoditats.

La creació de la Lliga de les Nacions responia a un doble interès: esportiu i econòmic. La UEFA va veure una oportunitat de negoci si posava en marxa una nova competició en què les seleccions s'enfrontessin cara a cara d'acord amb el seu nivell real. Era una manera de substituir els amistosos. A més, com que el torneig el gestionava la UEFA, s'encarregava de comercialitzar-ne els drets d'imatge a canvi de repartir premis bastant sucosos entre els participants. L'invent ha estat un èxit i la premissa d'oferir partits igualats s'ha complert al peu de la lletra. Tres de les quatre eliminatòries dels quarts de final s'han resolt a la pròrroga. I a l'altra, l'Alemanya-Itàlia, va anar d'un gol que no passés el mateix.

La selecció espanyola masculina de futbol manté el seu idil·li amb la Lliga de les Nacions, competició de la que és vigent campió. Ahir va accedir, per tercera vegada consecutiva, a la final a quatre després de derrotar els Països Baixos en un partit travat a la primera part, trepidant a la represa, amb pròrroga i decidit als penals. Patint i amb un punt de sort, sí. Però ‘la roja’ va guanyar (3-3, 5-4).

"La influència del Barça i La Masia a la selecció espanyola és indubtable". Quan un fa memòria i pensa en els títols aconseguits per Luis Aragonés i Vicente del Bosque, és inevitable no recordar el pes dels jugadors blaugranes en els seus sistemes. La influència culer, però, no només acabava en els jugadors: els dos entrenadors van apostar per un model de joc basat en el sistema Barça. "Des de Luis Aragonés, la selecció ha basat el seu joc en el domini del partit a través de la pilota", explica l'exresponsable del futbol formatiu del Barça Jordi Roura, que assegura que aquest és també el fonament sobre el qual descansa l'ADN Barça.

En menys de 24 hores de diferència, Madrid va acollir aquesta setmana dues presentacions multitudinàries de caràcter esportiu amb protagonistes ben diferents. D’una banda, la selecció espanyola campiona d’Europa va apoderar-se de la plaça de Cibeles, seu habitual de les celebracions dels títols blancs. De l’altra, l’afició del Reial Madrid va omplir el Santiago Bernabéu per donar la benvinguda a un Kylian Mbappé que ve de tenir un pas més aviat discret al torneig continental de seleccions.

La victòria de la selecció espanyola de futbol ens ofereix una magnífica oportunitat per reflexionar sobre els mecanismes que sostenen allò que en diem cohesió social. Fins i tot, és útil per als qui anaven amb la selecció anglesa, o per als que no van seguir l’esdeveniment. I il·lustra sobre la potent dimensió política d’allò simbòlic. Vet aquí deu lliçons que se’n poden aprendre.

La selecció espanyola de futbol va arribar a Madrid amb l’aurèola de representar l’aire fresc de la joventut que puja i amb l’esquerra presumint de selecció plurinacional i multicultural (que és del que acostuma a presumir l’esquerra hispana per dissimular la mateixa pulsió nacionalista de tothom) en una mena de “tant se val d’on venim” i “una bandera ens agermana” però en versió rojigualda.

Costa més de vint minuts. Un nen petit amb el 19 a l’esquena juga sobre l’asfalt de la pista on Lamine Yamal pilotejava de menut. Abans, pels carrers estrets del barri de Rocafonda de Mataró hi han desfilat cinc samarretes diferents de futbolistes d’elit: Pedri, Ansu, Gavi, Mbappé i Messi. Per fi, sobre el dur paviment, apareix la samarreta de l’heroi local, que ahir, després de tornar-se a vestir com el millor assistent, va aconseguir guanyar l’Eurocopa amb només 17 anys i un dia. Yamal durant l’últim mes ha posat el barri de Rocafonda al mapa del futbol mundial.

La selecció espanyola més diversa de la història ha culminat a Berlín una Eurocopa perfecta. És la quarta, més que cap altre país europeu. Sobre el paper, Espanya no tenia el millor entrenador. Tampoc cap expert golejador reputat ni cap defensa central de primer nivell. Tanmateix, ha jugat millor que ningú i ha superat tots els esculls possibles per assolir una glòria tan inesperada com meritòria. L'èxit arriba per la porta gran: amb un ple de victòries i l'orgull afegit d'haver eliminat en la part més exigent del quadre la selecció amfitriona (Alemanya) i la vigent subcampiona mundial (França). A la final, el conjunt de Luis de la Fuente es va desfer de la imponent Anglaterra, que haurà de continuar mastegant per traduir bons jugadors en equips guanyadors. Nico Williams i Mikel Oyarzabal van ser els executors d'una nit màgica a l'Olímpic de Berlín.

"Si ara fóssim independents o tinguéssim un horitzó nacional il·lusionant, veuríem moltes menys samarretes d'Espanya al carrer", piula l'historiador Sergi Serra. "Els que consideren que només és indepe qui vol que perdi la selecció espanyola o qui parla en català correcte i a tota hora, ¿no veuen que així estan condemnats a ser sempre una minoria?", es pregunta el periodista Carles Torras. Una cerca ràpida és suficient per comprovar que el debat a les xarxes socials –i, per tant, al carrer– existeix. Perquè l'Espanya de Lamine Yamal i Nico Williams –que també és la de Dani Carvajal, Álvaro Morata i Luis de la Fuente– triomfa a Catalunya més enllà dels sectors habituals; la base s'amplia i tot plegat desperta comentaris de tota mena.

Lamine Yamal no deixa de batre rècords de precocitat, primer amb el Barça i ara també amb la selecció espanyola. Va debutar a l’Eurocopa pocs dies després de treure’s (precisament durant la concentració a Alemanya) l’ESO, i amb l’extraordinària diana marcada contra França va convertir-se en el golejador més jove en un partit del torneig continental de seleccions: 16 anys, 11 mesos i 26 dies. De fet, també va esdevenir el golejador més jove en una gran competició de seleccions (Mundial, Eurocopa o Copa Amèrica), al superar Pelé, que s’havia estrenat en un Mundial amb 17 anys, 7 mesos i 24 dies. Amb el Barça, va convertir-se en el debutant (15 anys i 290 dies) i golejador (16 anys i 87 dies) més jove de la història de la Lliga. També ostenta el rècord de debutant més jove de la història de la Champions (16 anys i 68 dies) i amb la selecció absoluta d’Espanya (16 anys i 57 dies). 

La selecció espanyola s'ha plantat a la final de l'Eurocopa bategant al ritme de Lamine Yamal i Nico Williams a les bandes, però la trajectòria exitosa per arribar a la cita de Berlín de diumenge (21 h, La 1) també està impregnada, en bona part, d'un segell català. Lamine Yamal, nascut a Esplugues de Llobregat i criat entre el barri de Rocafonda, a Mataró, i Granollers, és el principal exponent del territori català al combinat espanyol, però Dani Olmo (26 anys), de Terrassa, i Marc Cucurella (25 anys), d'Alella, també ajuden a explicar el rumb fins a la final contra Anglaterra.

Espanya ha arribat a una altra final futbolística i tornen a la catalana terra les discussions metafísiques. En realitat, tot és bastant més senzill: la gent –entenent per gent la majoria, el gran grup que té patrons de consum similars– és del que hi ha. Si no n’hi ha, és impossible ser-ne. I encara més si el que hi ha és el que sempre ha tingut el monopoli legítim de la representació simbòlica internacional. Si a sobre resulta que hi juga un nen prodigi que avui fa disset anys, és català i juga al Barça, i l’equip ha jugat un futbol com per merèixer l’Eurocopa més que cap altre conjunt, la majoria no es posa cap pedra el fetge, perquè la gent és del que hi ha, sobretot quan guanya. I el que hi ha és selecció espanyola, i el que no hi ha és selecció catalana. 

"¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales". Aquesta reflexió, d'Eduardo Galeano, ens col·loca al punt perfecte davant d'un fenomen de masses, el futbol, capaç de mobilitzar tantes passions com la religió. La darrera passió que ha creat la religió-futbol és Lamine Yamal. Ho té tot; no hi podria haver un heroi de la classe obrera més perfecte. Fill d'un migrant marroquí –que va defensar el seu barri dels feixistes de Vox– i d'una equatoguineana que el va portar al món amb només 16 anys, el nou working class hero ens fa tremolar de tendresa quan explica que, de petit, l'acompanyava sempre una bufanda amb les olors de casa seva i la família. És difícil trobar entre les masculinitats que dominen el futbol una expressió de sensibilitat espontània tan bonica. El futbol ens dóna tot allò que no ens pot donar el tennis o l'automobilisme. Per això és una religió de masses.

Lamine Yamal complirà 17 anys dissabte, un dia abans de la final de l'Eurocopa, en què pot consagrar-se com el millor jugador del torneig. En tot just la seva primera temporada com a futbolista professional, la seva progressió és vertiginosa. Acapara portades arreu del planeta, informatius i comparacions, fins i tot, amb Leo Messi. Ho accepta amb naturalitat, tocant de peus a terra. Tot i l'aura d'estrella mundial amb què se l'embolcalla, ell no perd la serenor. "Intento no fixar-me gaire en tot això de veure'm com una icona. Crec que això no m'ajudaria gens. Jo només intento ajudar l'equip", va dir després del triomf contra França en què va marcar un golàs.

L’afirmació més política en el món del futbol és precisament la que fan els que insisteixen que no es pot barrejar política i futbol. És una afirmació hereva del famós consell del dictador: “Haga usted como yo y no se meta en política”. Fugim dels apolítics: sempre tomben cap al mateix costat. 

L'Ajuntament de Calvià ha autoritzat els taxistes del municipi a poder vestir de vermell o amb la camiseta de l'equipació en suport a la selecció espanyola de futbol, en el marc de l'Eurocopa. En nota de premsa, el Consistori ha traslladat que el permís estarà vigent des d'aquest dimarts i fins al pròxim diumenge, quan es disputi a Berlín la final de l'esdeveniment esportiu.