Ara que l’estiu ens porta a viatjar, l’editorial Proa ha reeditat El llibre de les meravelles de Marco Polo, traduït per Manel Forcano i amb pròleg i epíleg de Francesco Andolino. És el relat del mercader venecià per l’Àsia del segle XIII, sobretot per la Xina de Kublai Khan, l’emperador a qui va servir durant disset anys. Polo es va convertir en una mena d’ambaixador i emissari oficial. El llibre és un dels textos fundacionals de la literatura de viatges occidental, amb unes històries a mig camí entre la crònica, la fabulació, el relat d’aventures i la descripció etnogràfica. La fascinació de Marco Polo per aquest món que descriu amb passió s’encomana al lector.

Nou fenomen absurd que provoca cues en algunes botigues i que ha col·lapsat els estocs a plataformes de venda per internet. Les nines Labubu, una mena de petits monstres peluts, han agafat el relleu dels Sonny Angels, aquests nadons despulladets amb gorret amb forma de fruita que es porten enganxats al mòbil, al portàtil o al retrovisor del cotxe. Les Labubu tenen orelletes de conill, uns ulls enormes i un somriure que mostra una llarga filera de dents punxegudes. Tot i esforçar-se en fer cara de trapelles, evidencien una candidesa absoluta. Busquen despertar sentiments de tendresa. Els ninotets els ha creat l’artista Kasing Lung i formen part de l’univers Pop Mart, que sempre busca aquests tipus de personatges que provoquen una reacció emocional tot i l’aparent imperfecció. S’ajusten a l’estètica kawaii, que vol dir adorable en japonès i que està vinculada a generar respostes de compassió i afecte. La Hello Kitty és, segurament, la bestioleta paradigmàtica d’aquest corrent. Culturalment, s’ha interpretat el naixement d’aquesta estètica en els anys setanta i vuitanta com una reacció a la rigidesa social del Japó que s’ha acabat globalitzant.

Poca estona després que el Barça es proclamés campió de Lliga, quatre jugadors del primer equip van ser identificats pedalant per Barcelona. Dani Olmo, Iñigo Martínez, Eric Garcia i Pedri van agafar unes bicicletes del servei de Bicing de la ciutat per anar al sopar de celebració del títol després de visitar Ferran Torres a l’hospital. Els vídeos dels quatre futbolistes, eufòrics, circulant junts per la Diagonal, ens remetien a una felicitat adolescent i vibrant que recordava algunes pel·lícules dels anys vuitanta. El vídeo del mateix Olmo gravant-se en primer pla mentre conduïa la bici, parlant als seus companys, encara hi remetia més. Pel·lícules com ET, l’extraterrestre i Els Goonies, amb imatges dels nens protagonistes corrent amb les seves bicicletes, s’han convertit en icòniques, i ens transporten a aquest estat d’ànim i a una època molt concreta de les nostres vides. Són molt significatives per a aquelles generacions que, als estius, tenien la sensació de controlar les seves vides agafant fort el manillar als carrers que feien baixada. La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment. De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant. L’acte de circular en bicicleta multiplica la felicitat, la fa més tangible, més real. Incrementa la intensitat del moment. Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.

Aquest mes de maig fa cinquanta anys que les dones poden tenir compte bancari propi a Espanya sense haver de demanar permís a ningú. Fins aleshores, per dur qualsevol tipus d’activitat econòmica havien de requerir l’autorització del marit o del pare. Si havien de firmar un contracte laboral, administrar els seus béns, acceptar herències o emprendre un negoci, es trobaven sotmeses a la restricció de la pàtria potestat i la figura del cap de família. Però el 2 de maig del 1975 una reforma del Codi Civil va eliminar el consentiment marital. Aquell canvi que suposava una porta per a la independència de les dones no va tenir repercussió. La majoria no recorden que fos notícia. En va quedar constància a la lletra petita del BOE, però a la premsa de l’època no hi ha ni rastre de la notícia. Això sí, aquells dies, a pàgina sencera als diaris, trobaves l’anunci d’uns grans magatzems que convidava les noies a fer la llista de noces: “¡Hazte la lista y te casarás enseguida!” Eren llestes, però automàticament perdien el dret a administrar la seva economia. Darrere del silenci mediàtic hi havia l’interès per mantenir aquella forma de dominació.

La setmana passada, a la localitat alemanya de Rostock, la policia va dedicar moltes hores d’investigació a un homicidi que va resultar ser fals. Un home que passejava un gos pel camp els va advertir de la troballa del cadàver d’una dona. Els agents ho van confirmar quan es van desplaçar fins al lloc dels fets i, després d’acordonar la zona, convocar els diferents equips i professionals implicats en aquests casos i procedir a l’aixecament del cos, es van adonar que en realitat es tractava d’una nina sexual hiperrealista fabricada amb silicona. El problema és que no és la primera vegada que perden el temps d’aquesta manera i la freqüència d’aquestes confusions els comença a preocupar. La policia fins i tot va fer un comunicat aconsellant que els homes que es vegin amb la necessitat de desfer-se d’aquestes nines sexuals les llencessin als contenidors de reciclatge, tot i que la solució no sembla una alternativa gaire millor. No serà la primera vegada que es troba un cadàver en un abocador de brossa.

Després de l’anunci de la Unió Europea sobre la necessitat d’un kit de supervivència per als ciutadans, ja s’han començat a vendre als principals supermercats virtuals els primers paquets de material amb aquesta finalitat. El preu oscil·la entre els 25 i els 120 euros. La mesura és una de les trenta accions clau per afrontar els desafiaments de la geopolítica, la ciberseguretat i el canvi climàtic. Com va dir la comissària europea Hadja Lahbib, el kit ha de servir per resistir setanta-dues hores de crisi, tot i que no va especificar per a quina mena de crisi en concret. No deu ser necessari el mateix kit si es tracta d’un atac nuclear, una gran apagada digital, un èxode massiu, una catàstrofe meteorològica, l’impacte contra la Terra d’un superasteroide o una nova pandèmia. El que va sorprendre i provocava certa alarma va ser la frivolitat amb què Lahbib va promocionar el kit: un vídeo a les xarxes socials com si fos una influencer traient d’una petita bossa de mà, molt selecta, tota mena d’objectes: unes ulleres, barretes energètiques, un lot, uns llumins, la documentació personal, diners en efectiu, els medicaments, una ampolla d’aigua, una navalla suïssa, llaunes de conserva, un carregador, un aparell de ràdio i, fins i tot, una baralla de cartes per passar l’estona. “Això no ha fet mai mal a ningú”, justificava la comissària amb la brometa final. Els nous kits a la venda inclouen cordes, brúixoles, mantes tèrmiques plegables i tota mena de ginys més propis per escalar l’Everest que per tancar-te a casa.

Hi ha biblioteques que comencen a disposar d’esterilitzadors de llibres. Alguns usuaris, sorpresos per la innovació, n’han penjat la fotografia a les xarxes socials. Potser és propi dels processos de preservació dels llibres, però, si més no, no és tan habitual que aquests aparells estiguin a la vista dels usuaris. Si fa no fa, tenen l’aspecte d’un microones. A dins hi ha ganxos o faristols que permeten col·locar els llibres oberts, amb les pàgines formant un ventall. Així, el sistema de desinfecció es duu a terme de manera integral. Funciona amb llum ultraviolada. Quan s’engega, un ventilador estimula lleugerament el moviment dels fulls facilitant que els rajos es filtrin a l’interior de totes les pàgines. Els fabricants asseguren que aquests aparells tenen la capacitat d’acabar amb bacteris, virus i fongs. Però el que no acaba de quedar clar és si aquest servei té l’objectiu de tenir cura del llibre o és per la seguretat del lector. O totes dues coses a la vegada.

Va ser Pete Souza qui va aixecar la llebre, gràcies a la seva mirada sagaç i al seu coneixement del despatx presidencial dels Estats Units. Souza va ser el fotògraf oficial de la Casa Blanca durant el mandat de Barack Obama i, a través d’Instagram, va alertar d’una nova astracanada de Donald Trump. Souza va penjar a la xarxa social una antiga fotografia d’una de les portes d’accés al Despatx Oval de la Casa Blanca. A la paret del costat de la porta hi va dibuixar un cercle vermell perquè els usuaris paréssim atenció en aquell racó aparentment intranscendent. A sota hi va deixar anar una acurada explicació: “Aquesta foto es va fer des del que es coneix com l'Outer Oval Office –el Despatx Oval Exterior–, mirant cap al Despatx Oval, on el president Obama està parlant amb l’aleshores president de la Cambra de Representants, John Boehner”. Souza aportava molta precisió sobre aquella ubicació concreta de l’àrea presidencial: “L'Outer Oval és el punt d'entrada al Despatx Oval que utilitzen el personal de la Casa Blanca, els membres del Congrés i els amics que es reuneixen amb el president. Els caps d'estat i altres visitants més formals solen entrar per una altra porta. L'assistent personal del president i el director de les operacions del Despatx Oval solen tenir els seus escriptoris a l'Outer Oval. Es tracta d'un passadís relativament estret que connecta l'Outer Oval amb el Despatx Oval, i per aquest motiu cap administració no ha penjat mai una pintura històrica en aquesta paret, per evitar que es faci malbé”.

Pablo Larraín ha rematat la seva trilogia de dones mortificades per un patiment extrem amb l’enèsim biopic sobre la cantant Maria Callas. Després de Jackie, centrada en els dies posteriors a l’assassinat del seu marit John Fitzgerald Kennedy, i Spencer, sobre els tres dies que Lady Di decideix separar-se de Carles d’Anglaterra, ara arriba Maria, que recrea l’última setmana de vida de la soprano, sola i sense veu, en el seu meravellós pis de l’avinguda Georges Mandel de París, acompanyada només del seu fidel servei domèstic.

L’any 1945, el president Eisenhower va posar fi a la Segona Guerra Mundial firmant la rendició d’Alemanya amb una Parker 51, una ploma estilogràfica que imitava la forma aerodinàmica dels avions de guerra Mustang-51. Bill Clinton va oficialitzar la col·laboració entre Cross i la Casa Blanca, tot i que consta que Gerald Ford, Ronald Reagan i George W. Bush ja en feien servir abans, d'estilogràfiques d'aquesta marca. Ells preferien el model Townsend. Obama va preferir la línia Century II, però després es va passar a la Montblanc Meisterstück.

Un número desconegut truca al mòbil. Contestes. I en comptes de trobar un ésser humà a l’altra banda de la línia, apareix un enregistrament sonor d’una qualitat més aviat deficient. T'obliga a parar bé l’orella per entendre el que diu una veu metàl·lica femenina. En castellà, i sense cap personalització del missatge, et comunica que tenen una oferta de feina que encaixa amb el teu perfil, alguna cosa d’un currículum, i que els afegeixis a la teva llista de contactes perquè et puguin enviar la resta de la informació.

Avui, en moltes cases de diferents països d’arreu del món, s’ha repetit un petit gest que requereix delicadesa i il·lusió. Passa des de fa més de cent cinquanta anys a la cultura cristiana occidental. L’1 de desembre és el dia que s’obre la primera finestra del calendari d’advent, una tradició que ja ha substituït el significat religiós pel valor comercial. En algunes famílies despistades, no és estrany comprar el calendari amb uns quants dies de retard i obrir tres finestres de cop per posar-se al dia. Els calendaris d’advent han sigut, més enllà de la seva simbologia, una eina per domar la impaciència. Destapar una sola casella al dia malgrat la curiositat que puguin estimular les altres és gairebé una proesa. Els dissenyadors ja s’ho fan venir bé per suggerir, en algunes finestres, algun motiu que faci créixer més expectatives que la resta. És fàcil detectar si algun petit ésser frisós ha intentat tafanejar què s’amaga sota la petita comporta quan encara falten dies per obrir-la.

Un periodista es retroba amb una gran actriu de l’escena catalana per fer-li una entrevista a la ràdio. Havien coincidit mesos abans, quan ell li va fer un reportatge a casa seva. Mentre fan temps durant els anuncis, el periodista li comenta: “Encara m'enrecordo d’aquell calendari que tenies a la nevera on anotaves tots els assumptes familiars i les activitats dels teus fills”. Ella, amb un somriure, assenteix: “Si no fos per aquest calendari, casa meva seria un caos i jo estaria perduda”.

Arran de l’escàndol del cas Errejón, Sumar ha intentat sortir del pas anunciant, entre altres propòsits, que faran un curs obligatori de feminisme per a tots els càrrecs del partit. Ja s’entén que, amb l’aigua al coll i la credibilitat en entredit, qualsevol mesura que puguin anunciar per sortir del pas els sembla bona. Per descomptat, un curs de feminisme no fa mal a ningú i si serveix per evitar una sola víctima, ja haurà valgut la pena. Ara bé, si el curset s’interpreta com una solució de garantia per reeducar assetjadors, violadors, sociòpates i qualsevol variant de maltractador, aquesta mesura és una operació de maquillatge inútil. Perquè el problema d’aquests personatges no és de manca d’informació. La prova és el mateix Errejón, que la teòrica demostrava tenir-la ben apresa. Semblava l’home més instruït en feminisme de tot l’hemicicle. Una altra cosa era la pràctica, perquè, pobret, la vida neoliberal el confonia. Els abusadors acostumen a ser personatges perfectament camuflats que de cara a la galeria demostren tenir la lliçó ben apresa. Tan ben apresa que fins i tot saben amb quines dones mantenir la compostura i amb quines altres, actuar amb impunitat. Saben triar els moments i els llocs, saben aplicar la retòrica de la coerció i també han desenvolupat un discurs per adaptar-se al medi i no semblar qui realment són. I això evidencia un elevat coneixement de què està bé i què està malament. Una altra cosa és que, quan saben que és el moment adequat, se sentin amb el poder per fer el que els surt de la bragueta.

“A partir dels cinquanta tot s’acaba!”. Aquesta sentència, que és en realitat una condemna, li diu el Harvey (Dennis Quaid) a una de les seves estrelles de la cadena, Elisabeth Sparkle. És la manera de justificar-li el seu acomiadament i posar punt final al seu exitós programa d’aeròbic a la televisió. Per descomptat, tot s’acaba per a ella i no pas per a ell, que des de la seva veterania comanda una empresa que ha convertit les dones en objectes d’exhibició. Així comença The substance, la magnífica pel·lícula de Coralie Fargeat que denuncia l’edatisme i el control social que s’exerceix sobre els cossos femenins. És un film vigorós i intens que, des d’un plantejament narratiu radical, és capaç de plasmar el terror i la tortura que suposa, per a moltes dones, envellir i no ajustar-se als cànons de bellesa hegemònics.

Encara que sembli sorprenent, al món hi ha dos tipus de persones: les que han desenvolupat una addicció inaudita als vídeos d’extracció de taps de cera de les orelles i les que no. Si desconeixíeu aquesta dualitat en la humanitat és fàcil que, d'ara endavant, decidiu incorporar-vos a un dels dos equips. També és possible que formeu part del club del cerumen però que porteu el vostre vici en silenci. No us agrada confessar-ho. Els que no heu mirat mai aquest tipus de vídeos que corren per les xarxes socials heu de saber que, a partir del moment que en mireu un, sereu víctimes d’un bombardeig constant d’aquestes imatges fastigoses perquè els algoritmes interpretaran que sou uns incondicionals del buidatge del farciment pastós dels conductes auditius.

En una llibreria de vell, remenant revistes, trobo una edició de Lecturas de l’agost del 1962. Feia uns dies que s’havia mort Marilyn Monroe i un titular de la portada destaca una xifra que afegeix tristor a la notícia: “Només 23 persones van assistir a l’enterrament de Marilyn Monroe”. La dada és xocant per l’enorme repercussió mediàtica de la seva mort tràgica, pel glamur que envoltava l’actriu i pel formiguer que representava aquell Hollywood on tots es coneixien. La cerimònia es va celebrar al mateix cementiri de Westwood Village, a Los Angeles, a escassos onze minuts amb cotxe de la casa de Brentwood on va morir l’actriu. A les pàgines interiors hi ha la crònica que relata els nervis i les discussions al voltant d’aquell comiat meticulosament planificat per l’exmarit. “Joe Di Maggio va ser l’organitzador i no va permetre que l’acte es convertís en una concentració de famosos. Fora de la capella protestant on es va celebrar la cerimònia amb assistència d’aquelles 23 persones rigorosament seleccionades, van quedar centenars de curiosos, però el tot Hollywood no hi va assistir”. L’article n’aclareix el motiu: “El dia abans, en comptes de la invitació corresponent, van rebre una targeta firmada per Di Maggio i la germanastra de la difunta que deia: «Esperem que els molts amics de Marilyn entenguin que apreciem el seu desig de rendir un últim tribut a la que estimàvem tant. No podem, en consciència, convidar un de vostès sense ofendre els altres, i per aquesta raó només hem convidat un mínim de persones. Recordin tots de Marilyn la seva dolçor i resin per ella, a casa o a l’església, una oració»”. L’article relata la forta discussió entre l’actor Peter Lawford i Joe Di Maggio, durant la qual l’exmarit de Marilyn va afirmar: “Si no fos per molts dels seus amics, la Marilyn no hagués tingut un final tan desgraciat”. Lawford, cunyat de John F. Kennedy i l’home que va introduir l’actriu en el cercle íntim del president, és un dels sospitosos en les teories conspiratives al voltant de la mort tràgica de Marilyn. Hauria estat un dels últims a parlar-hi per telèfon per convidar-la a una festa i en algunes investigacions sobre el cas s’ha escrit que no va fer cas de l’ajuda que li va demanar l’actriu. Un advocat que va ser exclòs del funeral va presentar una protesta formal amb recollida de firmes inclosa, on Gene Kelly i Dean Martin van deixar constància de la seva queixa per no poder participar-hi. Di Maggio no suportava l’entorn més tòxic de l’actriu, convençut que l’havien abocat a aquella situació límit. Entre els vint-i-tres escollits del funeral, a part de l’exmarit i la germanastra de Marilyn, hi havia la majordoma de la casa de l’actriu, la seva última perruquera, el maquillador, uns advocats i, sobretot, el seu gran amic Lee Strasberg, fundador de l’Actor’s Studio. “Va ser Strasberg, el mestre de Marlon Brando, com a personatge de més categoria, qui va pronunciar un discurs, mentre Di Maggio, desconsolat, xiuxiuejava contínuament: «T’estimo! T’estimo!»”

Aquest estiu s’han vist a moltes platges del país una mena de carretons per portar-hi les criatures i tots els accessoris que acostuma a necessitar la canalla més petita. Originàriament, servien per transportar articles de jardineria i pesca. Els múltiples avantatges de càrrega l’han convertit en una nova necessitat en l’etapa de criança, que tothom sap que és aquella època en què t’encolomen tota mena de ginys per fer més lleu el tràngol.

Fa temps que als festivals de cinema s’ha posat de moda calcular la durada dels aplaudiments després de la primera projecció. Enguany, els mitjans de comunicació repetien la xifra dels 17 minuts d’ovació a Pedro Almodóvar per The room next door com un argument per certificar la qualitat de la pel·lícula. No és la primera vegada que passa. Ni tan sols és el film que més temps ha mantingut la claca activa. Segons el recompte de les revistes especialitzades, el rècord se l’emporta El laberinto del Fauno de Guillermo del Toro, el 2006, al Festival de Canes. Fins a 22 minuts va aguantar el públic picant de mans, en una efusivitat tan desmesurada que només es pot entendre com un acte de tortura per l’audiència. La segueix Fahrenheit 9/11. El documental de Michael Moore sobre els atemptats del 2001 als Estats Units va arrossegar els espectadors a 20 minuts d’aplaudiments.

En les darreres setmanes hem estat testimonis de tota mena de situacions curioses que s’han gravat amb el mòbil en els viatges d’avió. Des d’un home que va quedar atrapat en un calaix del sostre després que el vol patís fortes turbulències fins a noies pintant les ungles dels peus del passatger del darrere, que s’havia adormit espaterrat deixant les peülles entremig dels seus seients, a l’alçada de la seva cara. El que passa en un avió ja no es queda a l’avió. I la darrera en portar-ho a l’extrem ha sigut una ciutadana nord-americana, Caroline Rened, que a finals de juny va decidir fer de detectiu privat sense que ningú la contractés per a aquesta missió. Va penjar un vídeo a Tik Tok on es veia un home parlant seductorament amb una dona. Anaven asseguts de costat, només amb l’estret passadís entremig. L’espia, des dels seients del darrere, tenia el tir de càmera perfecte per captar el flirteig: “Si aquest home és el teu marit, i ara mateix vola amb United Airlines, en el vol 2140 de Houston a Nova York, sàpigues que aquesta nit és molt possible que la passi amb la Katy”. El New York Magazine es feia ressò de l’escàndol que va generar la gravació a les xarxes socials i de les reaccions que va rebre.