Un total de 552 joves d'entre 16 i 30 anys de les Balears han rebut una subscripció digital gratuïta trimestral a un diari balear gràcies al projecte de foment de la lectura de l'Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB), subvencionat per la Direcció General de Joventut del Govern. La iniciativa, en la qual va participar l'ARA Balears, es va posar en marxa la passada legislatura i iniciarà la segona edició el 2025.

Les xarxes socials s’han omplert aquests darrers dies de missatges d’usuaris que mostren la captura de pantalla on es demostra que s’han donat de baixa com a subscriptors del Washington Post o el Los Angeles Times. Alguns noms són ben coneguts, com els de l’actor Mark Hamill o el còmic Steve Martin. Però n’hi ha molts més d’anònims, per a desesperació dels editors de les capçaleres. Totes dues han saltat al centre de la polèmica perquè han interromput la seva pràctica, amb dècades d’història, de donar suport explícit a un dels candidats a la cursa presidencial cap a la Casa Blanca.

L’AMIC és l’entitat referent dels mitjans de proximitat de tots els territoris de parla catalana. Som 600 mitjans associats sota aquest paraigua, que dona servei i veu conjunta a aquest ecosistema comunicatiu únic al món. És sens dubte la xarxa tant en suport paper, digital, com audiovisual més important, rica i diversa de l’àmbit lingüístic català, amb una difusió conjunta de prop d’un milió i mig d’exemplars impresos i unes audiències digitals de més de quinze milions d’usuaris únics mensuals. Sense la tasca imprescindible que fan aquests mitjans als nostres pobles i ciutats, el territori seria més pobre, menys plural, participatiu i democràtic, i tindria menys sentit d’identitat i pertinença. I si parlem de la llengua, tots aquests mitjans utilitzen majoritàriament el català, fins i tot a les àrees metropolitanes.

“Era, és i serà”. Aquest és el lema que va lluir en portada The Daily Telegraph, far del conservadorisme britànic, durant més d’un segle. Però el rotatiu arrossega problemes econòmics i només l’any passat va sumar 244 milions de lliures (292 milions d’euros) de pèrdues als seus comptes, fruit dels deutes de difícil retorn que manté amb la banca Lloyds. La crisi va provocar que el diari deixés de pertànyer a la família Barclay i passés a mans del fons Redbird IMI, amb vista a posar el diari a la venda. Això ha desfermat un terratrèmol mediàtic al Regne Unit i la temença, entre la redacció, que el diari de l’"Era, és i serà" comprometi la seva independència editorial fins al punt de no retorn, si es confirma que el nou propietari serà Dovid Efune.

La intel·ligència artificial (IA) està revolucionant el periodisme, però no sempre per a millor. Durant la guerra contra Gaza, la IA s'ha convertit en una eina poderosa per amplificar notícies falses i afavorir narratives que distorsionen la realitat i beneficien agendes polítiques específiques com la del règim genocida israelià. La IA, lluny de ser neutral, aprèn de dades carregades de biaixos racials, de gènere i econòmics, i replica i perpetua aquests prejudicis. Quan els algorismes s'entrenen amb informació esbiaixada, les notícies que produeixen aprofundeixen la invisibilitat de les minories i reforcen perspectives dominants.

Després de 21 anys i més d’un milenar de números, la revista d’informació local Cent per Cent deixa d’editar-se en paper. Més de dues dècades que han vist canviar la societat manacorina a ritme setmanal i en català com a idioma vehicular. Ara, i a fi d’adaptar-se a nous formats, la revista passarà a ser exclusivament digital i potenciarà la seva presència a les xarxes.

Hi ha una tendència mundial a evitar el consum d’informació. Quan preguntes el perquè, els que han desertat de les notícies et diuen que ho fan per protegir-se de la negativitat i poder viure la seva vida en pau.

Aquest és un article d’agraïment a l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, que ha tingut la generositat de distingir-me amb el seu Premi d’Honor. Un reconeixement que ve dels companys de professió és especialment valuós.

El sector dels mitjans, que va a menys des de l'inici de l'era digital, ha viscut unes setmanes especialment fosques als Estats Units. Diaris importants com el Washington Post o el Los Angeles Times han acomiadat reporters i editors (el diari californià ha prescindit del 20% de la seva plantilla). Els índexs d'audiència de les notícies per cable han caigut enmig d'unes primàries presidencials poc renyides. Publicacions cèlebres com Sports Illustrated, que ja eren una ombra del que alguna vegada havia sigut, han estat buidades de la nit al dia. Els últims casos a sumar-se a la llista notícies funestes han estat el digital Buzzfeed, que acaba d'anunciar que acomiadarà el 16% dels seus treballadors, i Vice Media, que prescindirà de centenars de treballadors i deixarà de publicar el digital Vice.

Georgina Rodríguez, nòvia de Cristiano Ronaldo, és coneguda, entre moltes altres coses, per la seva voluptuositat, de la qual presumeix sovint a les xarxes. Però les corbes de la influenciadora no agraden a tothom. En concret, el cul de Rodríguez molesta el règim iranià, especialment els mitjans del país. El diari Hamshahrí va publicar una fotografia del 39è aniversari de Cristiano Ronaldo on el futbolista apareix acompanyat de la parella i els fills. Quan la imatge es posa al costat de la que va compartir Ronaldo a Instagram, s'hi detecta una gran diferència: en la que ha fet servir el diari es veu de manera clara que el cul de Rodríguez ha estat reduït amb un tall pla i barroer amb PhotoShop.

El 9 de març del 1968, l’home de moda del pensament polític del moment, batejat com el Kennedy europeu, visitava la Facultat de Dret de la Universidad Complutense de Madrid, amb l’objectiu de presentar-hi el seu darrer llibre, El desafiament americà, i dissertar sobre el futur d’Europa.

La figura literària podria anomenar-se “exageració interessada” o “exageració pecunària”. Seria el contrari d’una reducció a l’absurd. La comet el tertulià, l’articulador, l’orador i el seccionador que ha de sortir del pas, omplir uns minuts, un paper. En aquestes dates, en aquests dies en terra de ningú, quan Nadal és massa a prop i ja massa lluny, cal, també, opinar d’això. Cal posar-s’hi molt a favor, o molt en contra, per fer una mitja tinta s’ha de ser Josep Pla i, sobretot, no viure en aquest segle. Els arguments del bitllet, gravat per ser emès a les vuit del matí del dia vint-i-vuit, per força han de ser gruixuts. “Un cop hem fet que la pobra iaia mengi vint-i-sis pilotes, tot tornarà a la normalitat...”, dirà l’un. “Ens prometrem, com en els últims quinze anys, que farem règim, però serà una altra mentida”, dirà l’altre. “Convidar els cosins que odies...”, refilarà el de més enllà.

Sempre he defensat que el periodisme ha de ser més incisiu i exigent amb els propis, amb els que consideres teus, que no pas amb els altres. Aplicat al periodisme esportiu, per tant, al futbol, per tant, al Barça, que dirien els amics de La Sotana, en el meu cas es tracta de fiscalitzar més i millor el Barça que no pas buscar a fora. Primer, aplicar l’exigència als nostres; després, buscar a fora. És una màxima per evitar, precisament, que el sentiment preferent cap a un equip desvirtuï l’exercici professional. Fugir del periodisme de bufanda, vaja.

"Morillo augura que hi haurà un abans i un després amb el registre d'habitatges turístics"

]]> Diario de Mallorca

"El fòrum europeu aprecia un augment descontrolat del lloguer turístic a Palma"

]]> Diario de Mallorca

"Cent dies, Prohens avança en el seu programa"

]]> “No tenc cap problema a contestar-te, però pots passar primer per premsa?”. Aquesta és la resposta típica que gairebé qualsevol càrrec polític dona als periodistes que van a la recerca d’algunes xifres o informació concreta. Perquè ajuntaments, consells i governs han establert una sèrie de filtres –el seu nombre varia en funció de la mida i importància de la institució– per controlar i dosificar allò que la ciutadania té dret a saber. Els polítics han après de pressa i, com ja s’ha vist els darrers vuit anys, als gabinets de les institucions hi ha gairebé més periodistes que als mitjans de comunicació. Els que queden a les redaccions, o bé són herois que encara tenen fe en el servei que aquesta professió aporta a la societat o bé són rebuig i cap polític amb càrrec els ha volgut fitxar. Amb l’arribada del PP al Govern s’ha tornat a produir el ball de càrrecs i moltes redaccions hem patit de valent per la incorporació de part dels nostres professionals a l’estructura de les institucions. I no es pot oblidar que hi ha un efecte molt pervers en la marxa dels periodistes als gabinets: els mitjans perden efectius cabdals per contar el món, per cercar allò que alguns no volen que es faci públic, per donar la volta als titulars fàcils que ens intenten col·locar a cop de comunicat... El poder del periodisme s’afebleix i la seva funció de control del poder es fa cada pic més complicada. Està clar que, si miram les coses a escala individual, els mitjans no podem competir amb els sous i els horaris que ofereixen els polítics amb els doblers de tots. Però aquest esguard tan tancat no basta. A escala col·lectiva hi perdem tots, encara que molts no se n’adonin. El poder té l’aixeta de la informació i cada vegada té més capacitat de tancar-la a voluntat.

]]>