Disparitats. Vivim en una realitat política europea cada cop més fragmentada. Feta de victòries febles i d’oposicions desorientades. O potser és a l’inrevés: amb oposicions febles davant de victòries travades amb l’ocupació d’espais i agendes altament simbòliques. De la crisi econòmica, la vulnerabilitat social i la fragmentació política dels últims anys n’ha quedat una bona dosi de malestar i d’incertesa, que costa de predir a les enquestes d’intenció de vot. Ha tornat a passar a Grècia. El conservador Kyriakos Mitsotakis, de Nova Democràcia, ha guanyat les eleccions amb un resultat millor del que s’esperava però no podrà governar en solitari, i ja s’especula amb la repetició d’eleccions. Les promeses d'estabilitat, creixement econòmic i fronteres impenetrables han donat la revàlida a Mitsotakis malgrat que un nombre creixent de grecs tenen dificultats per bregar amb l’encariment del cost de la vida amb sous o pensions baixos i lloguers elevats. La disparitat entre les xifres macroeconòmiques i la desolada realitat és palpable. Gairebé un terç de la població viu en risc de pobresa; el país encara arrossega problemes estructurals profunds; el pluralisme mediàtic i l’estat de dret estan cada cop més afeblits –des de l’espionatge polític que implica directament el govern fins a l’abandonament de migrants en petites embarcacions inflables a alta mar–. En tot aquest panorama, l’esquerra de Syriza ha estat la gran perdedora a les urnes. És la conseqüència del trauma encara viu, entre bona part de la societat grega, dels anys de crisi econòmica, però també de la incapacitat d’articular un discurs socioeconòmic convincent.

Fa exactament cinc mesos Giorgia Meloni es va convertir en la primera dona nomenada cap del govern a Itàlia. L'elecció de la líder de Germans d'Itàlia no va ser una sorpresa, com tampoc ho va ser la derrota del Partit Demòcrata (PD). De poc va servir el retorn in extremis de l'ex primer ministre Enrico Letta, que va tornar a la política després d'un llarg parèntesi per intentar ressuscitar els socialdemòcrates.

Les institucions de govern han de fer front avui a problemes socials que amb la globalització s'han fet més complexos. Els estats d’Europa, dictadures a banda, han intentat des de la Segona Guerra Mundial crear xarxes d’atenció social en els anomenats pilars del benestar (pensions, sanitat, ensenyament i prestacions socials), alhora que aprofundien en la defensa de la democràcia i propugnaven la necessària unió dins la UE.

Àlex Font, en un article en aquest diari, explicava com el PSC s’està posicionant com el partit de les elits barcelonines. Em sembla que és un bon exemple de la crisi de les socialdemocràcies (i ho dic en plural perquè les diferències entre les nòrdiques i les llatines han estat sempre substancials), que, desenvolupades en el capitalisme industrial, tenen dificultats per sobreviure en l’actual capitalisme digital que està canviant la naturalesa de les seves bases socials i l’està desdibuixant i, en molts països, fins i tot arraconant.

Olof Palme era un polític singular. Fill de la burgesia capitalina d'Estocolm, viatjà en la seva joventut descobrint la cruesa de la injustícia social tant al Tercer com al Primer Món, fet que marcarà profundament el seu desenvolupament personal, que acabarà lligat a la socialdemocràcia. Palme era un home cultivat i mai va tenir problemes per defensar amb convicció, en qualsevol context, els ideals socialdemòcrates des d'una honestedat intel·lectual que feia accessible a tothom gràcies a la seva facilitat de paraula.

L'hora d'Els Verds alemanys? Els sondejos així ho apunten. L'últim sondeig publicat aquest dijous apunta que els ecologistes empaten en intenció de vot amb els socialdemòcrates de la cancellera Angela Merkel. Els Verds viuen un moment dolç sobretot a l'haver obtingut la segona posició a les recents eleccions europees, superant els ultres d'Alternativa per a Alemanya (AfD) i els socialdemòcrates de l'SPD.

El discurs antiimmigració ja no és un monopoli de la ultradreta a Dinamarca. Conscients que el debat migratori encén passions, no només els partits liberals i els conservadors han adoptat la línia dura, sinó que els socialdemòcrates també han pujat al carro d’una política cada cop més restrictiva. Això els ha permès guanyar un valuós terreny que fins ara ocupava principalment el Partit Popular Danès (PPD), la formació d’ultradreta populista amb més trajectòria als països nòrdics, sorgida fa dues dècades i que ara afronta una caiguda sense precedents des de la seva fundació.

Andrea Nahles ha dimitit aquest diumenge com a presidenta dels socialdemòcrates alemanys (SPD), una decisió que té una derivada més àmplia, ja que torna a qüestionar la fortalesa de la Gran Coalició amb els conservadors d'Angela Merkel. Nahles va assumir el lideratge de la formació fa tot just 13 mesos amb el titànic objectiu de remuntar una davallada del suport popular, però durant aquest any la nova líder ha sigut incapaç de frenar la sagnia de vots. En les eleccions europees de fa una setmana, l'SPD va patir la pitjor clatellada de la seva història, amb el 16% dels sufragis –12 punts menys que fa cinc anys–, però les expectatives dibuixen encara un escenari més negre. Dissabte una enquesta situava en només el 12% la intenció de vot.

El que havia de ser un simple tràmit per a la cúpula del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) va estar a punt de convertir-se en una nova crisi per a una formació ja sumida en el caos. La directiva de l’SPD s’havia proposat ahir acomplir els desitjos del seu expresident, Martin Schulz, i nomenar Andrea Nahles com a presidenta interina del partit. Però ni tan sols aquest pas, presumptament protocol·lari, va ser possible. Les creixents resistències i crítiques d’algunes federacions regionals i de part de les bases, que demanen més transparència i democràcia interna per a les decisions fonamentals del partit, van obligar la cúpula socialdemòcrata a recular.

S'ha convertit en referència per als mitjans de comunicació a l’hora de cercar motius i explicacions d’allò que passa en el món bancari. Des de Futur Legal, el despatx que comparteix amb l’advocada Cristina Borrallo, Pau Monserrat ofereix eines per moure’s amb més garanties d’èxit en una selva, la financera, on els bancs sempre parteixen amb avantatge. Per això, la setmana en què començam a conèixer les conseqüències de la fusió entre Bankia i BMN, el seu telèfon registra una activitat més intensa d’allò que és habitual.

La secretària general d'ERC, Marta Rovira, ha desgranat aquest divendres en una conferència organitzada per la Fundació Pere Tarrés els fonaments que el seu partit preveu per al futur estat català, que es basen en les idees de republicanisme i socialdemocràcia. "Tenim un mandat democràtic claríssim i l'obligació de complir-lo", ha afirmat la dirigent republicana en relació a la consulta, però tot i això ha matisat que "l'objectiu no és la independència, és construir la república més avançada d'Europa, amb les quotes més elevades de benestar". És per això que ha justificat la necessitat de començar a pensar el model d'estat que es vol construir.