Junts ha sortit del seu congrés a Calella com una organització reestructurada i revitalitzada, disposada a recuperar centralitat, i sobretot, a tornar a governar a Catalunya. Per fer-ho, s'ha volgut presentar com una formació capaç de fer-ho tot alhora: independentisme unilateral i (en lletra més petita) això que ells mateixos en solen dir autonomisme, o treball de gestoria. Una mica allò de la dita, de voler mirar el plat i les tallades. Per aconseguir-ho, han confeccionat una executiva de caràcter inclusiu, han fet sortir quasi delicadament Laura Borràs de la presidència del partit i al seu lloc hi han posat Carles Puigdemont, que queda reconfirmat com a líder. Majories a la búlgara, ponències aprovades amb noranta-nous per cent, llistes tancades i bloquejades.

La política té unes inèrcies que sovint es mouen a un ritme lent i fan que la realitat desbordi els projectes més preuats. Si fem cas de les aparences, ara mateix a Junts tot gira al voltant de Puigdemont. En realitat, és la tapadora sobre la qual tots s’aixopluguen –mirant-se de reüll els uns als altres– per por que si s’obrís pas a una renovació estratègica i de lideratge, que semblen inevitables, s’entraria en fase d’explosió. I, tanmateix, si Junts no accelera en la redefinició d’un espai propi, hereu de les tradicions centrals del nacionalisme català, en les circumstàncies actuals pot anar perdent llençols a cada bugada.

La travessa socialista pel desert es va acabar fa tres anys, però no ha estat fins ara que el PSC ha pogut celebrar una victòria de debò. Salvador Illa és l’únic que, sobre el paper, aspira a la presidència de la Generalitat, gràcies als 42 diputats que ha aconseguit aquest diumenge, que reforcen la primera posició que ja tenia al Parlament. Però el motiu pel qual podria tornar a haver-hi un president socialista a la Generalitat no són només els bons resultats del PSC, sinó, sobretot, la desfeta de l’independentisme.

Els Mossos d'Esquadra van detenir aquest divendres –quan se celebrava el 8-M, el Dia de la Dona Treballadora– l'alcalde de Puigverd de Lleida (Segrià), Josep Solsona, acusat de dos presumptes delictes: un d'amenaces i coaccions, i un altre de lesions i amenaces en l'àmbit de la violència de gènere, maltractament en l'àmbit familiar i agressió sexual a una menor d'edat. La detenció es va produir divendres a les 16.30 h, tal com va avançar el diari Segre, i, després de passar la nit a la comissaria de Lleida i de declarar davant del jutjat de guàrdia, Solsona ha quedat aquest dissabte a la tarda en llibertat provisional sense mesures cautelars. Així ho ha dictaminat el jutge després d'escoltar les declaracions tant del propi investigat com de diversos testimonis i seguint el criteri de Fiscalia. A més, no s'ha acordat cap ordre d'allunyament ni protecció.

La diputada de Junts Cristina Casol va decidir ahir trencar el silenci després que dilluns la direcció del partit la va expulsar del grup parlamentari un cop arxivada la seva denúncia per assetjament per raó de gènere al Parlament. En una entrevista al Més 324, Casol va assegurar que la decisió de la formació era una "represàlia" per haver denunciat com s'havia sentit, una decisió que la llei d'igualtat recull com una vulneració del principi d'igualtat. "Em defensaré perquè he dit la veritat", va assegurar ahir la diputada afí a Laura Borràs, remarcant que la direcció del partit prenia aquesta decisió perquè s'havia arxivat la seva queixa: "Jo vaig denunciar masclisme i l'expulsió és una represàlia".

A Pedro Sánchez no se li albira una legislatura fàcil i la primera prova serà aquest dimecres. La seva dependència de Junts podria portar el govern espanyol a patir la seva primera derrota parlamentària si no recondueix el xoc que manté amb el partit de Carles Puigdemont per aprovar els tres decrets del govern espanyol que ha de convalidar en el ple del Congrés. A hores d'ara, els juntaires mantenen el seu no a les tres normes: el decret de mesures anticrisi, el de la reforma del subsidi d'atur i el de justícia. El portaveu de Junts, Josep Rius, ha reclamat aquest dilluns al PSOE que retiri tot el paquet de mesures i les torni a presentar negociades i acordades amb els juntaires. Els socialistes, però, descarten retirar-les i el secretari d'organització del PSOE, Santos Cerdán, ha emplaçat el partit de Carles Puigdemont a continuar negociant. A hores d'ara, el govern espanyol té garantits els vots d'ERC, el PNB i EH Bildu, mentre que Podem ha avisat que estudia votar en contra del decret sobre el subsidi d'atur i de les mesures anticrisi si no hi ha canvis. Sense Junts, però, cap d'aquests decrets pot tirar endavant.

Aquest cap de setmana Esther Vera conversa amb la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs.

La diputada de Junts per Catalunya Aurora Madaula ha denunciat “violència masclista” entre membres del seu partit. I el cas és que 22 dels 32 diputats de la formació consideren que se’ls acusa sense cap motiu i han signat una carta de queixa. Són, llegeixo, els de l’entorn de Jordi Turull. Els de l’entorn de Laura Borràs, que també és el d’ella, en canvi, la defensen. De fet, Borràs va fer un tuit que deia “Violència masclista és portar llaç lila i manifestar-se el #25N quan imposes el masclisme en el dia a dia en organitzacions, institucions, entorns laborals o familiars. Violència masclista és menystenir les dones que et desafien intel·lectualment”.

“No deixarem cap soldat tirat. No farem una amnistia per a vips. Hi ha molta gent que no està en primera línia que se l’ha jugat, que no s’ha rendit i que pateix imputacions molt bèsties. S'acosten hores i dies de molta pressió. Calmem-nos, no ens deixem arrossegar”. Aquest és el missatge que aquest divendres a primera hora el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha enviat a l’executiva del partit després de fracassar l’intent dijous de tancar l’acord amb els socialistes per a la investidura de Pedro Sánchez a Brussel·les. La nota, avançada per La Vanguardia i a la qual ha tingut accés l’ARA, descriu així l’estat de les negociacions amb els socialistes: encallades a hores d’ara per l’abast de la llei d’amnistia. De fet, fonts coneixedores de les converses admeten que tot plegat s'ha "complicat" en les últimes hores.

El candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, té una missió: presentar una alternativa i fer creure que té opcions per ser investit el pròxim 27 de setembre. Per això ha assegurat que vol obrir converses amb partits com Junts, a qui fins ara els populars han llançat repetidament, entre d'altres, acusacions de "colpistes" i a qui fa poc més de dos mesos van barrar el pas a l'alcaldia de Barcelona per ser independentistes. En aquest joc d'equilibris, els conservadors se centren principalment en intentar captar el PNB, que els ha negat el suport tres vegades, però també volen dialogar amb la resta de formacions excepte Bildu. A partir d'aquí, el mar de matisos, embolics i concrecions sobre la voluntat de pacte amb el partit de Carles Puigdemont ha provocat declaracions de tota mena i certa inquietud a les files del PP a Catalunya. En un missatge críptic a les xarxes després que els de Feijóo hagin defensat reunir-se amb el grup parlamentari juntaire per "parlar", el líder dels populars catalans ha avisat que "s'acosten moviments (i fotos) que destruiran la reputació de qui els impulsi".

Cada cop que als Telenotícies es parla de Junts per Catalunya apareix un personatge, sovint Jordi Turull, sobre un faristol de caixa blanca amb aquesta inscripció: "Gent de debò". "No m’ho puc creure", vaig pensar la primera vegada, "ho deus haver vist malament". Doncs sí, és l'eslògan, convertit en rutina, amb què els dirigents juntistes transmeten les seves consignes, les seves estratègies, la seva doctrina. I sembla com si passés desapercebut: no he llegit un sol comentari, una sola crítica, sobre el tema.

Les enquestes vaticinen que Xavier Trias pot tornar a ser alcalde de Barcelona. Sens dubte, ell és el més capacitat per reunir el vot anti-Colau, que fins ara es repartien el PSC, el PP, Ciutadans i fins i tot una part d’ERC. És lícit preguntar-se quina mena d’alcalde seria Trias, i ens hem de preguntar també com afectaria tot això a Junts.

Un dels episodis estrella en la història política de l’anar a missa i repicar el devem al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. Corria 1908 i es van formar dos grups: els “liquidadors”, que volien renunciar a la lluita clandestina i formar un partit que jugués amb les regles del govern tsarista, i els “retiristes”, partidaris que el Partit negués la legitimitat del règim, abandonés la Duma (el Parlament rus) i es dediqués en exclusiva a l’acció fora de la llei. Lenin va proposar la solució que acabaria triomfant: el Partit enviaria representants a la Duma i, al mateix temps, denunciaria i combatria el règim des de fora. La gràcia és que, per a Lenin, etiquetar aquesta pensada com una contradicció no era una feblesa, sinó un mèrit, perquè un dels principis fonamentals del materialisme dialèctic, que més endavant seria declarat per Stalin com la filosofia oficial de la Unió Soviètica, és que la veritat es troba en la contradicció.

El febrer de l’any 2020 s’havien tancat tots els camins per a una legislatura productiva en termes independentistes. Els plantejaments dels partits que formaven el govern de la Generalitat i el meu mateix ja no eren coincidents. No compartíem una estratègia per acabar la feina que havia quedat estroncada amb el cop antidemocràtic de l’estat espanyol a finals d’octubre de 2017. Al capdavant del Govern, jo m’havia esforçat tant com havia pogut a mirar de concretar les palanques que havien d’eixamplar l’esquerda oberta amb Espanya per consolidar la ruptura democràtica que la majoria social havia decidit en el referèndum del Primer d’Octubre.

Aterro a Catalunya després de més d’una dècada als Estats Units, un país gegantí atrapat en la lògica d'un bipartidisme polític entre progressistes i conservadors imperible i irreconciliable. L’enèsim intent de trencar aquesta dualitat no sembla que pugui canviar aquesta tossuda realitat. Es tracta d'un projecte del milionari Andrew Yang, que pretén fundar un partit, el Forward Party, que permeti a republicans i demòcrates sumar-se a un projecte alternatiu que interrompi l’endèmica alternança entre els dos grans partits, que veuen en la rivalitat la garantia de governar en el futur. El bipartidisme institucional és tan sòlid com ho és la polarització social, que s’expressa en el contrast entre dues formes de vida: les ciutats vs. el món rural, i les costes —si exceptuem els estats confederats que van de Virgínia fins a Florida— vs. l’Amèrica vasta i inacabable que travessa un país-continent.

1. La desbandada. “El Procés, definitivament, s’ha tancat”. Són paraules de Jordi Sànchez que tenen el mèrit de dir les coses pel seu nom, a contracorrent dels seus. I per això s’ha convertit en la frase referencial del moment.

El debat polític i la guerra són conflictes de la mateixa naturalesa però diferent intensitat. Ho va postular un oficial prussià, Clausewitz, derrotat per Napoleó, que va escriure el millor tractat sobre la guerra dels últims dos segles: “La guerra és la política portada a l’extrem”. Si s’accepta aquesta afirmació, és possible analitzar fets polítics amb distància, evitant l’entorn de declaracions i comunicats que no ajuden a comprendre la naturalesa dels fets.

La continuïtat del Govern es juga a cara o creu. En el darrer article publicat en aquestes pàgines escrivia sobre la situació que viu Junts per Catalunya, que porta mesos desfullant la margarida sobre si ha de deixar el Govern o no. Semblava que el debat de política general al Parlament era una nova oportunitat per posar el comptador a zero i deixar enrere els retrets. Res més lluny de la realitat. El fet que Junts, soci del govern, posés sobre la taula la possibilitat que el president de la Generalitat se sotmetés a una qüestió de confiança i que el vicepresident Jordi Puigneró no n’informés abans el cap de l’executiu, va comportar la trencadissa de la vaixella d’un matrimoni de conveniència en hores baixes. Davant d’aquest pols, si el president Pere Aragonès s’hagués quedat de braços plegats hauria perdut tota l’autoritat sobre el govern. Fruit d’aquest error de càlcul de Junts, que vist des de fora és difícil d’entendre, el vicepresident en va pagar el preu polític i els plats trencats. 

1. Al·luvió. En política, com en gairebé tot a la vida, el principi de realitat hi fa més que nosaltres, perquè sempre acaba emergint pels forats que deixen les estructures organitzatives fruit de la vana pretensió de tenir-ho tot ben lligat. La crisi que viu l’independentisme en aquest moment és una crisi de Junts per Catalunya que evidentment genera ones que impacten en moltes direccions. En el fons, és la conseqüència d’un artefacte construït per acumulació que pretenia atrapar-ho tot i trontolla a l’hora d’avançar.