Fa uns mesos, el nom de Rubén Lucas García es va viralitzar a X al saber-se que aquest il·lustrador sense perfil públic en xarxes socials havia guanyat els últims anys prop d’un centenar de concursos de cartells de festes populars. Més que admiració, els seus triomfs van despertar entre els seus col·legues sospites i acusacions d’haver creat molts dels cartells amb eines d’intel·ligència artificial (IA). D'aleshores ençà, ajuntaments com els de Terol, Tudela i Calvià han vetat expressament l’ús de la tecnologia en el reglament dels seus concursos, i el debat sobre l’ús ètic de la IA i les seves conseqüències en el món laboral no fa més que escalfar-se en el món de les arts visuals. El mateix president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (Apic), Xavi Ramiro, reconeix que la IA és una revolució que "ha agafat per sorpresa" el sector. "No ens pensàvem que la nostra feina es pogués mecanitzar, la veritat –diu–. De fet, som un col·lectiu força tecnòfil, perquè la tecnologia ens ha ajudat molt. Però ara comencem a dividir-la en dos grups: la que ens ajuda i la que ens fa competència".

Estiu de 1789. París. A la nova Assemblea Nacional, els diputats conservadors que donen suport al rei s’asseuen a la dreta. Des de llavors, en política parlem de dretes i esquerres. En aquella assemblea sorgida de la Revolució Francesa, a la dreta hi havia sobretot sacerdots, aristòcrates i burgesos tradicionalistes; culpaven del que havia passat la "secta filosòfica" dels il·lustrats –Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Diderot, D’Alembert...–, que anys abans havien revolucionat la visió del món a través de l’Enciclopédie (els primers volums es van publicar a la dècada de 1750). Els dels bancs de la dreta creien que havien enverinat la societat amb idees dissolvents contra l’ordre establert. No els faltava raó. S’estava produint un fenomenal canvi en les mentalitats.

L'artista mallorquina Maribel Castells ha rebut el primer premi en la categoria 'Il·lustracions per a projectes socialment responsables' en un festival internacional d'il·lustració de Sèrbia, l'Ilustrofest. L'obra premiada ha estat el cartell FIET 2022, que va fer l'any passat per a Sa Xerxa de Teatre de les Illes Balears.

Com a personatges de ficció, l'Anna, la Teresa i l'Helena, les Tres Bessones, s'han divertit i han fet tota mena d'entremaliadures colant-se en els grans contes clàssics universals, des de La Caputxeta Vermella fins a Oliver Twist, La Ventafocs o El gat amb botes. A la vida real, les tres filles de Roser Capdevila, en les quals la il·lustradora es va inspirar per crear la col·lecció de contes i la sèrie televisiva Les Tres Bessones, han viscut aventures d'infància que ara, als seus 54 anys, recorden que les van divertir i apassionar tant com si les haguessin viscut dins un dels contes creats per la seva mare. Part d'aquestes aventures reals les van viure al petit poble empordanès de Gaüses, on s'han reunit mare i filles a petició de l'ARA per a una de les poques entrevistes que han concedit totes plegades.

Vaig sentir dir a una editora anglesa que a la seva editorial sempre hi havia lloc per a llibres de ballarines. Em va cridar l'atenció aquest comentari i vaig pensar que era una llàstima que, tot i que la meva filla havia fet uns anys de ballet, a mi no se m'ocorreria cap història sobre el tema. Si jo fes un llibre de ballarines, com seria? El primer que vaig pensar va ser: ballarines que reparteixen bufetades.

L’editorial Akal acaba de publicar una versió il·lustrada del conte infantil Els processos contra les bruixes (2023), escrit pel filòsof Walter Benjamin com un guió radiofònic, i que va ser emès per la ràdio pública de Berlín el 16 de juliol de 1930. Les il·lustracions són de Claudio Romo i estan inspirades en bestiaris i representen la persecució i les tortures a les quals varen ser sotmeses les bruixes. En aquest conte, Benjamin fa referència al manual Martell de les bruixes (1487) dels monjos dominics Heinrich Kramer i James Sprenger i critica que s’atribueixi a les dones una tendència natural cap a la bruixeria a causa de la seva inferioritat intel·lectual, així com també denuncia la legitimació de la cacera i dels processos judicials contra les bruixes i les confessions obtingudes mitjançant el mètode de tortura. El Martell estava escrit originàriament en llatí i es va popularitzar amb el nom de Malleus Maleficarum. Benjamin escriu el text sobre les bruixes amb la finalitat de denunciar les injustícies comeses històricament contra moltes dones considerades bruixes, i el paper de la religió i la filosofia en la transmissió de falses creences, a la vegada que es proposa desmentir que el convenciment de l’existència de les bruixes sorgeixi de prejudicis populars. 

Aquí teniu el rostre en gran format d'una dona aparentment jove exposada al món, com acostumen a exposar-se la maduresa i la vellesa: tèrboles i desenfocades. A punt de desaparèixer.

L'exposició online Art en carretera ja es pot veure. Es tracta d'una de les iniciatives que s'emmarca en la celebració del 15è aniversari del desdoblament de la carretera Palma-Manacor i conté 15 il·lustracions de 14 artistes locals.

Gairebé 200.000 persones ja han vist un vídeo en què la il·lustradora valenciana Tres Voltes Rebel, Ame Soler, denuncia com l'Institut Balear de la Dona l'ha "tractat com a professional". Tal com ha avançat eldiario.es i ha relatat la mateixa artista a l'ARA Balears, l'IBDona va encarregar-li a Soler una il·lustració per al 25 de novembre, però en darrer moment va decidir cancel·lar l'encàrrec. El detonant va ser una "directriu confusa", segons Soler, sobre el gest que havia de fer la "dona jove" que protagonitzava la il·lustració, segons l'IBDona: un triangle amb les mans, que simbolitza la vulva i que "és considerat trànsfob", explica Soler. Com que en el dibuix que va acabar fent la jove no incloïa això, sinó un puny enlaire, van rebutjar-lo sense pagar-li la feina feta.

Carlota Juncosa va causar un gran terrabastall l'any 2017 i després va desaparèixer. Aquesta seria la sentència sensacionalista, però anem per parts: tot comença amb la publicació de Carmen de Mairena. Un intento de biografía (Blackie Books), l'extraordinari apropament, mig còmic mig text, que Juncosa va fer a la vida i figura d'aquesta diva televisiva. El llibre, que resolia amb brillantor les contradiccions que provocava la popular trans del Raval, va venir acompanyat de cert rebombori mediàtic. D'un dia per l'altre, l'autora va tenir una exposició pública inèdita fins llavors. "Va ser un xoc, perquè jo venia de fer fanzins que llegien quatre gats i de sobte tothom opinava de la meva feina, fos bé o malament", recorda la il·lustradora. Però com sempre que hi ha una explosió, després ve una nova fase, i la seva va estar marcada per l'embaràs del seu primer fill i un preocupant bloqueig en l'àmbit artístic. Així és com Juncosa va començar a vincular la meditació –que ja practicava anteriorment– amb el dibuix. Entremig passaran moltes coses, però el resultat final d'aquell maridatge és Atenció plena i dibuix, l'exposició que l'artista de Barcelona acaba d'inaugurar al Centre Cívic Urgell.

El 21 d’abril, just abans de Sant Jordi, va veure la llum el número 0 de la revista Morlanda: un espai de creació literària i artística que neix a Manacor, en català i amb la voluntat de ser una plataforma on se sentin benvingudes totes les veus dels territoris catalanoparlants. Serà una publicació semestral i hi caben diferents formes d’expressió: des del relat fins a la poesia, sense oblidar la glosa, la il·lustració, el còmic... “Volem que sigui un espai de llibertat total, especialment per a les veus joves”, apunta un dels quatre responsables d’aquest projecte, Toni Bauçà. En aquesta aventura l’acompanyen Margalida Galmés, Miquel Noguerol i Joan Truyols. 

La setmana que ve estarà marcada per la diada de Sant Jordi. Així que dissabte estaré signant llibres tot el dia a Casa Anita, una llibreria especialitzada en infantil i juvenil de Barcelona que cada any recull bastants d’il·lustradors. Òbviament, hi anam amb el més nou, però allò interessant és que signam tots els llibres que tenim publicats. La llibreria s’encarrega de tenir tota l’obra publicada. El meu darrer és Què s’amaga al cel de nit?, que va sortir publicat a l’octubre.

En temps confusos es tendeix a abraçar la bellesa com a via d’escapatòria de la realitat. En l’àmbit de la moda, aquest bàlsam estètic es va teixir a París durant la segona meitat del segle XIX amb el naixement de l’alta costura i amb tots els mestres de l’agulla que van convertir el seu saber fer en un art. Ara, el llegat dels dissenyadors que van construir aquesta fàbrica de somnis apareixen com a desplegables en un llibre pop-up que retrata les escenes més icòniques de la indústria de la moda a través d’anècdotes que també permeten descobrir la persona que s’amaga darrere de cada disseny. Escenes d’alta costura el signa l’il·lustrador Jordi Labanda amb els textos d’Estel Vilaseca, editora de continguts de moda. Fem un repàs als grans dissenyadors que apareixen en aquest llibre.

Francesc Vila Rufas, per sempre Cesc (1927-2006), segurament el ninotaire català més popular, reconegut i estimat de la segona meitat del segle XX. Un mite de l’humor gràfic, a l’altura de precursors tan històrics com Apel·les Mestres, Joan Junceda, Ricard Opisso, Valentí Castanys i Joaquim Muntanyola. Va publicar durant dècades els seus acudits diaris en publicacions com Diari de Barcelona, El Correo Catalán i l’Avui. És la seva faceta més notòria, més universal. Però Cesc va excel·lir també en un altre ram, va treballar en paral·lel una faceta bastant més desconeguda pel gran públic que admira els seus acudits. El cartellisme, la publicitat, els encàrrecs d’empresa, el van ocupar també durant tota la seva trajectòria professional. Va posar la seva particular i inconfusible inventiva visual al servei de les marques i institucions que, assíduament, el requerien per crear la seva imatge corporativa, el reclam publicitari o la felicitació de Nadal anual. Jordi Duró, gran admirador i coneixedor de l’obra polièdrica de Cesc, publica la setmana entrant Cesc, cartellista (Univers), un llibre que recorre exhaustivament, rigorosament i amb gran profusió d’imatges els territoris creatius i expressius pels quals el dibuixant va transitar per donar forma a aquest vessant de dissenyador i publicista. “En Cesc, que essencialment era dibuixant, les fronteres es difuminen: dissenyador, publicista, il·lustrador, ninotaire... una capacitat creativa al·lucinant, un artista complet i integral”, així el defineix Duró, dissenyador gràfic, artista visual, present a les pàgines de l’ARA des de la seva fundació.

Tot i que a la carrera de Belles Arts ho consideraven un 'art menor', Malén Company (@itsmalenco) va decidir apostar per la il·lustració i, a més, combinar-la amb el que considera el seu guilty pleasure (plaer culpable), la moda. Gràcies al fet que va seguir el seu instint —i a les hores que va passar dibuixant durant el confinament—, ara ja fa dos anys que ha fet realitat el seu somni, treballar per a Vogue.

A Oriol Malet (Martorell, 1975), ser un dels il·lustradors més coneguts del país sembla esperonar-lo a assumir reptes cada cop més difícils. Després de dibuixar la novel·la gràfica Mandela i el general (en català a Comanegra) amb un guionista molt potent però sense experiència, l’escriptor i periodista John Carlin, ara es mimetitza amb mitja dotzena d'artistes per revelar tots els matisos de l’art dels outsiders al còmic Un món d’art brut, l’edició catalana i la castellana del qual arriben dimecres a les llibreries després d’haver triomfat a França.

“Sempre m’ha interessat la mitologia en general i les bèsties fantàstiques en particular. En aquest llibre he volgut saber, i donar a conèixer, per què hi ha tantes bèsties a les festes majors, quin paper hi juguen, quin és el seu origen i per què es barregen animals fantàstics com els dracs i reals com les mulasses”, explica l’autor de Bestiari popular català, Xavier Piñas, que també n’ha realitzat les il·lustracions. "El format de fitxes i l’ordre alfabètic per localitats de Bestiari popular català fan que es pugui llegir començant per qualsevol pàgina", destaca Xavier Piñas.

Com si de petit hagués caigut a la marmita de la poció de Panoràmix, Albert Uderzo va néixer amb dotze dits màgics (i una gran capacitat de treball). Així ho demostra l’exposició Uderzo, com una poció màgica, que, amb més de 300 planxes i documents, molts dels quals inèdits, ressegueix tota la vida de l’autor, des dels primers dibuixos realistes als quaderns escolars -els professors ja al·lucinaven- fins als àlbums d’Astèrix, dels quals s’han venut 385 milions de còpies. La retrospectiva, que es pot visitar al museu de l’escultor nord-català Aristides Maillol de París poc més d’un any després de la mort d’Uderzo, l’ha comissionat la seva pròpia filla, Sylvia Uderzo, i l’escenògraf Hubert Le Gall.

Un llibret per anunciar calçotets. Un pòster que il·lustra una novel·la destinada a ser un clàssic. Un adhesiu per defensar una llengua. Un pamflet a favor del respecte mediambiental. Fullets, cartells i adhesius per proclamar l’amor incondicional als llibres i la lectura. Un anunci que canta les excel·lències d’un país turístic. Són exemples de papers del passat, feines publicitàries, treballs d’encàrrec diversos ideats per la mateixa persona: un dels dos o tres més destacats i estimats humoristes gràfics catalans de la segona meitat del segle XX.

Mari Fouz, col·laboradora de l'ARA, ha estat reconeguda amb el premi American Illustration 40 en la categoria de premsa per la il·lustració publicada el juliol del 2020 al setmanari polític i de cultura britànic New Statesman. L'obra, en la qual es pot veure una dona asseguda al damunt d'una pilota de futbol rebentada i que treu fum, il·lustrava un article de Lola Seaton sobre el paper de la dona en el masculinitzat món del futbol des de la seva experiència personal.