Segurament és la fotografia més icònica dels Jocs Olímpics del 1992: un saltador volant sobre el cel de Barcelona, a la piscina municipal de Montjuïc. Quan els saltadors del concurs de plataforma feien un salt, la ciutat quedava darrere seu. Es podien reconèixer la Sagrada Família i la catedral, en la millor publicitat per visitar la capital catalana. "Ara no podem practicar aquest esport a Barcelona", diu resignat el millor saltador català, el jove Max Liñan (Barcelona, 2005), que s'entrena al CAR de Madrid per perseguir el seu somni: ser olímpic el 2028 a Los Angeles.

"És com preparar un casament, costa gaudir-ho", diu amb una rialla Jessica Vall (Barcelona, 1988) en referència als actes per anunciar que després de més de 20 anys a la natació professional, es retira. Vall rep l'ARA al Club Natació Sant Andreu, rodejada de fotos seves i les medalles guanyades, entre les mirades d'admiració dels joves nedadors d'un club que ja ha preparat que la seva foto quedi per sempre més a la piscina central per inspirar les noves generacions. Considerada una de les grans especialistes catalanes de la braça, amb un bronze als Mundials de Kazan del 2015 als 200 metres braça com a gran fita, ha estat olímpica tres cops. Després de la pròxima Copa d'Espanya de clubs d'aquest desembre, es retirarà. Però no s'allunyarà de les piscines.

Isabel Sánchez-Arán (Elx, 1984) viu enamorada del mar. Quan era jove, el mar era un espai de llibertat. Després va ser també una feina quan va fer-se monitora de submarinisme. I ara, alguna cosa més: és la gran especialista espanyola en apnea, la immersió a pulmó lliure. A nivell competitiu, es pot fer a les piscines o al mar. Les especialitats de profunditat es fan al mar i consisteixen a descendir verticalment la màxima distància possible seguint un cable guia, amb aletes o sense. A la piscina es pot fer amb dues aletes, una sola aleta gran o sense, fent el màxim de metres. O es pot fer l'estàtica, on es tracta de passar el màxim de temps sota l'aigua. Sánchez-Arán les practica totes. Ara fa anys que viu a l'Estartit (Baix Empordà), on compagina la competició amb la feina de monitora al Club d'Apnea La Caretta amb la seva parella. Fa pocs dies va guanyar la seva primera medalla a un mundial de la disciplina a Grècia, un bronze a la prova de pes constant sense aletes, una de les més exigents tècnicament.

"Potser sí que ens miraven una mica com si fossin bojos. Els deien que potser podíem prendre mal, que calia estar atent als remolins i, com érem nens, ens deien que vigiléssim no fos que aparegués el drac", explica Jordi Toti Banal, expresident del Club Natació de Banyoles. Aquest diumenge, la Travessia de l’Estany de Banyoles arribarà als 80 anys de vida amb milers de nedadors llestos per mantenir viva una de les tradicions més boniques de l'esport català. Com sempre, el tercer diumenge de setembre milers de persones saltaran a les aigües de l'estany, enguany més de 2.500. "És la gran festa de la natació catalana. No ho diem nosaltres, ho deia ja la premsa de Barcelona fa temps", diu amb orgull Banal en referència a un titular del periodista Vicente Esquiroz l’any 1950 a La Vanguardia.

La indumentària esportiva, al llarg de la història, ha hagut de conjugar diferents factors en funció del context sociocultural i de com era concebuda aquesta pràctica en cada moment. A finals del segle XIX, aquests factors eren, sobretot, la salvaguarda del pudor sota l’estricta moral victoriana i la preservació de l’elegància, per demostrar que l’esport era una activitat classista destinada a persones benestants, que l’entenien com a mera distracció. Aquesta concepció és la que ens ajuda a comprendre el primer banyador femení de la història, el Princess.

Mai s’havien vist tantes banderes franceses a París. La ciutat és plena d’aficionats vinguts de tots els racons de França amb banderes al coll, amb les galtes pintades o amb sentit de l’humor, amb boines, bigotis i baguets. I moltes samarretes amb la cara d’un noi que sembla absent, com si tot plegat no tingués res a veure amb ell: Léon Marchand. Ara mateix aquest nedador és una de les poques coses que uneix tots els francesos.

Havia de ser un dels dies més feliços de la seva carrera, però Dennis González (Rubí, 2004) admetia amb un missatge a les xarxes socials que no aniria a dormir tranquil després de guanyar la medalla d'or en solo tècnic de natació artística als Europeus de natació de Belgrad. "No puc anar a dormir tranquil després del que acabo de veure. Han penjat fa poc el vídeo a Teledeporte de quan m'he proclamat campió i pels comentaris encara no tinc clar si estem al segle XXI o al segle X abans de Crist. A mi m'és igual, ho dic pels nens que vulguin començar a fer natació sincronitzada i els afecti", raonava.

Jere Mateo i el periodista Adam Martín es coneixien de vista de fer travesses nedant a mar obert. "La gent que ho fem no som tants, ens acabem coneixent", explica Martín. Llavors l’Adam no sabia com s’arribaria a estimar el Jere. Ell ja feia anys que nedava al mar, però el Jere era novell. El 14 d’abril del 2015 havia patit un greu accident mentre escalava el Mont Blanc du Tacul, un cim de 4.248 metres dels Alps. Quan va patir una caiguda de més de 100 metres no estava sol. El seu amic Salvi va perdre la vida i ell va passar-se un mes en coma. "A l'hospital portaven estudiants de medicina per veure’m, era un miracle que no hagués mort", explica. Quan es va despertar va rebre la notícia de la mort del seu amic i li van dir que ell tenia lesions a les cames que li impedirien caminar. "Semblava difícil imaginar que tornaria a caminar", recorda. Ara no només camina, sinó que també neda, tant, que fins i tot ha creuat l'estret de Gibraltar.

Júlia Pujadas (2001, Granollers), nedadora del Club Natació Sant Andreu, competirà per tenir una plaça als Jocs Olímpics de París en el Campionat Preolímpic de Mallorca que se celebrarà al juny. Pujadas va revelar la seva lluita contra l’anorèxia i la depressió fa dos anys amb un vídeo a les xarxes socials. Ara, ja enfocada en la competició al 100%, atén l'ARA mentre prepara la cita classificatòria.

Va començar a pensar coreografies des de la piscina perquè Catín Luna era nedadora de competició. “Dels 8 anys als 16 feia de 10.000 metres diaris a 12.000, però a mi em faltava la creativitat”, explica. Veia com les companyes de natació sincronitzada entrenaven al costat i a setze anys va fer la passa i va canviar d’especialitat. Al principi era autodidacta i entrenava sola, sense preparador, i així va arribar a ser subcampiona d’Espanya.

“És un moment superespecial. Estàs en contacte amb la natura i el mar. Tens una sensació de llibertat tan gran!” Anna Sicart, de 43 anys, en fa 12 que practica la natació en aigües obertes i no ho canviaria per res del món. Per a ella és la seva dosi de meditació setmanal: “Estic sola, amb mi mateixa, escoltant la meva pròpia respiració, gairebé és com si medités”.

L'any 2013 Barcelona acollia per segona vegada els mundials de natació. Hi participava una jove Jessica Vall (1988), que amb 24 anys es llançava a la piscina en la seva primera experiència mundialista. Deu anys després, amb cinc mundials aconseguits, espera fer-ho per última vegada a Fukuoka (Japó). "Aquest mundial, el del Japó, serà l'últim", diu a l'ARA. A la concentració de la selecció estatal coincidirà amb una altra catalana, l'Emma Carrasco. La lleidatana, de només 17 anys (2005), viurà el primer mundial de la seva carrera. "Afronto aquesta oportunitat amb il·lusió, i més si la puc compartir amb la meva ídol", explica l'Emma. Amb tot, afirma que no vol seguir el seu camí. "Sempre que algú està a prop de retirar-se, se li busca un substitut, i no ha de ser així. Faré el meu camí", assegura convençuda l'Emma.

"Ara no sé què fer amb tant temps lliure, feia més de 10 anys que no en tenia", explica Lidón Muñoz (1995, Castelló de la Plana). Des dels 14 anys, quan va rebre una beca per marxar al CAR de Sant Cugat, l’actual nedadora del Club Natació Sant Andreu s’ha bolcat en cos i ànima en ser una gran esportista. Anys després, amb diversos rècords d’Espanya i els Jocs Olímpics de Tòquio a l’esquena, Muñoz reflexiona sobre la importància de ser alguna cosa més: "Jo hauré estat nedadora, però necessito un suport per al moment en què em retiri, perquè tot té un final". Llicenciada en medicina, fa unes setmanes va presentar-se al MIR. Per poder arribar a tot, segons afirma, cal una bona planificació, i saber prioritzar és clau. Així ho explica a altres esportistes joves en xerrades que ofereix sobre gestió del temps. "Què puc deixar al món, el meu rècord d'Espanya? Si puc ensenyar als que pugen a organitzar-se perquè siguin millors a la seva vida seria més feliç", diu a l'ARA.

Al club de natació francès Nogent Nautique, a l’est de París, un encarregat de seguretat controla que les persones que vulguin entrar a la piscina del club ho facin cobertes amb un vestit de neoprè. "La situació a França és límit. Els clubs no poden pagar el preu d’escalfar les piscines i les tanquen als usuaris. O en aquest cas només t’hi pots banyar amb neoprè, ja que l’aigua està freda. Aquí això no passa, però sí que ens hem vist obligats a modificar algunes coses", explica el vicepresident del Club Natació Sant Andreu mentre camina pel marge de la piscina Pere Serrat. "Hem abaixat la temperatura de l’aigua un grau. Ja suposa un estalvi important", admet el vicepresident del club, Joan Marimon.

"Sempre era l’únic noi", recorda Pau Ribes. "A l’inici sorprenia. Anaves a veure una competició i pensaves... què hi fa aquest noi, a la piscina", admet el president de la Federació Catalana de Natació, Ramon Bosch. Als seus 27 anys, el vallesà Pau Ribes ha decidit posar punt final a una carrera on ha fet història, perquè s’ha convertit en el primer home espanyol que ha competit en un món fins ara 100% femení, la natació sincronitzada. "Ha estat perseverant, perseguint un somni. És admirable", explica Bosch sobre Ribes, que el dia del seu comiat va aplegar tot el món de la sincronitzada al seu voltant: companyes d’equip, entrenadores, familiars, autoritats... "És una persona que s’ha fet estimar molt per tothom", diu Gemma Mengual.

"Vaig trigar sis mesos a fer-me créixer el bigoti. No m'agradava com em quedava, però l'entrenador em deia que havia d'espantar els rivals, que havia de semblar el gran heroi americà. Així que vaig saltar a la piscina a les proves de classificació per ser als Jocs Olímpics amb aquell maleït bigoti", recorda Mark Spitz. Ara fa 50 anys el nedador nord-americà va esdevenir el culpable que milions d'homes es deixessin bigoti. "Sí, sí, milions. Va ser una bogeria", admet l'esportista, que ha tornat a Munic aquests dies per recordar la seva fita durant els Jocs del 1972, quan va ser el primer home capaç de guanyar set medalles d'or en una mateixa cita olímpica. Anys més tard el superaria Michael Phelps. "Per sort, sense bigoti", bromejava Spitz en una trobada amb la premsa.

Quan David Popovici (Bucarest, 2004) tenia 9 anys ja es passava més de cinc hores cada dia en una piscina entrenant-se. I els dies que el seu entrenador, Adrian Radulescu, el deixava descansar als matins perquè pogués estudiar, era el seu pare qui li posava a YouTube vídeos de curses guanyades per Michael Phelps. “Recordo com feia cara d’expert. Es posava seriós i em preguntava si m’havia fixat en quantes patades feia cada piscina”, recordava el jove nedador fa poc en una entrevista després dels campionats nacionals romanesos. El petit David, però, no disfrutava amb aquells entrenaments en què els adults semblaven tan seriosos. Així que va començar a inventar-se mals de panxa. Altres cops Radulescu s’adonava que el menut no l’escoltava, jugant amb les seves ulleres de nedar amb la mirada perduda. En alguns moments Radulescu va tenir por que Popovici abandonés la natació. No va ser així.

"Què passa en aquell cotxe negre?". És la pregunta que va fer-li la professora, la Natàlia R., a la Gemma després d'observar com aquell Citroen AX negre estava parat cada matí a l'entrada de l'escola Lanaspa-Giralt de Terrassa. El vehicle el conduïa l'Eduard Baldó, entrenador del CN Terrassa, que portava cada matí alguns nedadors del club a l'escola. Molts dies arribaven abans d'hora al centre i s'hi quedaven xerrant una estona. L'Ariadna –nom fictici–, amiga de la Gemma, s'hi va acabar sumant.

“M’encanta l’esport i sempre m’ha agradat el mar. Una sortida en aigües obertes és com, a l’hivern, un dia d’esquí de muntanya amb bona neu”, afirma l’Àlex Alamany, practicant amateur de natació en aigües obertes.

Un dels participants del triatló Ironman 70.3 Alcúdia ha mort aquest dissabte durant la prova de natació, segons ha informat l'organització de l'esdeveniment en les xarxes socials.