Prenem el concepte de la conversa i del poema murals que, en aquesta mateixa pàgina, apunta Margalida Pons, tota una autoritat en l’obra de Blai Bonet. En aquestes pàgines, intentam fer un perfil mural de l’escriptor de Santanyí i llançar una mirada plural i il·lustrada a l’home i també, i sobretot, a la pervivència de la seva literatura.

"De l’obra d’art de la vida, / l’únic que val és / la imatge que l’artista deixa de si mateix, / quan, d’ella, es pot dir i sentir / que, més profund i real que fer un miracle, / és real i fondo formar part d’un miracle”. Aquests versos, que inclou Blai Bonet al poemari El jove (1987), poden ser llegits des de diverses òptiques i, tanmateix, totes ens duen a Blai Bonet. Ens fan entendre el concepte global, més que no transversal, que l’escriptor tenia de la creativitat com a qualitat necessària i intrínseca de la vida. Ens fan veure que la creació, ja sigui a través de l’escriptura, de l’art, del cinema o fins i tot en la construcció de la vida, en cap cas té per ell una solució de continuïtat. I ens duen a constatar, una vegada més, com ens hi du la pràctica totalitat de la seva obra, que l’observació de l’altre, la mirada cap a fora és la via per a l’autocontemplació. ‘Més important que fer una obra (“un miracle”) és fer part de l’obra’ era una de les seves màximes.

El món de Blai Bonet té en la casa del carrer de Palma, n. 74, de Santanyí, l’epicentre vital i creatiu. La casa és el refugi del poeta i alhora el punt de contacte amb el món exterior, del qual li duran noves tots els qui van a visitar-lo. Aquesta casa senzilla oferirà a qui travessa la vidriera un espai de trobada, ja sigui entorn de la c amilla o a la fresca del corral, a la vora de la cisterna. Aquesta casa familiar, on es respira la petjada del poeta, s’ha de convertir en la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia.

Una de les estampes que més recorden les persones que varen conèixer Blai Bonet és ell assegut a la taula braser de casa seva (al carrer de Palma, 74, de Santanyí) escrivint, conversant amb els seus visitants o acompanyat de sa mare. Tant era si anaves a veure en Blai, et rebia a la taula, un objecte que ara reviurà a la nova Casa Museu Blai Bonet i Centre de Poesia Contemporània, projecte de la Fundació Mallorca Literària del Consell de Mallorca. Vol convertir-se en un centre de poesia de referència de la Mediterrània amb Blai Bonet com a figura central, però també un espai més ampli i aglutinador de tota activitat poètica.

Si em demanen que escrigui sobre “el meu” Blai Bonet, m’adono de seguida que, per bé que m’agradaria fer-ho, això no és possible. Perquè quan es tracta de Blai Bonet, no és correcte, ni tan sols lícit, parlar del “meu” Blai Bonet, ni del “teu” Blai Bonet, ni del “seu” Blai Bonet, perquè Blai Bonet és sempre “nostre”, és de tots. Ho diu ell mateix al poema “Gaspar Hauser núm. 2”, del llibre Els fets : “ Que ningú no digui “seu” al seu amo. / Que ningú no digui “seu” al seu amor. / Que ningú no digui “teu” al seu amor. / Que ningú no digui “pare” a ningú. / Que tothom digui “mare” a la seva mare, / abans de dir salvatge a un home / i abans de dir salvatge a un salvatge”. I ho rebla amb les línies finals del llibret autobiogràfic La vida i els meus instants, que es poden entendre a manera d’epitafi (si no fos també incorrecte dedicar epitafis a algú que, com Blai Bonet, es nega de manera tan vehement a morir): “Voldria que si algú us pregunta per mi, sempre li pugueu respondre el que podeu dir de qualsevol de vosaltres mateixos: -En Blai és sempre allí, viu: il·lumina el país”.