El casal Joan Mascaró i Fornés de Santa Margalida compleix deu anys i ha esdevingut un centre de gran activitat i de foment de la cultura. Fou inaugurat dia 4 de desembre de 2009 i està ubicat a l’edifici de l’antiga Escola Graduada o Escola Vella, que fou construït el 1924.

Senzills i profunds, en la línia de la serva personalitat. Així han estat els actes d’homenatge que han tingut lloc aquest divendres i dissabte a l’Arxiu del Regne de Mallorca i a Santa Margalida, respectivament, en record de la figura universal de Joan Mascaró i Fornés. El programa ha estat organitzat per la Conselleria de Cultura, la Universitat de les Illes Balears i l’Ajuntament de Santa Margalida, amb la coordinació de Gonçal López i Antoni Mas.

Antònia Quetglas Frontera (Santa Margalida, 1935) és una de les persones de Mallorca que més es va relacionar amb el filòleg de llengua anglesa, professor, traductor i escriptor mallorquí Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987) durant l’etapa final de la seva vida. Ella fou la promotora del reconeixement del seu poble natal a la figura d’un dels grans mallorquins de talla universal del segle XX.

D'entre tots els llibres de Joan Mascaró i Fornés (traduccions, estudis introductoris i epistolaris), probablement, el més adequat per fer-se una idea clara del seu pensament sigui La creació de la fe. De fet, el mateix subtítol de la traducció catalana en dona constància: ‘El testament espiritual d’un gran mallorquí’. En essència, el llibre és un recull de reflexions recopilades pòstumament, tot i que també inclou altres texts, com per exemple, “records”, que tracta de la seva infantesa a foravila, la descoberta del món interior i la necessitat d’una guia per a la vida.

Gregori Mir (Campos, 1939 - Palma, 2016) va tenir un paper rellevant en la vida cultural i política mallorquina al llarg d’uns quaranta anys, des de mitjans dels seixanta fins a l’any 2006. De molt jove ja va entrar en contacte amb la literatura catalana. El seu primer llibre va ser Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), una obra certament innovadora perquè era la primera que plantejava l’estudi de la nostra literatura amb un enfocament sociològic. Posteriorment, Mir va dedicar-se a la recuperació del patrimoni ideològic del mallorquinisme polític, un corrent de pensament que més enllà de la seva concreció en uns resultats electorals escassos ha estat imprescindible per a mantenir viva la reivindicació de la nostra identitat col·lectiva i dels elements lingüístico-culturals que millor la defineixen. Dos grans reculls de textos varen ser recopilats i editats per Gregori Mir: El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975, amb una segona edició ampliada l’any 1990) i El nacionalisme de ‘La Nostra Terra’ (1988).

Joan Mascaró és un mallorquí universal, una ànima gran, i una d’aquelles persones la memòria de les quals s’engrandeix amb el temps, que com més coneixes la seva obra, més t’adones de la gran pèrdua que significa la seva desaparició l’any 1987. Per sort, ens queden els seus escrits i les seves traduccions.

Sílvia Ventayol va conèixer la figura de Joan Mascaró quan estudiava filosofia de les religions a la carrera d’Humanitats. Entre els estudiosos que treballaven li va cridar l’atenció el llinatge nostrat de Mascaró. Però, qui era aquell mallorquí que en la Mallorca rural dels anys 70 havia fet tantes traduccions? Fou a partir d’aquí que s’inicià la relació de Ventayol amb Mascaró, que va esdevenir amb la creació d’un documental dedicat a l’autor margalidà, Llànties de foc.

L'any 1959 vaig conèixer qui seria el meu marit, l’escocès John Shaw of Tordarroch. De seguida, ell em va parlar de Juan Mascaró (1). Ell l’havia conegut un any abans, quan li va ser presentat per un company seu a la Universitat de Cambridge. De llavors ençà començaren les nostres visites al seu cotage, The Retreat, a Comberton, a les rodalies de Cambridge. Record molt bé les roses blanques que hi havia a l’entrada de ca seva, com també els seus comentaris: “Sí, potser hi hagi una certa cinquena essència a les flors, però són tan inútils!”. Encara que cregui que entenia el que pensava, no compartesc la seva opinió que fossin tan poca cosa. Fins ara m’ha semblat que les flors són un do de Déu i que són causa d’una gran joia i sentiment de vida”. John i jo demanàrem a don Juan que ens suggerís un lloc on anar per la nostra lluna de mel i ell tot d’una va respondre: “A Mallorca o Eivissa”. De seguida reservàrem un vol cap a Palma, on restàrem uns dies, d’allà partírem a Eivissa. L’any 1960 l’illa era pràcticament verge, amb pocs hotelets. En tornar-hi l’any 69, tot era diferent. Hi havia ‘hippies’ per tot arreu. Una nit, però, desaparegueren; es deia que la policia els havia traslladat a Barcelona pels inconvenients que causaven a la gent de l’ílla. Això coincidí amb el naixement del turisme de masses que prossegueix de llavors ençà.

Al final de l’any 1955, el jove poeta Bartomeu Fiol, llicenciat de poc en ciències polítiques, feia el servei militar i començava a publicar-se poemes en fulls volanders i plaquettes. Animat pel lingüista i editor Francesc de B. Moll, Fiol va trametre a Joan Mascaró un dels fulls, i aquest li ho va agrair amb uns mots d’encoratjament (Fiol considerava que també és poeta “qui té la sensibilitat de llegir, traduir i difondre els [versos] d’altri, especialment quan aquests són profètics). Així es va establir una relació d’amistat entre dues persones amb poètiques aparentment antagòniques, però regides pel codi moral del món de resistència i d’afirmació cultural a Mallorca -aquell món que, com deia Bernat Vidal i Tomàs, cabia en un tramvia i encara hi sobrava lloc-, on la correspondència epistolar cobrava un gran valor. De la mateixa manera, per mitjà de Francesc de B. Moll, Fiol va conèixer l’escriptor Josep Palau i Fabre; i el diplomàtic i traductor Guillem Nadal, l’escriptor i humanista Carles Riba.

Joan Mascaró i George Harrison es varen conèixer l’any 1967 en el programa de televisió de la BBC The David Frost Show. La intervenció de Mascaró, convidat en qualitat d’especialista en llengües orientals, tractà el tema de l’experiència mística. La seva exposició aprofundí en el sentit de la plenitud basat en la contemplació de les formes artístiques o de la naturalesa, instant el públic i els televidents a sentir-se en comunió amb l’Amor universal. Arran d’aquesta primera trobada, Joan Mascaró va escriure a George Harrison convidant el músic a apropar l’orientalisme místic de l’Índia a la cultura occidental. Aleshores ja era coneguda la passió del beatle per la mística del subcontinent asiàtic i la seva relació amb el sitarista bengalí Ravi Shankar. Començava així un petit intercanvi epistolar entre Mascaró i Harrison. En una de les cartes el professor de Santa Margalida va adjuntar un exemplar de Lamps of Fire. The Spirit of Religions, el seu llibre de traduccions de poemes i màximes dels grans mestres espirituals de totes les grans tradicions religioses del món. D’aquesta obra Harrison prengué el text de ‘The Inner Light’, manllevada del poema sànscrit Tao Te Ching ( Llibre del curs i de la virtut ) segons apareix en la traducció anglesa de Mascaró. ‘The Inner Light’ és una cançó de sonoritats clarament índies. L’estètica de la cançó captà ràpidament l’atenció de Mascaró, que després d’haver passat dos anys estudiant llengües orientals al Parameshvara College de Jaffna, Sri Lanka (aleshores Ceilan) se sentia familiaritzat amb aquestes sonoritats. No era la primera vegada que George Harrison feia una aproximació tan explícita a les sonoritats de l’Índia. Uns mesos abans l’àlbum dels Beatles Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) obria la cara b amb el tema ‘Within You Without You’. La cançó era música índia pròpiament dita, enregistrada als estudis EMI de Bombai i amb músics de sessió indis. La lletra posava de manifest un pensament espiritual que acompanyaria Harrison al llarg de tota la seva vida que versava en una reafirmació de l’amor i en l’existència d’una realitat superior més profunda. Va ser a partir de l’audició de ‘Within You Without You’ que la música es convertiria en el nexe i a la vegada en el pretext de Mascaró per escriure a Harrison: “És una cançó motivadora i podria motivar milions d’ànimes; i hi ha més fites per complir, això només és el principi d’una ‘Gran Obra’”.

Joan Mascaró va entrar a formar part del moviment esperantista acompanyat de Marià Jaquotot. Van estudiar plegats des d’infants fins a l’Escola de Comerç. Ens trobam a la primera dècada del segle XX, època en la qual es constitueixen moviments dedicats a aconseguir la pau i l’entesa entre comunitats. Aquests missatges van arribar al jove Mascaró, va fer-se seva la proposta de treballar per a l’ús de la llengua auxiliar internacional que promocionava la pau arreu del món i es va integrar en l’Esperantista Klubo Palma, que era un dels grups mallorquins que treballaven a favor de l’entesa entre les nacions. Durant anys va formar part de la junta directiva i fou delegat a Palma d’organitzacions internacionals dedicades a la promoció de l’esperanto.

Joan Mascaró i Fornés es va transfigurar en llegir per primer pic una traducció -anglesa? castellana?- del Baghavad Gita. Devia tenir uns vint-i-cinc anys. Des de llavors fins a la seva mort, la seva vida es va adreçar a l’aplicació dels seus principis. La immersió dins les profunditats de l’univers hindú es consolida fermament amb la versió anglesa dels Upanishads. Tot això succeeix a principi dels anys seixanta del segle XX, la centúria de les guerres, una dècada, emperò, en què comencen a sentir-se les primeres veus majoritàries enfront d’aquesta expressió brutal del fracàs humà. Mascaró n’és conscient i al temps que es recrea vessant en llengües properes la immensa lliçó que poden rebre d’un món gens aliè, lluita per vincular-los sense saber que la seva tasca contribuirà a enllaçar-los de manera definitiva. Foren uns temps de treva a la qual contribuí la difusió -per la totpoderosa Penguin - de l’obra mascaroniana. Foren molts els de per aquí que, desencisats de no trobar la resposta als vents familiars, tractaren de veure alternatives als llocs on els havia duit la lectura de les traduccions que aquell bon home de Santa Margalida havia començat a pair des del moment que el Déu de les petites coses l’havia posat davant la Gita.

Sempre m’ha fascinat la figura de Joan Mascaró Fornés, el mallorquí “globolocal” per excel·lència, un home local amb mentalitat global. El seu testimoni s’erigeix en el millor antídot contra l’autoodi i el provincialisme que massa sovint estameneja la nostra comunitat: “Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l’amor d’un castellà a Castella, d’un irlandès a Irlanda, d’un indi a l’Índia”.

Joan Francesc March (Santa Margalida, 1927) conegué Joan Mascaró quan tenia 18 anys. Fou al port de Palma quan el jove anà a esperar el seu oncle, Joan March Ordines, que era el director de la Trasmediterránea i venia d’un viatge a Madrid amb Mascaró, que li feia de traductor. No obstant això, March ja sabia de l’existència de Mascaró, amb qui tenia intenció de mantenir correspondència per la seva relació de margalidans.

"O bé hem de viure una vida digna de ser escrita, o bé hem d’escriure coses dignes de ser llegides. Si no podem cap de les dues coses, almenys que puguem dominar una mica l’art que ens permeti legera legenda, que ens permeti llegir coses dignes de ser llegides. A mesura que els anys passen un sent la poesia amb més bon sentit crític, bon senyal. No som vells, som joves d’eternitat”. Aquestes paraules de Joan Mascaró, recollides per Joan Maimó i Vadell en el seu assaig biogràfic Joan Mascaró i Fornés. Els múltiples espais de la saviesa, encapçalen i il·luminen el meu intent, encara en procés d’escriptura, de fer una novel·la amb Joan Mascaró com a protagonista. No ell, òbviament, sinó la recreació literària (fallida o encertada, això ja correspondrà a la consideració del lector) que en faig. Segurament és ociós recordar-ho, però una novel·la no és una biografia, ni un assaig, ni un estudi històric, encara que també pugui participar d’algunes característiques o es pugui servir d’alguna metodologia o eina de treball pròpia d’aquests gèneres. Una novel·la, però, és una ficció.

Als anys 30, nova la Segona República, el meu pare, Rafel, va voler aprendre sànscrit i es va inscriure a la Universitat de Barcelona. El seu professor seria Joan Mascaró i Fornés. Allà van travar una amistat que va durar tota la vida i que les respectives famílies hem continuat.

Va néixer a Santa Margalida el 8 de desembre de 1897, fill d’una família pagesa margalidana que emigrà a l’Alger l’any 1908. Joan Mascaró, que ja destacava per la la seva intel·ligència, va quedar a l’illa sota la tutela d’un oncle i començà els estudis a l’Escola Superior de Comerç de Palma, que finalitzà de manera brillant: aconseguí el títol de comptador mercantil a quinze anys i el de perit a desset anys.