Els protagonistes d’aquest reportatge són illencs trencats pel dolor de no poder viure a la terra que els va veure néixer. Volen oferir el seu testimoni per provocar ja una reacció política. Altres s’hi han negat per vergonya. Ben Clark, de 40 anys, parla sense embuts: “Jo em consider un exiliat d’Eivissa per culpa del turisme”. Clark és fill d’un gal·lès i d’una londinenca que es conegueren a l’illa en l’època hippy de final dels setanta. Acaba de guanyar el premi Nacional de la Crítica pel seu poemari Demonios. “Jo form part de la primera generació de la Llei de normalització lingüística aprovada el 1986. Vaig tenir la sort que ma mare em matriculàs a l’escola pública de Santa Gertrudis, la qual cosa em va permetre integrar-me en la realitat lingüística i cultural de les Pitiüses”.

La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha decidit fer cas d'una denúncia de Ciutadans i prohibir a TV3 i Catalunya Ràdio anomenar “exiliats” les persones que han hagut de sortir clandestinament de Catalunya fugint de la persecució judicial (en els darrers temps, quasi tota deguda al jutge García-Castellón) pel fet de ser independentistes i haver tingut relació amb el Procés i/o amb Tsunami Democràtic. Persecució política, en definitiva. No és la primera vegada que la Junta Electoral (tot i que habitualment és la Central d'aquest organisme) prohibeix coses als mitjans públics catalans, que consideren sospitosos de tota mena de sevícies contra la unitat d'Espanya. De fet, en la seva resolució d'ara, la Junta Electoral se cita a ella mateixa, quan també va prohibir a 3Cat parlar d'exili i d'exiliats. Era amb motiu de la campanya de les eleccions del 21 de desembre de 2017, les eleccions del 155.

Una cadira buida a la redacció de La Directa. Una cadira buida a la mesa del Parlament. Una cadira buida a la seu d’Òmnium Cultural. Una cadira buida en una llar de Girona. La segona onada d’exilis coneguda la setmana passada, que opera com la torna perversa de l’amnistia, són massa coses alhora. L'enèsima prova de fins on arriba, i a qui pot enxampar, la repressió en l’ecosistema democràtic, que va d’un periodista d’investigació a un emprenedor, d’un diputat a un editor, d’un president de la Generalitat a la secretària general d’una formació política. Però també sobre quins paràmetres excepcionals resistim i quin és el moment precís que afrontem. L’exili –escrivia Joseba Sarrionandia– és tancar-se dins un armari i tenir por que ningú l’obri i, tot alhora, que algú l’obri. Se sap amb exactitud quin dia arrenca, i queda enregistrat en cada cos en quin moment es va prendre la decisió. Però mai se sap del cert com i quan acabarà –però sempre acaba, la qüestió és a quin preu i després de quants anys–. A hores d'ara, però, en els meandres tèrbols de la futura aplicació de la llei d’amnistia, ningú sap quan tornaran el Jesús, l’Oleguer, el Rubèn o el Josep –i el Jaume o el Nico–. Com fa set anys –dos mil tres-cents dies ja– que sí que sabem que encara no han tornat ni el Carles, ni la Marta, ni el Toni ni el Lluís.

Ha fet sis anys que Carles Puigdemont, Toni Comín i altres independentistes van decidir sortir del nostre país per acollir-se a l'espai de llibertat, seguretat i justícia que ofereix la Unió Europea a tots els ciutadans. Recentment, Santos Cerdán, el negociador per part del PSOE de l'acord amb Junts, en una entrevista a Eldiario.es va deixar caure que Puigdemont era un exiliat. Repreguntat, va contestar: “No gosaria definir si és un fugat o un exiliat. Perquè un fugat que es pugui passejar per tot Europa, que sigui eurodiputat amb plens drets i que pugui estar a la mateixa frontera d'Espanya, doncs d'aquella manera, no ho sé”. La tesi que no és un fugitiu l'he mantingut des de fa temps sense gaire ressò.

El raper mallorquí Josep Miquel Arenas Beltran, més conegut com a Valtònyc, tornarà a Mallorca sis anys després, ho farà aquest diumenge a les 9 del matí.

Pablo Llarena no emetrà noves euroordres contra Carles Puigdemont i Toni Comín de manera imminent. Després de la petició de la Fiscalia aquest dilluns, que es va sumar la de l'acusació popular de Vox, el magistrat instructor ha emès una providència on resol que no prendrà una decisió fins que la justícia europea es pronunciï sobre els eventuals recursos dels eurodiputats de Junts contra la retirada de la seva immunitat. Tenint en compte que l'expresident i l'exconseller a l'exili tenen marge fins al 15 de setembre per recórrer contra la sentència i sol·licitar que se'ls retorni cautelarment la protecció, previsiblement no hi haurà noves euroordres durant les negociacions entre el PSOE i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez.

Clara Ponsatí es va presentar aquest dimarts per sorpresa a Catalunya, va ser detinguda malgrat tenir immunitat parlamentària i després el jutge la va deixar en llibertat. Era una possibilitat que tant ella com els seus advocats preveien, malgrat que la denuncien com a il·legal. Podia ser detinguda? Té repercussions a l'exili? A continuació us expliquem les claus del cas Clara Ponsatí, que pot acabar amb un altre front judicial a Europa.

Claudi Valeri, un romà desterrat a la llunyana Menorca en els primers temps del cristianisme, és el personatge creat pel gran poeta menorquí Ponç Pons al seu poemari tot just publicat Humanum est (Quaderns Crema). El cert és que, molt abans del boom turístic i al llarg de segles, les Illes Balears no varen ser una destinació desitjada pels visitants, sinó un lloc forçós d’exili o desterrament, des de l’antiguitat clàssica fins als primers anys del franquisme.

Hi ha catalans feliços com croquetes humanes arrebossant-se a la sorra d’una platja d’aquí a l’eternitat. I tot per la sentència del TJUE sobre els exiliats polítics catalans. Ens han dit que som un "grup de persones objectivament identificables". Digues-me grup, o banda, colla, penya, cercle... Som un tros, un bocí, un fragment, una porció. És a dir, perquè ens entenguem tots, fins i tot els gats marsupials, parlem, diccionari en vena, d’un "conjunt de persones o de coses formant com una unitat dins un conjunt més nombrós o complicat, pel fet d’estar més juntes, més íntimament unides, tenir certes semblances, una característica comuna". Un grup de gats marsupials. Un grup de porrons de clorhexidina. Un grup de formatges assilvestrats. D’acord, però els catalans des de quan som un "grup"?

És pràcticament impossible que el discurs que el rei Felip VI ha pronunciat aquest dimarts des de Barcelona hagi sigut escrit després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre els exiliats catalans. Els del monarca són discursos mil·limetrats i preparats amb temps, que fins i tot supervisa abans la Moncloa perquè no hi hagi cap desajust. Sigui com sigui, les paraules que el rei ha pronunciat en la tradicional entrega de despatxos judicials –enguany 215– prenen més sentit que mai si es té en compte tot el que ha passat avui. El mateix dia que el TJUE ha entrat de ple en la dinàmica de la justícia espanyola marcant el terreny de joc per a la batalla de les euroordres, el monarca ha volgut recordar a la nova promoció de jutges que també són "jutges europeus". "No ho oblideu", ha dit, i ha insistit que han d'aplicar també el "dret de la Unió Europea".

Després de més de quatre anys a l’exili, Anna Gabriel (CUP) ha seguit aquest dimarts els passos de l’exconsellera Meritxell Serret (ERC) i s’ha posat a disposició del Tribunal Suprem. Aquests dos casos són excepcionals respecte a la resta d'exiliats. Per què han pogut tornar? ¿Es pot estendre la possibilitat a la resta d'exiliats? Serrat i Gabriel tenen almenys dues coses en comú: totes dues han canviat d’advocat –ara és el basc Iñigo Iruin (vegeu el perfil)– i en els dos casos la sentència sobre l'1 d'Octubre els dibuixa una casuística judicial individual en què difícilment podrien entrar a la presó.

Una de les poques imatges d’unitat que ha brindat l’independentisme els últims temps va ser quan, just aquesta setmana ha fet un any, va registrar conjuntament una llei d’amnistia al Congrés per intentar posar fi a totes les causes judicials que hi ha obertes arran del Procés. Aquesta unitat no ha sigut suficient per saltar el mur que planteja l’Estat també en aquesta qüestió, que ara per ara no ha permès ni tan sols que la norma s’hagi arribat a debatre al ple. Què ha passat? I, sobretot, i ara què?

Fa quatre anys que el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena activa i reactiva euroordres per intentar detenir i jutjar l’expresident Carles Puigdemont, però ja són sis els països que s'han negat a fer-ho. I no només a través dels seus sistemes judicials, com ha passat aquest dilluns a Itàlia. El revés italià al posicionament del jutge respecte a l’extradició –manté que l’euroordre del 2019 continua activa– se suma a les respostes negatives que Llarena ja ha rebut en altres ocasions per part d’Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa. A través del mecanisme de coordinació policial Sirene, i que afecta tots els signants de l’acord de Schengen, les autoritats d’aquests països van informar al seu moment la justícia espanyola que no entregarien el dirigent independentista, tal com consta en la documentació de la peça oberta al Tribunal Suprem (TS) contra el president, avançada per Vilaweb i a la qual va tenir accés l’ACN.

Després de l'indult als nou presos polítics, queden encara desenes d'encausats per l'1 d'Octubre, entre els quals, els exiliats. Ara mateix es troben a l'estranger arran de causes judicials obertes l'expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig, a més de les exdiputades Marta Rovira –també secretària general d'Esquerra– i Anna Gabriel, de la CUP.

Els eurodiputats de Junts, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, han celebrat aquest dijous la decisió del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) de retornar-los provisionalment la immunitat parlamentària a l'espera que es resolgui el recurs que van presentar contra l'Eurocambra per haver accedit al suplicatori del Suprem. "Hem pujat un graó", ha dit l'expresident català, que ha explicat que es tracta d'un pas "molt important" perquè no té "precedents". Els tres europarlamentaris de Junts consideren que defensar els seus drets com a eurodiputats no va en contra de l'Eurocambra, sinó tot el contrari, que la "reforça", i per això esperen que no s'hi oposi.

Més de 250 eurodiputats i diputats d'arreu del món han signat una carta dirigida al govern espanyol reclamant “una solució política per al conflicte català” i l’amnistia per als presos i exiliats. La carta l’ha presentat aquest dijous davant del Parlament Europeu l'eurodiputada Clare Daly, acompanyada per altres membres de la plataforma Diàleg UE-Catalunya i amb la presència de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín, Diana Riba i Jordi Solé.

Han passat 82 anys des del final de la Guerra Civil però encara no sabem quantes vides s'hi van perdre. A poc a poc van sortint noves dades i nous documents que constaten un drama terrible. L'última aportació és una llista amb 1.685 exiliats republicans morts entre el 1939 i el 1940 als camps d’internament francesos (la podeu consultar aquí). Però n’hi ha molts més. Els historiadors Jordi Oliva, Martí Picas i Noemí Riudor, que són els qui han trobat i han documentat la llista, continuen investigant i ara mateix ja sumen més de 2.200 morts. Només a Perpinyà, Oliva calcula que hi ha enterrats entre 800 i 900 exiliats. “És el destí de molts moribunds i malalts que provenen dels camps propers [Argelers, Brams, Sant Cebrià, Voló, Agde, Vernet, Sètfonts...] –explica Oliva–. A Perpinyà en certifiquen la mort i els enterren, és una gran fossa”.