La periodista i escriptora afganesa Zainab Saberi serà a l'espai cultural la Col·lectiva de Palma en el marc de l'acte sobre la llibertat d'expressió de les dones a l'Afganistan organitzat pel PEN català.

El seu país és l'únic del món on la música està prohibida. Malgrat això, ells toquen com els àngels. La melodia dels seus violins, guitarres, violoncels, flautes, tambors… inunda l'aula del conservatori on assagen a milers de quilòmetres de casa. La seva música realment atrapa. Els escoltaries durant hores. Són nois i noies molt joves, d'entre 14 i 22 anys, i tots han estudiat a l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan (ANIM, de les sigles en anglès), que abans era a Kabul i que ara s'ha traslladat a la ciutat de Braga, al nord de Portugal. Com van arribar fins allà? “Els nostres concerts són la nostra manera de protestar contra els talibans”, asseguren. La seva responsabilitat és immensa: d’ells depèn que la música afganesa continuï viva.

Samira Hamidi, de 46 anys, no pot evitar que se li escapin les llàgrimes quan recorda que un dels seus germans va morir de forma sobtada a Alemanya fa poques setmanes i que no va poder assistir al funeral perquè no tenia visat. És la responsable d’Amnistia Internacional per a l’Afganistan, viu a Londres, ha treballat per a la Unió Europea i l’ONU i és una destacada defensora dels drets humans, però ella també arrossega un drama personal com tants altres afganesos. Té clar que la comunitat internacional no pot legitimar de cap manera el règim dels talibans, i que cal lluitar pels drets de les dones afganeses.

Una jove afganesa de 20 anys anomenada Abida s’hauria suïcidat diumenge passat cremant-se viva a la província de Ghor, al centre del país, per evitar que un talibà l’obligués a casar-se a la força amb un germà seu, segons informen mitjans locals afganesos. El relator especial de les Nacions Unides per als Drets Humans a l’Afganistan, Richard Bennett, ha exigit una investigació dels fets i que s’assumeixin responsabilitats, ha escrit a la xarxa social X.

La naturalesa humana és plena de contradiccions. Se sol dir que la nostra capacitat d'empatia és més gran amb els que tenim més a prop, i es debat sobre si això hauria de ser així. Però les persones també poden clamar pel dolor aliè que té lloc en un indret llunyà i, al mateix temps, ignorar les injustícies que es duen a terme a casa seva. Recentment, durant les manifestacions a Karachi, al Pakistan, es va poder observar aquesta dualitat amb les multituds que van expressar la seva solidaritat amb el poble palestí. Tanmateix, el mateix país que s'uneix per defensar els drets dels palestins expulsa milions d'afganesos que busquen refugi després d'haver viscut anys en condicions precàries. Aquesta situació ens porta a reflexionar, de nou, sobre la selecció de la nostra empatia i com les contradiccions en les nostres accions poden mostrar la nostra veritable naturalesa.

Recorda que va acabar amb tota la roba i els cabells ensangonats, i que va haver de saltar per sobre dels cossos sense vida de les seves amigues que van quedar tirats a terra després que un terrorista suïcida s'immolés a l'aula. Era el 30 de setembre del 2022. Aleshores ella només tenia disset anys. A l'atemptat va perdre l'ull i l'oïda esquerres, i més de cinquanta companyes de classe, que van morir. Malgrat això, Fàtima Amiri no es va fer famosa per això, sinó perquè una setmana després de l'atac contra el seu centre educatiu a Kabul es va presentar malferida a l'examen de la selectivitat i va aconseguir una de les notes més altes. “No podia perdre aquesta oportunitat”, afirma. Els mitjans de comunicació internacionals van parlar de la seva proesa i fins i tot la BBC la va incloure a la llista de les 100 dones més inspiradores i influents del 2022.

Acabo de tornar d'un viatge al Pakistan en el transcurs del qual he pogut comprovar que, en els racons oblidats d'aquest país, on el sol sembla omplir l'horitzó amb una llum que mai no s'apaga completament, hi ha vides en suspens entre la desesperança i el somni. Els infants afganesos refugiats caminen pels carrers desconeguts, portant amb ells una càrrega invisible de por, solitud i un futur incert en què l'educació, que és la clau per obrir portes cap a un demà millor, els és negada. Les famílies fugen de l'Afganistan amb l’esperança d’oferir un futur millor a les seves dones i fills, però un cop arribats al Pakistan o l’Iran, descobreixen que ser refugiats imposa nous obstacles insuperables: les seves dones no poden estudiar i als seus fills, simplement per ser fills de refugiats, se'ls tanquen les portes de l'educació.

Dos anys després de la mort de Mahsa Amini a mans de la policia de la moral iraniana per portar el vel mal ajustat, el règim dels aiatol·làs aguanta, encara que estigui corcat i el desafiïn al carrer i a les xarxes socials. Les aspiracions de llibertat continuen ben presents, però també l’ecosistema de vigilància que espia, persegueix i reprimeix qualsevol intent de protesta o d’expressió mínimament crítica. 

Llei per a la propagació de la virtut i la prevenció del vici. Així és com es diu el nou enfilall de normes talibanes sobre què es pot fer i què no es pot fer a l'Afganistan. El nom de la llei ja és prou significatiu, però analitzar-la article per article posa els pèls de punta. Lluny de basar-se en l'islam, els talibans tenen els seus propis principis. Si l'un estrambòtic, l'altre encara més. La nova llei prohibeix fer fotografies a l'Afganistan a persones o animals, escoltar música o portar alguna cosa tan aparentment inofensiva com una corbata. I, per descomptat, estableix infinitat de restriccions a les dones, que, sens dubte, s'emporten la pitjor part. En definitiva, demostra que els talibans no han canviat gens ni mica respecte al seu primer règim, tot i que inicialment es van esforçar a donar una imatge de moderació. Tot era pura façana.

La participació en els Jocs Olímpics de París de l'esportista afganesa Manizha Talash, que viu refugiada a Madrid, sembla una simple anècdota, però té més importància del que sembla. La jove, de 22 anys, va competir la setmana passada al concurs de break, és a dir, el que tota la vida s'ha conegut com a breakdance i que aquest any s'ha estrenat com una nova disciplina al programa olímpic. I ho va fer vestint una mena de capa de color blau amb un missatge escrit amb grans lletres blanques que deia: “Allibereu les dones afganeses”.

"Competiré pels meus amics i pels seus somnis", diu la Manizha Talash. La seva història sembla un petit miracle. ¿Quina probabilitat tenia una noia nascuda a Kabul de participar en la primera edició del concurs de break a uns Jocs? La Manizha explica que fent servir Facebook quan era menuda va veure un vídeo d'un noi ballant que donava voltes sobre el seu cap, posat al revés. "Vaig entendre que volia fer el mateix", recorda. Ara és esportista de break, aquesta disciplina que enguany s'estrena al programa olímpic. El ball a ritme de hip-hop nascut als barris dels Estats Units s'ha convertit en un esport amb les seves regles. Amb el nom esportiu de "Talash", la Manizha ha participat en el primer duel de break de la història dels Jocs. Ho ha fet mostrant una mena de capa on es podia llegir "dones afganeses lliures". Ironies del COI, oficialment ha estat desqualificada per haver mostrat un missatge polític, fet prohibit als Jocs. Ser a París però, ja és un èxit, en el seu cas.

He de confessar que al principi no he donat crèdit a la notícia. “No pot ser, hi ha d'haver algun error”, he pensat. L'últim cop que vaig veure l’Ana María Briongos va ser el 3 d'octubre. La vaig convidar a la presentació a Barcelona del meu últim llibre sobre l'Afganistan. “Vindré, amb moltes ganes de veure't i sentir-te”, em va contestar, sol·lícita. I, efectivament, va venir: vital, lúcida i asseguda a primera fila per no perdre's detall. Al final de l'acte va aixecar la mà per fer una pregunta. La seva curiositat i set de coneixement no tenien límits.

Jo que no puc tornar al Marroc (massa crítiques al rei i a la religió) em veig sovint havent d’aguantar discursos sobre les bondats del meu país d’origen emesos per turistes que hi han passat dos dies, persones que hi han viscut amb tots els privilegis que comporta ser europeu al Tercer Món (sabent que si van mal dades poden tornar sense problemes a les seves democràcies segures i còmodes) i empresaris que fan bons negocis al mateix territori d’on són expulsats o condemnats a la pobresa milions d’habitants. M’armo de paciència cada cop que dic que vaig néixer al nord de l’Àfrica i els meus interlocutors m’expliquen com és de bonic Marràqueix i que bé tot i que tan a prop i tan lluny. Si poséssim el seu relat superficial carregat de clixés al costat del que fan, per exemple, les dones immigrants que saben perfectament que el Marroc no les estima (i per això no en trobareu cap que hi vulgui tornar a viure, a diferència dels seus marits), als primers els hauria de caure la cara de vergonya. Passejar pel món del tot cecs i indiferents davant de la situació que viu la població local no només és una indecència moral, sinó que és una contribució decisiva al blanqueig dels règims més deplorables. Hi ha països encapçalats per dictadors de poder medieval que tenen en el turisme una de les seves principals fonts d’ingressos. Cada estranger despreocupat que els visita està aportant un granet de sorra a la misèria local, a la falta de desenvolupament i a la vulneració sistemàtica de drets i llibertats. I jo què vols que hi faci?, em diran, arronsant-se d’espatlles. Em conformaria que no miréssiu cap a una altra banda, que la vostra atenció es desplacés dels animats mercats on compreu catifes o els restaurants d’aromes exòtiques cap als barris on s’amunteguen els desheretats obligats a deixar el camp estèril, cap a les zones rurals on les nenes són donades en matrimoni, darrere els murs que oculten la segregació per sexes. O que veiéssiu la por en la mirada baixa d’una població acostumada a la repressió ferotge i a ser vigilada pels tentacles del poder.

Una turista espanyola de 33 anys és qui es va haver de fer càrrec del grup d’estrangers després de l’atac de divendres a Bamian, al centre de l’Afganistan. El guia local era a l'hospital amb els ferits i els cossos dels morts i estava totalment abatut: un dels afganesos morts era el seu cosí. Els altres cinc turistes que van resultar il·lesos també estaven enfonsats i alguns no deixaven de plorar. Així que la dona es va encarregar de recollir les pertinences dels turistes morts i ferits, de parlar amb els talibans i d'exigir que els ajudessin a tornar a Kabul amb les màximes garanties de seguretat. Aquest és el relat del que va passar el dia de l'atemptat. L'ARA ha fet la reconstrucció a partir de fonts locals.

“Abans que els talibans es fessin amb el control de l’Afganistan l'estiu del 2021, el país vivia una guerra civil. Ara que els nord-americans han marxat i que l'exèrcit afganès ja no lluita contra els talibans, el país és segur per fi, des del punt de vista turístic”, diu la web d'una de les agències de viatges que a Espanya organitza tours a l’Afganistan. Sens dubte, el país s’ha convertit en una destinació turística. Ja ho va ser als anys 60 i 70, i ara els talibans estan promovent una altra vegada la visita d'estrangers.

El balanç de morts ha augmentat. Ja són sis les persones que han perdut la vida en l'atac contra un grup de turistes a la ciutat de Bamian, al centre de l'Afganistan. Tres dels morts són catalans: R.B.R., de Girona, i S.V.B. i E.S.V., que eren mare i filla i farmacèutiques les dues. Els altres tres morts són afganesos. També hi ha sis ferits, entre els quals quatre estrangers: una espanyola, Maria Celia Tamayo; un noruec d’uns 60 anys, un australià de 38 i una lituana de 36, segons mitjans locals afganesos.

L'ensorrament del califat proclamat per l'autoanomenat Estat Islàmic (EI) en zones de Síria i l'Iraq, juntament amb l'esclat d'un nou conflicte geopolític de gran abast com és la guerra d'Ucraïna, havia desplaçat l'amenaça jihadista de l'agenda mundial. Tanmateix, el brutal atemptat la nit de divendres a la sala de concerts Crocus, als afores de Moscou, que s'ha saldat amb la mort d'almenys 137 persones, ha posat de manifest que el jihadisme continua representant un risc seriós per a la seguretat internacional. Actualment, sembla que l'EI, i especialment la seva branca a l'Àsia Central, és el grup més temible.

El món està pendent de les Nacions Unides, com a garants de la pau i la justícia social, en un moment en què les crisis a l'Afganistan, amb l'arribada dels talibans al poder, i Palestina posen a prova la credibilitat de l'organització. Davant el patiment de les dones i els nens afganesos i, d'altra banda, la tràgica pèrdua de vides, hem de qüestionar-nos si les Nacions Unides compleixen amb la seva missió.

És metge a l'únic hospital públic que hi ha a la província d'Herat. És el centre on han anat a parar la majoria dels ferits pels terratrèmols que han desolat el nord-oest de l'Afganistan durant els últims dies. Aquest diumenge hi ha hagut un tercer sisme d'intensitat 6,3. “Al principi no teníem prou medicines ni equips. Ara no podem dir que tot està bé perquè a un hospital sempre falten coses, però estem molt millor”, diu el facultatiu. És l'única lleu crítica que se li pot arrencar després de mitja hora de conversa per telèfon, tot i dir-li que podem mantenir el seu anonimat. A Facebook, en canvi, els comentaris dibuixen un panorama molt diferent. Hi ha qui diu que molts metges van fugir de l'hospital tan bon punt la terra va començar a tremolar per primera vegada la setmana passada i que, quan van arribar-hi els primers ferits, no hi havia gairebé qui els atengués. Altres critiquen que allò es va convertir en una mena de subhasta: qui pagava més rebia atenció mèdica, tot i tractar-se d'un hospital públic i, en teoria, gratuït.

Mònica Bernabé, reportera de temes socials a l'ARA, va ser l'única corresponsal espanyola establerta a l'Afganistan del 2006 al 2014, tasca per la qual va ser reconeguda amb el prestigiós premi Cirilo Rodríguez de periodisme. Hi va tornar el 2016, 2017, 2019, 2021 (l'any de la retirada de les tropes dels Estats Units i de la tornada dels talibans al poder) i el 2023. La seva trajectòria professional, la va explicar al documental Vestida de negre, dirigit per Josep Morell i emès al Sense ficció de TV3, i al llibre Crónica de una ficción (Debate), però mai abans havia compartit les seqüeles emocionals que va patir. A Crónica de un fracaso (Debate) aborda en primera persona què li passa a una periodista en zona de conflicte després del conflicte, alhora que fa un retrat del país abans i després de la tornada dels talibans.