És mal de fer escriure sobre un concert que no en va ser un com a tal. El segon ‘concert’ del monogràfic malherià es va convertir en una lectura sincopada, o alguna cosa semblant, de les memòries d’Alma Mahler. Paràgrafs que no contextualitzaven la música que arribava a continuació ni aportaven res interessant de cap dels dos compositors, llevat del moment que conta quan Mahler va prohibir a Alma tornar a compondre. Això sí, sense matisar que després va rectificar, ni tampoc per què ho va fer, que s’hagués convertit en un Sálvame deluxe en mi menor. En qualsevol cas, si el tempo és pilar fonamental d’una composició, algú no ho va mesurar ni poc ni gens. A més a més, la tabarra, llegida a empentes i rodolons, no era al programa de mà, com tampoc no hi havia el nom de qui es va erigir en protagonista d’una vetlada que hagués pogut ser un bon concert. Ja va sorprendre que començàs amb la lectura d’un text que no casava amb el que vindria a continuació, a càrrec del quartet de corda i piano format per Fabiola Tedesco (violí), King Wojdalska (viola), Zuzanna Sosnowska (violoncel) i Magí Garcías, al piano. Prometedora la primera intervenció de la formació amb la interpretació de l’únic moviment del Quartet amb piano en la menor, de Gustav Mahler. Tot un exemple de la poderosa solidesa amb què el grup va exhibir la imprescindible conjunció per poder gaudir de tants i tan sòlids elements en perfecta harmonia. És la prova que Mahler és molt Mahler, tot i ser tan sols com un prova, com un esbós de quan ell iniciava els seus estudis al conservatori.