Sara del Mar (Las Cabezas de San Juan, Sevilla, 1970) surt d’una reunió a la seu de la UGT a Palma amb una camiseta vermella en defensa dels drets a l’hoteleria. Se la lleva amb un gest enèrgic que fa onejar la cabellera. No li importa la calor aferradissa. Demana, resolutiva, on s’ha de posar per a les fotografies mentre es recol·loca els cabells. L’esquena al descobert deixa veure tatuatges per tota la pell. Al braç esquerre hi destaquen la plana d’un paleta i un cabdell de llana amb dues agulles. “Els meus pares sempre varen ser molt feiners, tota la vida al camp. Eren analfabets i, de grans, varen anar a escoles d’adults per treure’s els estudis bàsics. Ma mare deia que no volia haver de signar amb una creu. Mon pare va fer de paleta i a ella sempre li ha encantat cosir. Fa uns vestidets de bebè preciosos. Té unes mans increïbles”.

La immensa ombra d’una morera protegeix Jan Gómez d’un sol de final de juny que té gust d’agost. S’aixeca de la cadira, es lleva el capell de palla amb una cinta verda i blanca –“el primer que vaig trobar al basar”, diu–, s’estira la camiseta que diu Carpe Diem i agafa un pal que havia estat del seu padrí. A l’esquerra de la morera, les cebes de l’hort tenen les tiges doblegades, perquè acabin d’engreixar, les tomàtigues treuen el cap entre les canyes i els gira-sols ja inclinen el coll, carregats de pipes. A la dreta, el corral. Una vintena de cabres en surten esperitades i travessen el sementer tan aviat com Jan n'obre el forrellat. Escorcollen amb el morro el gra que ha quedat escampat damunt la terra eixuta després de la sega.