“Els grups de temes propis locals ens hem de conformar d’‘existir’ durant les primeres hores dels festivals o tocar en bars per quatre duros. I per experiència sabem que sense concerts a la vista no se sol assajar, i sense assajar els grups arriben a morir”. Així ho exposa Tià Lladó, membre de Reggaetonpare, que reconeix que “si ara hagués de muntar un grup de zero tal vegada m’ho pensaria més perquè falten espais que convidin a desenvolupar una escena musical”. Per la seva banda, Marina Viedma, membre d’Es Gall de sa Pastera, afirma que si bé la creació musical a Mallorca viu un bon moment, l’oferta de llocs on tocar és molt limitada. “No n’hi ha gaires, i sovint depèn de la iniciativa de col·lectius que fan el que poden amb els recursos que tenen, sigui per muntar festivals o per organitzar concerts”, comparteix Viedma, qui valora positivament certes iniciatives institucionals, però troba a faltar “una línia estratègica clara” en aquest sentit.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

El capital al segle XXI, de l’economista francès Thomas Piketty, va ser un fenomen quan es va publicar el 2014. Piketty parla de l’augment dràstic de les desigualtats i del contrast entre el creixement lent de la renda de la majoria de la població i l’augment desorbitat de les rendes dels més rics. Però el que més va aterrir els conservadors és que tira per terra un mite conservador, sobretot als EUA: la meritocràcia, és a dir, que les grans fortunes es guanyen i són merescudes. Les societats occidentals d’abans de la Primera Guerra Mundial estaven dominades per una oligarquia que havia heretat la riquesa i, al seu llibre, Piketty dona arguments sòlids que indiquen que ens tornem a encaminar cap a aquesta situació.

La publicació d’un llibre com aquest és important: per la veu que representa i pel fons d'allò que explica, que ens toca de molt més a prop del que podria semblar. El text que l’inaugura va ser la pedra filosofal que va transformar la vida de Binyavanga Wainaina (1971-2019), malauradament mort massa jove. No el va escriure pensant a publicar-lo: era la resposta irada, via correu electrònic, d’un escriptor que no podia més de rebre sempre la mateixa petició: “Perdona, podries escriure alguna cosa sobre Àfrica?”. Va ser un text que va córrer com la pólvora de pantalla a pantalla fins que l'autor el va convertir en símbol dels escriptors africans contemporanis i d’una nova manera d’escriure sobre els llocs: Àfrica no és un país, Àfrica no és un desert, Àfrica no és un nen amb la panxa inflada, Àfrica no és un safari de girafes i lleons, etcètera.

El Consell de Mallorca celebra els Premis Mallorca 2024 de Creació Literària i Fotografia Contemporània amb una gran gala al Teatre Principal de Palma. Els guardons han comptat, enguany, amb rècord de participants, ja que s’hi han presentat un total de 454 obres: “una mostra de la vitalitat i el talent de la literatura i la fotografia contemporània”, ha destacat el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés. 

Tot i que arribar a la Lluna va ser, sens dubte, tota una demostració del poder de la ciència i la tecnologia, el meu exemple preferit té a veure amb un moment únic de cooperació internacional que va permetre l'eliminació d'un dels agents infecciosos més devastadors de la història humana. Un agent que no va ser visible fins a la invenció del microscopi electrònic, tot i que els seus efectes eren ben coneguts des de l'antiguitat. S'estima que el virus de la verola va exterminar 500 milions de persones (al voltant de 300 milions al segle XX). La decisió de la comunitat internacional (i, per una vegada, un acord entre els Estats Units i la Unió Soviètica) va aconseguir el seu objectiu el 1979 seguint un pla de vacunació que va arribar a tots els racons del planeta. La verola, que va contribuir al declivi de civilitzacions, va ser erradicada de la biosfera. Ningú tornaria a patir els seus terribles efectes, i s'espera que s'aconsegueixi el mateix objectiu amb el virus de la pòlio en els pròxims anys.

Volum per sobre de la tolerància humana, com el del grup de heavy metal Manowar. Distorsió fruit de l’avorriment i l'angoixa, com la de la banda de noise-pop The Jesus and Mary Chain, o projectada com a reclam sexual, com la de la cançó You really got me de The Kinks. Afinacions abominables pensades per convertir el death metal en la banda sonora de l’abjecció. Velocitat rítmica nascuda per estabornir, com la del metal extrem. Estridències sense Déu ni amo com les de la música industrial i el japanoise. Soroll blanc per enaltir brutalitats i assassins en sèrie, com feien Whitehouse. Sonoritats saturades de ràbia, frustració, indignació, ressentiment o... totalitarisme.

A Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) li agrada molt el format d'assajos breus amb què l'editorial Fragmenta reinterpreta episodis de la Bíblia, es mira amb ulls d'ara els set pecats capitals o els deu manaments. D'aquesta última sèrie n'ha llegit, "durant un cap de setmana de piscina municipal", No desitjaràs els béns del proïsme, de Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990). Envoltada d'una munió de cossos heterogenis, Pujadas, que recentment ha vist com es publicava un conte d'Els desperfectes (L'Altra, 2021) a la revista The New Yorker –primera vegada que un autor català aconsegueix aquesta fita–, ha devorat la "defensa dels límits autoimposats i dels cossos abonyegats" que fa Sevilla Paris.

Aquesta història comença a la piscina municipal de la petita ciutat belga de Turnhout fa menys de dues dècades. Des que es va inaugurar el 2005, l'equipament mai no va obrir més de tres mesos seguits per culpa de múltiples i peculiars incidències, com ara avaries elèctriques, la contaminació de l'aigua i fins i tot l'enfonsament de la sala de màquines en el terreny pantanós on s'aixecava l'edifici. La primera vegada que Charlotte Van den Broeck, autora de Saltos mortales (Acantilado, 2024; trad. de Gonzalo Fernández Gómez), va visitar la piscina de Turnhout tenia 14 anys: "Ho recordo perquè abans mai no havia anat a un lloc sense la supervisió dels meus pares", fa memòria. Era el 2006, i l'adolescent que era llavors no trigaria a sentir-se atreta pels problemes constants del recinte. "Créixer en un lloc on la piscina estava gairebé sempre tancada era un pal. Les piscines són un lloc singular perquè es troben en un punt intermedi entre el que és públic i el que és privat –continua–. Si hi vas quan ets adolescent, és un dels primers espais en què t'adones que el teu cos està canviant per com t'observen alguns dels usuaris. Passes de ser una nena invisible a una dona visible".

L’antropòloga i activista feminista Rita Segato (Buenos Aires, 1951) ha rebut el primer Premi Internacional d’Assaig Gest d’Ahir, Pensament d’Avui, que servirà perquè grans figures intel·lectuals internacionals ofereixin noves mirades a l’univers d'Antoni Tàpies. L'objectiu del guardó de la Fundació Tàpies i la Càtedra Tàpies de la Universitat Pompeu Fabra és construir una nova línia editorial que permeti revisitar l’obra de Tàpies des d’una òptica crítica que era inexistent en el moment que l’artista creava. "Hem de ser capaços de mirar les obres en el seu context i també des del nostre, per buscar els vincles que uneixen el passat i el present, i per fer-nos preguntes sobre com viure el futur", diu Imma Prieto, la directora de la Fundació Tàpies, i membre del comitè assessor del premi juntament amb Manuel Borja-Villel, Pilar Cortada, Eva March, Carmen Pardo, Josep Ramoneda, Alicia Rodés i Valentín Roma.

El filòleg, crític i escriptor mallorquí Josep Maria Nadal Suau (Palma, 1980) ha guanyat el prestigiós premi Anagrama d'assaig amb l'obra Curar la piel. Ensayo en torno al tatuaje. Es tracta d'una obra que investiga la història, els significats i la presència dels tatuatges en el món contemporani, un "assaig sobre una subcultura que ha esdevingut cultura".

Totes les dones faríem bé de preguntar-nos quan vam caure del cavall de Damasc. “Cap als vuit o nou anys em vaig adonar que jo era una dona, i que això volia dir que pertanyia a un grup desfavorit de la humanitat”, ens diu la sociòloga Marina Subirats (Barcelona, 1943) a De mares a filles. La transmissió de la feminitat. Per què a ella se li prohibien coses que als seus germans els estaven permeses? Per què només a ella se li imposaven certes limitacions?

Un assaig que comença així: “Estimo els llibres. M’agrada el seu món. M’agrada estar en la nuvolada que forma cadascun d’ells, que s’enfila, que s’allarga”, per força ha de provocar l’interès dels lectors vocacionals. L’home de les tres lletres és l’onzena baula d’un cicle assagístic, obra de Pascal Quignard, aquest home de lletres francès de gustos tan varis i eclèctics, enciclopèdics. D’aquest cicle, ell en diu darrer reialme, un sintagma que designa el terme de la nostra existència, el de la mort: un terme contradictori, certament, que moltes persones associen amb la fi i d’altres, amb un recomençament. “Escriure –conclou l’autor– assegura una subjecció entre els dos mons possibles (entre el primer món i el darrer reialme)”. En els volums precedents, Quignard havia reflexionat, entre altres assumptes, sobre l’amor, el pensament o l’art. En aquest, la qüestió central és la literatura i, per consegüent, també la llengua –el llenguatge– i l’escriptura, en les seves diverses manifestacions. I, encara, el silenci com a aspiració del creador (i del llegidor). “Hi ha alguna cosa fascinant en el fet de veure algú que llegeix un llibre en silenci”. Per cert, en el seu El sexo y el espanto vaig aprendre que l’adjectiu fascinant (o fascinador) ve del fascinus llatí, que vol dir "fal·lus diví". També vaig conèixer, gràcies a aquell títol, que el substantiu grec sarcòfag significa "el qui menja carn". Quignard, molt interessat en l’etimologia, sempre ens instrueix sobre sentits inconeguts o gens evidents.

Encara ressona la polèmica de quan l’actual govern va gosar apostar per la baixa de les dones en cas de menstruació invalidant. Es va dir, encertadament, que si la regla fos cosa d’homes aquesta baixa fa temps que existiria. És només un exemple de fins a quin punt el cos de les dones està travessat per decisions patriarcals que mai van a favor de les dones. La poeta i assagista nord-americana Adrienne Rich (Baltimore, 1929 - Santa Cruz, 2012) ho tenia clar: el cos de les dones és el territori sobre el qual s'erigeix el patriarcat.

L'abundància, la diversitat i la qualitat han caracteritzat un cop més l'oferta editorial del 2022, amb una destacable collita catalana, en la qual despunten noves veus com Roser Cabré-Verdiell i Maria Canelles Trabal, que conviuen amb autors de trajectòria consolidada en molt bon moment de forma, cas d'Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Eduard Márquez i Núria Perpinyà.