Volia saber quines són les obsessions de la meva generació (és a dir, volia confirmar les meves sospites). I, per això, he anat a cercar els i les encarregades de fossilitzar-les: els i les artistes. Concretament, a sis. I si el temps i l’espai no fossin limitats, la llista seria molt més llarga. Elles i ells són Anna Picornell, Lluïsa Febrer, Mariona Jaume, Miquel Mas, Josep Alorda i Lluís Garau. En aquestes converses, amb tots i totes he intentat el mateix: saber què senten, fer prospecció en les seves ànimes i descobrir què els obsessiona. Perquè –quan som sinceres– les obsessions són l’única cosa que realment ens fa vulnerables, que ens delata tal com som, genuïnament, des del subconscient i sense moral. Volia extraure’ls “amb cullereta de postres”, com diu Lorena G. Maldonado, què sent aquesta generació d’artistes. I el que resulta que els fa mortals, com a la resta d’humanes, és el mateix dubte, intrusiu i inoportú: per què feim el que feim i si l’èxit és això.