La més engrescada de la colla ens envia publicitat d’horabauxes al grup de WhatsApp amb l’esperança d’il·lusionar-nos i de forçar que ens vegem. Jo n’hi vaig rebutjar una, perquè l’anunci feia servir cançons d’El Canto del Loco i La Oreja de Van Gogh. No tenc inclinacions sadomasoquistes. N’hi ha que es neguen a les sessions de remember. La mercantilització de la nostàlgia esgota i és com si els nostres pares quedassin per ballar cançons de Karina o Los Diablos, com en aquella gira conjunta de velles glòries que varen batejar com a Mágicos 60. Amb la insolència adolescent d’aleshores, em va semblar una cosa de vells. Ara, una facció dels amics tancam un pla que convida a viure al límit: berenar un diumenge a les deu del matí.