El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

“Estic en el llindar de la plenitud”, va escriure Mozart en una carta l’any 1790, el mateix de l’estrena de Così fan tutte, ossia La scuola degli amanti. Ho recull Christoph Wolff en el seu assaig i ho converteix en el títol del llibre que, traduït per Ramón Andrés, publicà Acantilado. Conta, entre moltes altres coses, que el llibret que va presentar Da Ponte a Mozart duia per títol el que va quedar com a subtítol, però Mozart va trobar més adient, per qüestions musicals, i segurament alguna més, el que tots coneixem. Val a dir que Da Ponte mai no va reconèixer el nom amb el qual ha passat a la història i a les seves Memòries, tan sols ho cita un cop en un petit paràgraf, on conta que va escriure una tercera peça per a una cantant, a la qual no posa nom, però era Adriana del Bene, coneguda com la Ferrarese, la seva amant del moment. Foren El pastor Fido i La xifra, de Salieri, i La scuola degli amanti, de Mozart, “que ocupa el tercer lloc entre les germanes nascudes d’aquest celebèrrim pare de l’harmonia”. Ni una paraula més. Queda clar que la interpretació de l’obra entre l’un i l’altre era conceptualment molt diferent, almanco pel que fa al títol. Mozart, pel seu costat, donava preponderància al comportament femení, mentre que DaPonte cercava, i trobava, una lectura filosòfica i trencadora, com també molt més recercada i profunda.