En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

“Per enfrontar-nos a un món en flames, l’arquitectura ha d’aprofitar tot el que té al seu abast”. Qui ha definit així els objectius de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, que s’inaugura el pròxim divendres, 9 de maig, ha estat el seu comissari, l’arquitecte i enginyer italià Carlo Ratti, que amb aquest resum ha volgut posar el focus en l’eix principal que travessa les curolles arquitectòniques del segle XXI: la sostenibilitat.

Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.

En el territori i els seus paisatges hi ha els reflexos més fidels del passat i el present de les societats. Hi reflexionen els ambientòlegs Nora Müller (Berlín, 1989) i Pere Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1975), que dirigeix l’Observatori del Paisatge de Catalunya.  

En un text memorable, George Steiner es va preguntar per la idea d’Europa. I va concloure que un dels trets definitoris d’Europa eren els seus cafès –els cafès de Baudelaire, Pessoa o Kierkegaard–. No sé què diria Steiner si veiés que vint anys després del seu assaig cada vegada hi ha menys cafès com els seus i més franquícies de multinacionals. Els cafès europeus han patit la revolució industrial, que ha arribat als serveis, com abans a la manufactura. Molts cafès tradicionals han tancat o s’han reconvertit, estandarditzats en cadenes globals d’establiments, cadascun igual als altres en decoració i amb la mateixa carta. Han canviat els cafès i han canviat els clients i on Steiner parlava de locals amb diaris enfilats en una costella de fusta a disposició dels clients que hi anaven a badar o a fer tertúlia, ara hi ha un nou públic que busca wifi i endolls pels portàtils. 

No cal saber de números per entendre que consumir sense aturador un recurs limitat acaba en col·lapse per esgotament del recurs. Si afegim que aquest recurs, les fonts energètiques fòssils, altera l’equilibri climàtic fins a portar-nos a l’actual emergència, molt abans fins i tot d’esgotar-se, queda clar que hem de sortir d’aquest cercle viciós i acabar en un model energètic sostenible. El camí de l’un a l’altre és la transició energètica.

La llei del paisatge balear és una de les fites dels Acords de Bellver que no veurà la llum aquesta legislatura. Unides Podem ha presentat aquest dimecres una proposició de llei (PL) en aquest sentit, tot i que ho fa de "manera testimonial", ja que és impossible que s'aprovi aquesta legislatura perquè només queda un ple del Parlament. "Fa dos anys que hi feim feina, però no s'ha pogut arribar a un acord, el PSIB no ha volgut que la registrem per oportunisme polític", ha lamentat el diputat de la formació morada, Pablo Jiménez. "Estava preparada l'estiu passat i es podria haver consensuat amb l'oposició", ha afegit.

La Punta de n'Amer, el camí ubicat entre les platges de Cala Millor i sa Coma, ha estat reconegut per tercera vegada consecutiva amb el guardó Sendera Blava, distintiu que atorga l'Associació d'Educació Ambiental i del Consumidor (Adeac) a aquells itineraris que compleixen amb els requisits ambientals, els estàndards de qualitat i que s'ubiquen entre dues platges distingides amb Bandera Blava.

Dos xalets que s'havien construït de manera completament il·legal al Parc Natural de Mondragó, al terme municipal de Santanyí, han estat enderrocats per part de l'Agència de Defensa del Territori. Aquest organisme del Consell de Mallorca ha informat que ha completat l'actuació després d'un llarguíssim expedient que es va iniciar l'any 2019. "Es tracta d'una de les demolicions més voluminoses de la història de l'Agència", ha assegurat l'organisme.

A la serra de Tramuntana, la petjada humana no ha destruït la naturalesa, sinó que en bona part dels paratges s’hi ha integrat de manera harmònica. Aquest fet ha donat lloc a un espai singular, que té la consideració de Patrimoni Mundial per la Unesco. Allò que distingeix aquest paisatge són els camins, les síquies, els bancals, els marges i les casetes de pedra –conegudes a la vall de Sóller com a porxos. Aquestes darreres destaquen d’entre la resta d’elements per haver donat i donar aixopluc a generacions de particulars que realitzen tasques agrícoles o ramaderes.

A Casa Planas comencen dues residències: la de Paisatges Expandits, que gira entorn de l'anàlisi del paisatge des de la cultura visual, els fons de l'Arxiu del turisme i els estudis antropològics, i la de Dones fent paisatge, co-coordinada per Casa Planas i l'associació Tramuntana XXI.

Catalunya és una nació cívica i política, compartida en diferents graus de desenvolupament i maduresa amb la resta de Països Catalans. I com a tal nació, aspira a ser sobirana i té dret a l’autodeterminació del seu futur, a acordar la forma de relacionar-se amb els països veïns i a participar com a subjecte polític amb veu pròpia amb la resta del món en els diversos espais de col·laboració internacional.

Totes les obres públiques d'infraestructures i equipaments en sòl rústic que faci el Consell de Mallorca reservaran un 10% del pressupost a la integració paisatgística. Així ho ha explicat la institució insular aquest dimarts en un comunicat amb motiu de la celebració de l'assemblea de l'Observatori del Paisatge, creat el setembre i que està integrat per una trentena de membres, entre administracions públiques i entitats.

Després de gairebé 400 quilòmetres de carretera, amb un últim esforç, la nostra vella autocaravana va superar els revolts i les pujades i va assolir el port pirinenc de Somport, a 1.640 metres d’altitud. Una vegada a dalt ens vam aturar perquè el motor es refredés, i també per gaudir de l’extensa panoràmica de muntanyes, de l’aire pur i de la sensació de llibertat. Cap al nord, dins de França, s’estenia la captivadora vall d’Aspe, un dels racons de la serralada pirinenca que ha sabut preservar més la seva riquesa natural, la seva arquitectura i les seves tradicions. Darrere nostre havíem deixat l’aragonesa localitat de Candanchú, la versió contraposada dels Pirineus: la clàssica macroestació d’esquí que, amb la seva invasiva arquitectura i remuntadors, ha engolit el que devia haver estat un paradís entre muntanyes. Érem al cor mateix dels Pirineus, disposats a recórrer-los i fotografiar-los una vegada més, però ara en una situació ben especial.

El 1889, abans que es creés l’aviació, es va acabar la construcció de la Torre Eiffel amb un mirador a 300 metres d’altura. Va ser l’edifici més alt del món fins a l’aparició, quaranta-un anys després, del Chrysler Building de Nova York. La inauguració oficial de la dama de ferro es va fer el 15 de maig, quan Gustave Eiffel i un grup de personalitats van hissar una bandera francesa des del capdamunt de la torre. Era la primera vegada que els parisencs descobrien com era la seva ciutat des del cel. I tal com comenta Jon Tugores, molts d’aquells visitants es van marejar. “A mi m’hauria passat el mateix. Veure el lloc on vius d’una altra manera sempre és colpidor”, assegura el comandant, acostumat a observar el món des d’un Airbus A320.

El Consell de Mallorca iniciarà aquest any la intervenció paisatgística al Torrent Gros, una actuació que costarà mig milió d'euros i que estarà finançiada per l'Impost de Turisme Sostenible. Les obres es licitaran el mes de gener i es preveu que estiguin acabades el segon trimestre del 2021. Segons el Consell, amb aquesta intervenció se cerca reorganitzar i millorar la zona on es varen fer les obres d'accés al barri del Molinar fa vuit anys. Una de les actuacions previstes és la de recuperar la connexió entre els dos ponts que havien quedat aïllats.