En llegir la sinopsi d'A different man –un home amb una severa deformitat facial se sotmet a un tractament experimental per canviar el seu rostre– el més probable és que pensem que ens trobem davant d’un film en l’estela de Cronenberg (pare o fill). I, efectivament, una part del metratge respon a aquesta expectativa amb imatges d’horror físic en les quals el protagonista s’arrenca literalment la pell. Però l’autèntica estratègia de la pel·lícula d’Aaron Schimberg és emular la metamorfosi que experimenta el personatge central, encarnat per Sebastian Stan: un cop comença a passejar-se amb unes faccions noves, el to es modula per acostar-se progressivament al d’una comèdia urbana (novaiorquesa, per ser més precisos) i neuròtica, centrada en la relació amb la dramaturga que interpreta Renate Reinsve, que vampiritza sense saber-ho l’experiència del seu amant, que es col·loca una màscara i recrea la seva antiga existència en una mena de maniobra disfuncional de seducció.

M’expliquen que l'última tendència nadalenca és no embolicar els regals, no pas per reciclatge, sinó per no causar estrès i ansietat en el receptor. Es veu que el moment d’estripar el paper o de treure el paquet d’una bossa, aquest moment fatídic, pot fer patir per les expectatives en un sentit o en un altre. Sempre recordo, rient, l’escena de Deconstructing Harry on la noia jove i guapa li entrega a Woody Allen una capsa de cartró, d’un pam quadrat. Ell l’agafa i diu, veient-ne la mida: “Què és? Un altre jersei?”. Llegiu aquest "altre" en cursiva. El regal no pot ser millor. És una pilota de beisbol firmada per tots els membres de l’equip. Vol dir que la noia ha tingut en compte el que a ell li agrada, ha acceptat que el que a ell li agrada són els esports, i ha decidit treballar-se el regal.

Ha mort Gena Rowlands a causa de l’alzheimer, una malaltia que ella coneixia bé. La va patir la seva mare, la també actriu Lady Rowlands, i això li va permetre construir el personatge d’una dona malalta d’Alzheimer a la pel·lícula El quadern d’en Noah, dirigida pel seu fill Nick Cassavetes: la relació de Gena Rowlands amb l’alzheimer va ser propera, dura, agredolça  i un punt sarcàstica, com molts dels personatges que va interpretar a les seves pel·lícules. Amb el seu marit, el director John Cassavetes, van formar també una parella artística que va donar algunes de les pel·lícules americanes més importants de finals dels anys seixanta, de tota la dècada dels setanta i primers anys vuitanta: Una dona ofuscada, Nit d’estrena, Glòria, Love streams, o, naturalment, Faces, la pel·lícula seminal del cinema independent americà tal com encara el coneixem en les seves característiques més definitòries. Al voltant de Rowlands i Cassavetes es va moure una bonica troupe d’intèrprets d’alta categoria, com Peter Falk (que després es va fer cèlebre a la televisió amb la sèrie del tinent Colombo), Lynn Carlin, John Marley o Ben Gazzara, macarra etern. I per descomptat, per allà al voltant es movien altres grans cineastes com Peter Bogdanovich o Sidney Lumet, habitants del mateix paisatge estètic.

Vaig créixer francòfona, que és una paraula que les generacions joves d’avui ja no coneixen. Fèiem francès a l’escola i els mestres ens parlaven de Lluís Llach i Paco Ibáñez a l’Olimpia. Havíem sentit, d’adolescents, la broma d’ell, dalt de l’escenari, presentant “A galopar” (“No és ‘a galopag’ hasta ‘entegarlos’ en el ‘mag’, eh?”).

De vegades, quan anava al cine, a n’Ezequiel li agradava imaginar que li passaria alguna cosa semblant a la d’aquella escena d’Annie Hall, de Woody Allen. Ell i Diane Keaton feien coa per entrar a veure una pel·lícula, i darrere tenien un pesat que els posava un cap com un timbal amb les seves opinions, que no tan sols eren pedants, sinó que les deia en veu ben forta, perquè les sentís tothom. Fins que en Woody Allen s’acabava discutint amb ell, i durant la discussió sortia el nom del teòric de la comunicació Marshall McLuhan. “Vostè no sap res sobre McLuhan!”, es recriminaven l’un a l’altre. Fins que Woody Allen deia: “Ah, sí? Idò ara veurà”, i treia Marshall McLuhan en persona d’un racó del vestíbul del cinema. McLuhan, a més, donava la raó a Woody Allen, que deia: “No podria la vida ser sempre així?”

La que podria quedar com a última pel·lícula de Woody Allen comença com un film d'Éric Rohmer, amb el retrobament casual d'una parella pels carrers de París que aboca a una disjuntiva amorosa quan la protagonista, la Fanny (Lou de Laâge), s'ha de decidir entre un marit, el Jean (Melvil Poupaud), que li dona seguretat i benestar econòmic, i un amant, l'Alain (Niels Schneider), que li proporciona emoció romàntica. El director nord-americà complica l'escenari amb un d'aquells girs foscos habituals en aquesta última etapa de la seva filmografia.

¿Pagaries entre 66 i 148,5 euros per veure la New Orleans Jazz Band si no hi toqués el cineasta Woody Allen? La pregunta és pertinent, però segurament no cal respondre-la perquè aquí la cosa transcendeix el fet musical i artístic. Això va de viure l'experiència de veure Allen tocar el clarinet i aplaudir cada solo com si fos una fita atlètica, que ja t'agradaria arribar als 87 anys amb la seva trempera i estar gairebé una hora i mitja dalt de l'escenari assegut amb les cames creuades, que és el que ha fet aquest dilluns en el primer dels dos concerts al Teatre Tívoli que serveixen per inaugurar la 55a edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Èxit de convocatòria, amb tot venut.

Diu Woody Allen que si no hagués tingut la sort de ser graciós hauria acabat conduint un taxi, com el seu pare.

Que la gira del grup de jazz de Woody Allen passi aquest dilluns i dimarts pel Tívoli de Barcelona, només uns dies abans de l’estrena el 29 de setembre de Golpe de suerte, ha sigut, efectivament, un cop de sort que ha permès al director presentar en persona la seva nova pel·lícula al públic barceloní, un dels més fidels al seu cinema, fins al punt que fa uns anys es va parlar d’obrir a la ciutat un museu dedicat a Woody Allen. El projecte va caure en l’oblit quan les acusacions d’abús de la seva filla van convertir el director en una figura controvertida, tant que, abans de trobar-se amb ell, la premsa ha sigut advertida de no fer "preguntes personals, sobre el Me Too o Luis Rubiales" o l’entrevista amb els mitjans seria cancel·lada.

Rich Rogin, periodista jubilat, vivia amb Abigail, la seva dona, a l'Upper West de Manhattan. El 24 d'abril del 2000, dilluns, en Rich va sortir a passejar amb el seu gos. El gos es deia Harry. L'Abigail havia comprat una corretja nova per al Harry. La corretja es va trencar i el Harry va arrencar a córrer cap a la calçada. El Rich es va llançar darrere seu per salvar-li la vida. El cotxe no va atropellar el Harry, el gos, sinó el Rich. El seu crani va quedar destrossat, i el cervell, amb mal permanent.

La polèmica estava servida quan el Festival de Venècia va anunciar que es presentarien les pel·lícules de tres directors acusats d'abusos sexuals: Woody Allen, Roman Polanski i Luc Besson. I ahir va arribar el dia. Dilluns al vespre es va presentar el film Coup de chance de Woody Allen i les protestes a la catifa vermella no van tardar a arribar. L'enfrontament entre les manifestants i els guardes de seguretat a l'entrada de la gala es va produir hores després que el director de cinema es posicionés a favor del petó de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso.

Durant anys, la Mostra de Venècia va ser el port d’arribada de les pel·lícules de Woody Allen a Europa, una relació entre el cineasta i el festival que es va inaugurar el 1983 amb la presentació de Zelig. Quaranta anys després, quan el certamen venecià celebra el vuitantè aniversari, el cineasta novaiorquès torna al Lido per presentar la seva cinquantena pel·lícula, Golpe de suerte, la primera parlada en francès. Tot plegat il·lustra com és de prolífica la carrera d’un cineasta tocat per un indubtable geni creatiu i, segons ell mateix, per la fortuna. “He tingut molta sort a la vida”, ha comentat Allen davant la premsa acreditada: “Vaig tenir dos pares afectuosos, bons amics, una dona que m’estima, dos fills... D’aquí a poc faré 88 anys i mai he hagut d'ingressar en un hospital. La gent ha sigut generosa comprenent les meves limitacions i dedicant-me elogis desmesurats. Espero que tot continuï així. Però avui encara som a migdia i mai se sap”, ha rematat Allen fent gala de la seva eterna ironia.

En els últims anys, la Mostra de Venècia ha anat guanyant pes com a cita del calendari cinematogràfic amb més poder d'atracció per als grans noms del cinema. L'anunci de la programació de la seva pròxima edició, que se celebra del 30 d'agost al 9 de setembre, ha ratificat el seu estatus amb un reguitzell de títols de directors consagrats com Woody Allen, Michael Mann, Roman Polanski, Sofia Coppola, David Fincher, William Friedkin, Bradley Cooper, Wes Anderson i Richard Linklater. I això que fa només uns dies va caure l'última pel·lícula de Luca Guadagnino amb Zendaya com a vèrtex d'un triangle amorós, Challengers, que havia d'inaugurar la Mostra però que ha endarrerit la seva estrena per culpa de la vaga d'actors. La substituta és la italiana Comandante, de l'italià Edoardo De Angelis.

Quan el 1976 Martin Scorsese estrenà Taxi driver, protagonitzada per Robert De Niro, Nova York era una ciutat perillosa i decadent que semblava despertar de la gran ressaca produïda per l'excitació i la creativitat de la dècada del 1960. Drogues, brutícia, delinqüència, prostitució... Scorsese retratava un estat d'ànim real que afectava, de fet, moltes altres ciutats del planeta. L'any 1977, Woody Allen fa Annie Hall, que no deixa de ser una comèdia romàntica (això sí, amb tocs sarcàstics i arestes morals equívoques). Teòricament retrata la mateixa ciutat de Taxi driver. La mateixa ciutat, sens dubte, però no el mateix estat d'ànim. El Nova York d'Annie Hall és amable, interessant, i belluga gràcies a una hiperactivitat paradoxalment plàcida. El món de Taxi driver és essencialment nocturn; el d'Annie Hall, diürn. Potser aquesta és l'explicació de tanta disparitat. En qualsevol cas, el que volem subratllar aquí és que per entendre una ciutat –o un poblet, o qualsevol altra agrupació humana més o menys estable– no n'hi ha prou a esgrimir dades macroeconòmiques o demogràfiques, estadístiques, percentatges. L'estat d'ànim col·lectiu és intangible, però té unes conseqüències més rellevants que certes coses que es poden quantificar.

Jordi Bernadó (Lleida, 1966) està considerat un gran fotògraf d’arquitectura. També és conegut per unes imatges molt personals en les quals un detall irònic o atzarós trenca amb la neutralitat del gènere documental. I a partir d’ara també ho serà per l’aproximació igualment personal al retrat. Aquesta faceta es pot veure a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), en l'exposició de retrats de catorze referents mundials dels drets humans, el feminisme, l'ecologia, la ciència i les arts: Jimmy Wales (cofundador de la Wikipedia); l’astrofísic Stephen Hawking; el cuiner Ferran Adrià; les activistes Rosario Quispe i Nada al-Ahdal; el missioner Pedro Opeka; els escriptors Gao Xingjian, Chimamanda Ngozi Adichie i Vivian Gornick; la biològa i biogeògrafa Gretchen C. Daily; el cineasta Woody Allen; l’economista i premi Nobel de la pau Muhammad Yunus; el psicòleg cognitiu Steven Pinker, i l’advocat Reed Brody, conegut com el caçador de dictadors. 

Fa pocs dies vaig ensopegar en un canal digital amb Vicky Cristina Barcelona. M’hi vaig quedar escarxofat una vegada més. Ja sé que molta gent li té una mania terrible. Per allò de les postaletes de Gaudí, les vistes de la ciutat, els escenaris turístics, etcètera. Sembla mentida que ja hagin passat tretze anys des que es va estrenar, i tot i això de seguida va córrer aquesta brama. Mai he acabat d’entendre aquesta tírria que des d’aquí se li té. ¿És tan important que surti la ciutat i es vegin llocs emblemàtics? Per què molesta, això? Les protagonistes són dues turistes que venen a Barcelona. On havien d’anar? A dalt de tot del Carmel? ¿A passejar per la Zona Franca? ¿A dinar en un restaurant de la Travessera de les Corts? Més enllà d’això, el de menys a Vicky és on passi, el que importa és la història, el relat, els personatges. És cert que el personatge de Javier Bardem és un mascle alfa una mica massa exagerat i que l’enamorament que provoca en la Vicky i en la Cristina resulta xaró. Però la profunditat va per un altre lloc: Woody Allen ens explica coses sobre com pot arribar a ser d’absurd l’enamorament a primera vista, sobre la insatisfacció perpètua, sobre l’ego, sobre la toxicitat. És amarg, el pòsit que deixa. I Barcelona? Doncs l’intangible irracional de veure-la i copsar-la com a escenari d’Allen és més satisfactori que no pas fastiguejant. Percebem la ciutat com un espai entre idíl·lic i fantasmagòric, ple de colors i de paranys, de futilitat i de capacitat evocadora.

'Allen v. Farrow'

De Kirby Dick i Amy Ziering per a HBO. En emissió a HBO España

A finals del 2017, tres anys després d'haver explicat per primer cop en primera persona el presumpte abús sexual que hauria patit del seu pare adoptiu, Woody Allen, Dylan Farrow publicava un nou article amb un títol que suposava tota una interpel·lació, “Per què la revolució del #MeToo ha deixat passar Woody Allen?”. Allen v. Farrow, la docusèrie de quatre episodis que s'acaba d'estrenar a la HBO, insisteix en aquesta idea: ressituar la denúncia de Dylan dins de la narrativa del Me Too, en què no havia encaixat per diverses raons. El cas d'Allen es diferencia en el fet que no va arribar a judici i que no ha sigut objecte de cap altra denúncia, ni tan sols dins de la indústria que ara li fa el buit. El testimoni de Dylan no ha generat que altres dones alcessin la veu per explicar una experiència similar amb Allen, com va passar amb Harvey Weinsten, Bill Cosby o James Toback. Això no implica que Dylan Farrow no estigui sent sincera. Però sí que posa en evidència com en aquest cas, en què només tenim un testimoni contra un altre, ens trobem enmig d'una guerra de relats.

]]> Divendres, però de fa cent trenta anys, va arribar al món el Marx preferit de moltes persones. Nascut, en realitat, com Julius Henry Marx, Groucho –derivat de l’adjectiu anglès ‘grouch’, que significa ‘rondinaire’– fou un sobrenom artístic que, talment com ocorre amb Woody Allen –qui va ser batejat com Allan Stewart Königsberg–, sembla creat amb la finalitat d’oferir-nos una dicotomia fàcil, explícita, als qui, més d’un segle després, voldríem reivindicar, sense complexos, la brillantor d’un personatge –amb matisos– en detriment, si cal, de la persona –també amb matisos– que hi havia al darrere.

]]>