El meu al·lot i jo no tenim cap afició en comú. No tenim els caps de setmana per sortir a caminar o escalar a la muntanya, ni tampoc els dimecres de salsa o batxata, ni els horabaixes de ioga o els matins de bici i cafè d’especialitat. No tenim res que ens vinculi a l’altre com un abonament, una activitat extraescolar que ja has pagat fins al curs que ve. Te’n pots desapuntar en el moment que vulguis. Estam aficionats l’un a l’altre, sense intermediaris. Una cosa neta, que no dona lloc a l’error, un val en blanc amb opcions aleatòries: la darrera sessió del dia per anar a veure la de Sorogoyen, una excursió en pàdel surf per la Colònia de Sant Pere, una exposició a la Toni Catany, un passeig per l’Estanyol o un sopar al vietnamita de Palmanova.

En general, existeixen dos grups de persones: les persones amb qui podem, simplement, estar i les persones amb qui, necessàriament, hem de fer alguna cosa. I, si no, feis un repàs ràpid de les vostres amistats i familiars (o parelles, fins i tot). Les persones amb qui sempre cal fer alguna cosa són aquelles que –intencionalment o no– condicionam a un pla, aquelles que acompanyam sempre d’alguna cosa, fent-les un poc incompletes. No tenc res en contra de l’amiga de sortir a córrer, l’amic d’anar al cinema o el pare o la mare que cerca un passatemps en comú amb els fills per passar temps plegats. Però permeteu-me que dubti que aquestes siguin les persones que ens coneixen veritablement.