A mitjans dels anys 80 la festa de Sant Antoni a Manacor passava per moments incerts. La tradició era vista com un ritual arrelat a la pagesia però alhora allunyat del jovent, que no hi trobava la connexió que ara, 40 anys després, hi té. La colla de dimonis visitava cada escola, cada pati del municipi, a la recerca de nous adeptes per a un futur comunitari, a fi d’assegurar un relleu generacional que costava.

Crespí, Soler, García, Socias, Martínez i Gelabert són els llinatges dels sis joves que faran de dimoni per les festes de Sant Antoni de sa Pobla del 2027. La seva elecció pública és un dels actes que enceten les festes d’enguany i és fruit d’una rifa a què s’han presentat una vuitantena de candidats. La majoria dels sortats tenen llinatges vinculats al municipi de sa Pobla d’ençà de temps antic, uns altres, més pocs, són d’origen castellà. Ara bé, reflecteixen els cognoms d’aquests sis joves la realitat de la composició social poblera, que, com arreu de les Balears, és de cada vegada més diversa pel que fa als orígens? Tenint en compte que els primers marroquins hi arribaren a la primera meitat dels anys vuitanta, no ha sortit triat encara cap dimoni que sigui Hamdaoui o Saidi de llinatge?

Nordin, un jove marroquí de 24 anys, va arribar a sa Pobla gairebé tres mesos abans de Sant Antoni del 2007. Quan va ser 16 de gener, ell encara no estava escolaritzat i els seus pares li deien que no sortís gaire perquè encara no coneixia ningú del poble. Tot i això, per la revetlla de Sant Antoni va anar a la plaça Major i va veure que hi havia “caparrots, dimonis i una gentada”, recorda. L’any següent ja jugava a robar la granera als dimonis i partia a córrer, sense por. De llavors ençà se sent part de la festivitat i la celebra any rere any.

Les il·lustracions de Serge Bloch desfilen una darrere l’altra en un desplaçament lent cap avall a la pantalla gran amb què Mònica Cuenca s’ajuda per explicar el concepte del taller que dirigeix. Una de les artistes del Taller d’Art d’Esment aixeca la mà i demana aturar-se en una de les imatges per observar-la millor. Es tracta d’una obra que combina el collage amb línies gruixudes i espontànies, característiques de Bloch: la imatge resultant és una patata, amb banyes i ales dibuixades, que es menja el logotip d’una revista. Tot seguit, a petició de la mateixa tallerista, Mònica s’atura en un plat de ceràmica que fa una picada d’ull a l’espectador.