Hi ha una cançó d’UC que diu així: “Eivissa ja no és Eivissa; / a Eivissa tot ha mudat: / no fumam tabac de pota, / s’aigua dolça s’ha salat, / dormen es cans i ses eres / i parlam ben xampurrat.” (del disc Toc i repicó, 1998).

Formentera bé podria ser motiu d’estudi en els manuals de Ciència Política. La menor de les Pitiüses (la Pitiüsa del sud, com molts formenterers s’estimen més que es digui) té un Consell propi des de fa 18 anys. El 10 de juliol del 2007, amb un senzill truc d’enginyeria política, l’Ajuntament de Formentera es va transformar per art de màgia en Consell de Formentera, amb una capacitat política equivalent a la dels altres consells balears. Jaume Ferrer Ribas, candidat de la formació Gent per Formentera, en va ser el primer president; Ferrer va governar durant tres legislatures; Gent per Formentera ho va fer juntament amb el PSOE encara una legislatura més, en el que constitueix una de les majors demostracions d’hegemonia política de les Balears (2007-2023).

Molts dels canvis que ha viscut el sector cultural a les Illes Balears en els darrers 25 anys es poden resumir en un que els defineix de manera molt clara: s’han fet els primers passos per a la professionalització d’aquells que l’integren. Tots els experts consultats coincideixen a assenyalar que tant en l’audiovisual com també en la música, així com en l’àmbit de la literatura i de l’escena teatral, en aquest primer quart de segle XXI s’ha avançat en relació amb les condicions de treball dels qui s’hi dediquen. Aquestes millores no es poden deslligar de certes polítiques públiques que s’han desenvolupat en aquest sentit –amb l’actual catàleg de subvencions disponibles com un dels seus eixos principals– i que han derivat en l’aparició de llocs de feina i centres de formació. També han permès més diversitat d’estils, temàtiques i gèneres explorats pels creadors de les Balears i, en definitiva, un major reconeixement i connexió amb l’audiència, tant local com de fora.

“Bomba demogràfica”, així qualifiquen experts com el catedràtic jubilat de Geografia Humana de la UIB Pere Salvà el creixement de població que han experimentat les Balears els darrers 25 anys. La causa d’aquest fenomen només és una: la migració. Perquè els illencs de cada vegada tenen menys fills. De fet, l’arribada de migrants no ha pogut revertir el procés d’envelliment de la població. Ara bé, un augment d’aquesta magnitud en un territori limitat ha afectat de ple la qualitat de vida dels residents, els quals, a més de pèrdua de poder adquisitiu, veuen com és gairebé impossible accedir a un habitatge avui dia.

El primer quart del segle XXI ha deixat una empremta profunda en el sistema educatiu balear. Canvis demogràfics accelerats, desigualtats creixents, debats lingüístics, noves oportunitats formatives i una universitat que ha evolucionat en dimensió i ambició científica han configurat un escenari ben diferent del d’inicis de mil·lenni. Aquest reportatge mira enrere per entendre el present i projectar-se en el futur.

A l’inici del segle XXI, les Balears entraven en una nova etapa de creixement econòmic amb un territori ja fortament tensat. 25 anys després, el paisatge de les Illes explica una història de contrastos: més espais protegits i més consciència ambiental, però també més pressió humana, menys recursos naturals i els efectes cada vegada més visibles del canvi climàtic

Una xifra de les moltíssimes que retraten la realitat insular basta per entendre el que ha passat els primers 25 anys del segle XXI en matèria territorial: el consum d’aigua s’ha disparat tant que per atendre les necessitats de la població creixent i un turisme de més de quinze milions de persones, la dessalació d’aigua ha crescut un 220%. El 1999, les Balears varen dessalar 10,2 milions de metres cúbics d’aigua; el 2024, aquesta xifra s’ha situat en 32,9 milions.

A principis del segle XXI, el camp de les Balears encara arrossegava les conseqüències de l’èxode rural que va patir principalment a la segona meitat del segle XX. L’expansió del turisme de masses va reclutar molts de treballadors del sector primari. A més de la pèrdua de mà d’obra, durant el primer quart de segle els pagesos han hagut de fer front a la crisi del model agrari tradicional, a la desigualtat de preus amb la Península, a la pèrdua de sòl rústic i als fenòmens meteorològics adversos, entre altres problemàtiques.

En sortir el sol, els veïns de Son Güells tanquen la porta de ca seva per començar la jornada laboral. Son Güells no és una urbanització, sinó un assentament de caravanes a Palma que comença a configurar-se com un microbarri damunt rodes. Acaba el primer quart del segle XXI i viure dins un vehicle és només un exemple de la normalització de l’emergència habitacional que pateix l’Arxipèlag. N’hi ha molts més: viure en xaboles, edificis abandonats com l’antiga presó de Palma, pisos compartits per diverses famílies o habitacions d’habitatges on s’han suprimit les zones comunes per també llogar-les.

14 de març del 2001. Falten pocs dies per a la ITB, la fira turística de Berlín, on hi ha gran expectació perquè el sector viu intensament el debat sobre la implantació d’una taxa per a pernoctacions dels visitants. Era una de les grans promeses electorals del president socialista Francesc Antich, qui havia trencat l’hegemonia de la dreta el 1999.

El president Francesc Antich va acomiadar els anys 90 amb la promesa d’un futur progressista, però Marga Prohens finalitza 2025 preocupada davant l’auge de l’extrema dreta. Pel camí, les Illes han estat un dels exemples més flagrants de la corrupció a l’Estat. L’entrada de Maria Antònia Munar (Unió Mallorquina) a la presó el 2013 és una de les instantànies imprescindibles per rememorar aquest primer quart de segle. Han estat, a més, 25 anys de grans mobilitzacions: les darreres, contra la saturació turística i els preus de l’habitatge.

En els darrers 25 anys, la sanitat pública de les Illes Balears ha viscut una transformació profunda marcada per la construcció de nous hospitals, el tancament del vell Son Dureta, la modernització tecnològica i l’impacte brutal de la pandèmia del covid-19. Des de finals dels anys noranta fins avui, el mapa sanitari balear s’ha redibuixat completament i ha configurat el sistema que coneixem ara.