La tercera edició del festival Pollença Rock tindrà lloc els dies 7 i 8 de juliol i la seva programació inclourà concerts exclusius aquest estiu, com les actuacions de Fora des Sembrat i Sau, durant la primera jornada.

La mort mai no és benvinguda. Molt menys quan es tracta de la d’un amic. Christian Völker Llull (Manacor, 1962) ens ha deixat el dia abans de la Nit de Nadal, víctima d’una malaltia. Massa aviat per a una persona d’energia i actitud captivadores. Sempre a punt per a la defensa, coratjós en l’atac, els projectes li brollaven i els volia aconseguir amb la passió punk que sempre el va empènyer. Una de les darreres vegades que ens vàrem veure, a ca seva, parlàrem de música (sempre la música) i de Punk in London, un documental alemany del 1977 on sortien els nous grups de l’escena anglesa i que, és clar, vàrem veure sencer.

Quan fa un parell d’anys va morir la seva sòcia, amb la qual compartia estudi de disseny, Joan Redolad va haver de reformular el seu espai de treball i va decidir muntar-hi una botiga de llibres de música que és, alhora, el despatx on continua dissenyant per a diferents clients, alguns d’ells editorials i discogràfiques. “L’Ana venia de família de llibreters i era una gran lectora; segur que n'estaria orgullosa si ho pogués veure”. 

En la dicotomia històrica sobre quina és la millor banda pop, si els Beatles o els Rolling Stones, s'ha de tenir en compte que mentre que els primers van durar tot just set anys entre la publicació del primer i l'últim disc, els segons fa més de seixanta anys que toquen. Després de tot aquest temps, amb els seus alts i baixos i pèrdues irreparables, els britànics publiquen aquesta setmana el seu vint-i-quatrè àlbum, possiblement una de les últimes bales a la recambra de Ses Satàniques Majestats, que acabaran l'any amb els dos únics membres originals de la banda sent octogenaris.

Tot i que el 1991 cantaven “Fuimos chicos rebeldes, de futuro prometedor”, els integrants de La Granja no pogueren evitar que la generació de músics que els va venir darrere, grups com Crudos o Sexy Sadie, els qualificassin de “pijos”. “No hi ha res d’estrany que una generació de músics rebutgi els creadors que just els han precedit uns quants anys. Això succeeix en tots els moviments artístics”, comenta el periodista cultural Joan Cabot, qui s’especialitzà en l’escena mallorquina a finals dels noranta i principis dels anys 2000.

El santjoaner Julià Picornell Munar és lletrista i cantant del grup Ánimos Parrec. Fa just unes setmanes que publicaren el seu primer single, Veniu a es Pla, i serà d’aquí a un parell de dies que sortirà el seu primer disc, Cançons velles, cançons urgents. A més de Picornell, formen el grup els també santjoaners Joan Font i Biel Joan Bauzà, i el vilafranquer Guillem Portell. Asseguren que fan un rock clàssic arrelat al Pla de Mallorca, amb unes lletres molt contemporànies. Un dels organitzadors del Mobofest, Joan Roig, és qui els ha donat “l’empenta definitiva” per fer el salt de l’escenari del mític Bar Centro de Sant Joan a actuar al festival de música independent el proper dia 29 de juliol a Porreres.

L'arxiconegut lema "Sexe, drogues i rock&roll" podria ser el reclam de Todos quieren a Daisy Jones, una de les grans apostes de la temporada d'Amazon Prime Video. L'adaptació de la novel·la homònima de Taylor Jenkins Reid, publicada aquí per Blackie Books, té música, relacions turbulentes i drogues de tota mena, bàsicament les que es consumien als anys 70. La sèrie, igual que el llibre, és un viatge als alts i baixos d'una banda de rock, Daisy Jones & The Six, que sembla real però no ho és. Les incomptables cerques que s'han fet a Google per saber si el grup va existir o no donen una pista del realisme del relat de Jenkins Reid, que va estructurar el seu llibre com una història de no-ficció.

El ContrastPalma ha patit una altra cancel·lació. Després de la baixa de Split Squad per la malaltia d'un dels seus membres, Therapy? ha anul·lat el concert programat per a aquest dissabte també per motius de salut del seu líder, Andy Cairns. El festival ha aconseguit programar a contrarellotge un directe conjunt del bateria de Blonde Clem Burke, i el baixista de Sex Pistols Glen Matlock, que pujaran a l'escenari junts per primera vegada a Palma.

El Killer ha mort. Jerry Lee Lewis, el pianista més incendiari i polèmic dels inicis del rock'n'roll, ha mort aquest divendres als 87 anys a la seva casa del comtat de DeSoto, Mississipí, als Estats Units. Va ser un dels pioners del nou estil musical. A finals dels anys 50 va vendre milions de còpies de cançons com Whole lotta shakin' goin' on, Great balls of fire o Breathless i es va convertir en ídol de la joventut nord-americana. El seu ascens va ser tan fulgurant com la seva caiguda arran del seu casament amb la seva cosina de 13 anys –ell en tenia 22–, un escàndol que el va allunyar del gran públic fins que, al cap d'uns anys de transitar pel country i altres músiques d'arrel nord-americana, va aconseguir rehabilitar la seva imatge i va girar per tot el món esprement la seva condició d'heroi dels anys més salvatges del rock'n'roll. Ho resumia Bruce Springsteen al documental sobre Lewis que es va estrenar a l'últim festival de Canes: "Jerry Lee Lewis no toca rock'n'roll. Jerry Lee Lewis és rock'n'roll".

"Que bonic pot ser trobar a faltar", canta la Susana Ventura (Barcelona, 2000), Suu per a la música, al disc Karaoke (Halley Records, 2022). La cantant se submergeix de ple al pop-rock amb vuit cançons ballables sobre el desamor, l'amor no correspost i els cors trencats. Després de Natural (2018) i Ventura (2020), Karaoke converteix les ruptures i la nostàlgia en una festa amb ressons d'El Canto del Loco i La Oreja de Van Gogh. La gira de Suu començarà el 28 d'abril al Festival Viñarock de Villarrobledo (Albacete) i passarà per l'Strenes de Girona (1 de maig), el Palau de la Música de Barcelona (14 de maig, dins del Festival del Mil·lenni) i diversos festivals d'estiu.

El cicle retROCKspectiva 2022 va inaugurar-se diumenge amb la projecció de Caetano Veloso y Gilberto Gil: dos amigos, un siglo de música, al Teatre Municipal Catalina Valls. L’audiovisual retrata una reunió històrica d’aquests dos músics brasilers per celebrar el 50è aniversari de les seves carreres. Aquesta és només la primera activitat de les que inclou el programa retROCKspectiva, que durarà fins al 30 de gener i passarà pel Catalina Valls, la Fundació Pilar i Joan Miró i el Teatre Municipal Mar i Terra. En total, s’hi oferiran vuit projeccions i dues taules rodones amb l’objectiu de divulgar la història de la música pop-rock.

Darrere Cercle hi ha una persona que fa música i no un músic. Així és com defensa el seu projecte musical el binissalemer Francesc Torrens. "Això per mi és un hobby, mai he tingut pretensions ni grans objectius. Per mi és una manera de plasmar el que veig i el que m'agrada", diu el cantautor. Va apuntar-se a classes de xeremies d'amagat dels seus pares quan tenia només nou anys. Aquesta és una anècdota que "tampoc té massa importància", apunta, però sí que allò fou el seu primer contacte amb la música. D'adolescent va ser el guitarrista i veu del trio The Scrap, i també tocava la guitarra i cantava amb Leitmotiv. Anys després, el 2018 va decidir arrancar el seu projecte, cuinat a foc lent: Cercle. "Va ser començar de zero una altra vegada, descobrir noves maneres de comunicar i expressar-me amb la música, reinventar-me. Veure el resultat és molt gratificant, però implica molt d'esforç".

Hermanos Cubero

Teatre Coliseum. 1 de maig del 2021

“Som Los Hermanos Cubero i hem vingut a fer música”. Així es van presentar dissabte a la nit al Teatre Coliseum Enrique i Roberto Cubero. La frase és certa però incompleta, perquè Los Hermanos Cubero van fer música, sí, però també una gran festa amb convidats, balls i rialles. Tot i el públic assegut i emmascarat, allò va ser més una revetlla que un concert, una celebració entre amics amb cançons i molta emoció catalitzada per un duet que reivindica el folklore musical de La Alcarria i se'l fa seu amb més passió que reverència, entenent la tradició com una eina i no com un fi en si mateix.

]]>

El guitarrista estatunidenc Jesse Malin, un dels més destacats del rock, i el seu col·lega Greg Hetson, un altre dels virtuosos del punk rock, pujaran a l'escenari del Teatre Municipal Xesc Forteza de Palma en el marc de la primera edició del festival Contrast Mallorca, que just arrancarà aquest dimecres, 23 de desembre –tot i que estava previst per al mes de juny. De fet, tal com anunciaren a la presentació d'aquest cicle, Palma és la primera ciutat de l'estat espanyol a rebre músics estatunidencs d'ençà que es va declarar la pandèmia.

]]>

¿Com hauria canviat la història del rock i el reggae si Déu -el cristià i catòlic- hagués inspirat gent com Guns N’Roses, U2, Bob Marley, els Ramones, Led Zeppelin o Metallica? És difícil saber-ho. Però una resposta aproximada es pot trobar en els discos del capellà ampostí Joan Enric Reverté. Ja fa quinze anys que va publicar el treball Provocando la paz, amb el qual va fer gires per Catalunya i Espanya, però també per països com Itàlia, Alemanya, França, Colòmbia, l’Uruguai i Xile. Alguns dels concerts van ser multitudinaris. Entrava a l’escenari damunt d’una moto -un model similar a les Harley Davidson-, com una veritable estrella del rock, entre crits del públic i onejant un estendard. D’altres vegades, les seves intervencions eren més recollides, però igualment impactants. La missa after hours que es va celebrar l’any 2010 a la catedral de Tortosa per commemorar el centenari de la constitució de la Cort d’Honor de la Verge de la Cinta, patrona de la ciutat, va omplir la Seu de gom a gom. Així, amb el nom artístic de Pare Jony, va aportar un discurs transformador i rupturista a l’Església, però des del principi va estar en el punt de mira de l’ortodòxia.

]]>

Primer va venir l’anunci del final. “Després de tant de temps sense donar senyals de vida, ens posem en contacte amb vosaltres per anunciar-vos la separació del grup”, explicaven Roberto Iniesta i Iñaki Antón en un comunicat publicat dimarts a la nit. Així, amb nocturnitat, s’acabava la història d’Extremoduro, el grup que Iniesta va engegar a Plasència a finals dels anys 80 i al qual es va sumar Antón, als 90, per participar en l’etapa iniciada amb els discos Pedrá (1995) i, sobretot, Agila (1996). Dimecres, però, es va anunciar una roda de premsa que es va celebrar ahir a Madrid. L’adeu d’Extremoduro era una gira de comiat que passarà per vuit ciutats. Començarà a València (Marina Sud, 15 i 16 de maig) i després anirà a Múrcia (La Fica, 22 i 23 de maig), Sevilla (estadi de La Cartuja, 30 de maig), Madrid (auditori Miguel Ríos de Rivas - Vaciamadrid, 5 i 6 de juny), Santiago de Compostel·la (Monte do Gozo, 13 de juny), Càceres (recinte firal, 20 de juny), Barcelona (Parc del Fòrum, 26 i 27 de juny) i Bilbao (Kobetamendi, 18 de juliol).

]]>

“Només és rock'n'roll, però m’agrada”. És una de les cançons més icòniques i, alhora, tramposes de la història de la música popular. Ideada pel duet Jagger i Richards, motor creatiu dels Rolling Stones durant gairebé sis dècades, és una declaració de principis que ha fet fortuna com a tòpic del gènere, però que amaga una gran mentida: el rock’n’roll mai és només rock’n’roll. És moltes altres coses, sobretot des de l’inici del fenomen fan i el canvi de paradigma que comença a mitjans dels anys cinquanta i es consolida a principis dels seixanta, una línia traçada per Elvis Presley i els Beatles.

]]>

Cançons de dos minuts o poc més, melodia dolça, riff de guitarra enèrgic i tornades repetides com un mantra. Cantades pel públic, semblen himnes de futbol. I Amaia surt a l'escenari: "Lo quiero mucho a este muchacho...", canta. Va passar a l'octubre de l'any passat a la Sala Vol: els Bestia Bebé van gaudir de valent mentre desenes d'argentins residents a Barcelona "se sentien durant una estoneta a casa", explica Tom Quintans, cantant, lletrista i guitarrista del grup, que mesos abans havia gravat les guitarres i la bateria del disc d'Amaia produït per Santiago Barrionuevo, cantant i frontman d'Él Mató a un Policía Motorizado, un dels grups en espanyol del moment que lidera i obre portes pel salt internacional de la nova generació de rock alternatiu argentí al món.

]]>

A punt de fer 59 anys, Loquillo (Barcelona, 1960) segueix sent fidel al que sempre ha sigut: una estrella del rock. Manté el tupè, que el seu fill de 20 anys, present a l'entrevista, replica més ferm i més alt. No vol parlar de política perquè "fer una entrevista és un esport d'alt risc", però la política ho impregna tot. Tampoc vol fotografies. Publica El último clásico (Warner), un disc amb un títol que és una declaració d'intencions.

]]>