Entre els verbs més freqüents de la llengua catalana hi ha, sens dubte, ‘fer’i ‘donar’. Tots dos tenen usos plens i ben clars, com ‘fer un treball’(en què el verb ‘fer’significa “realitzar”) o ‘donar un llibre’(en què el verb ‘donar’ té el significat ple de “transferir a algú altre”), però també participen en moltes expressions en què el significat principal recau en el substantiu que els acompanya. Quan deim, per exemple, que volem ‘fer una pregunta a algú’, el nucli de l’acció és ‘pregunta’. El mateix passa a ‘fer una visita’, ‘fer feina’ o ‘fer una anàlisi’. El verb ‘fer’ aporta l’estructura verbal de la frase (marca el temps, la persona i la concordança), però el contingut semàntic principal (és a dir, el significat) el posa el nom.

La tradició gramatical catalana ha estat força coherent a l’hora de descriure aquests verbs. Així, ‘desdejunar’, ‘esmorzar’, ‘dinar’, ‘berenar’ i ‘sopar’ s’han classificat com a verbs intransitius, és a dir, verbs que no agafen complement directe. Dit amb exemples concrets: segons aquesta descripció, en català no ‘dinam canelons’ ni ‘sopam peix’; el que feim és ‘menjar canelons per dinar’ o ‘menjar peix per sopar’. El verb que introdueix l’aliment és ‘menjar’, mentre que el verb d’àpat serveix per indicar el moment o el tipus d’àpat. A Mallorca, a més, aquesta estructura conviu amb una altra solució molt habitual: ‘dinam de canelons’, ‘sopam de peix’, amb un complement introduït per la preposició ‘de’. Aquesta construcció permet especificar el contingut de l’àpat sense que sigui un complement directe, cosa que encaixa, també, amb la classificació tradicional d’aquests verbs com a intransitius.