Fa pocs dies sortia a la premsa –i ho anunciava també la pàgina InfoCatólica– que el papa Lleó XIV havia aprovat dos textos normatius: el Reglament General de la Cúria Romana i el Reglament General del Personal de la Cúria Romana. Aquests documents estableixen el nou marc organitzatiu i lingüístic del Vaticà i, entre altres canvis, priven el llatí de la centralitat que havia ocupat durant segles. S’hi estipula que els departaments d’assumptes eclesials i administratius han d’escriure els seus actes en llatí o en una altra llengua, una formulació que deixa sense protecció el llatí davant qualsevol idioma modern. Paral·lelament, s’hi elimina el requisit de “bon coneixement del llatí” per als empleats vaticans i s’hi adopta un model administratiu que prioritza l’italià i altres llengües contemporànies. Malgrat això, es manté la tradicional Oficina de Lletres Llatines dins la Secretaria d’Estat, encarregada de redactar i traduir al llatí tota mena de documents, inclosos els tuits del Papa.