Desitjava tant tenir una família que es cuidàs. Durant un temps, m’ho vaig pensar, que es cuidava. I jo participava d’aquesta posada en escena. L’horabaixa de la Nit de Nadal, convertia la sala d’estar de cals padrins en una impremta que funcionava a tota màquina. Postals, neules, el menú del sopar… La feina se m’acumulava i jo, la meva petita pròpia cap, m’atabalava tota sola veient com passaven les hores i encara no havia plastificat les felicitacions o la cola que aferrava la purpurina no s’havia eixugat. Sempre he estat una nina ridículament complaent i aplicada, poc transgressora, però molt procrastinadora. Arribava l’hora de seure a taula i jo m’enfadava perquè ningú no s’esperava que jo col·locàs sota el plat de cada un dels comensals tot el material de papereria que havia elaborat, amb dedicatòries personalitzades per a cada un. Fins que me’n vaig cansar, o em vaig fer gran. No sé quina de les dues coses va arribar abans.