La periodista i escriptora afganesa Zainab Saberi serà a l'espai cultural la Col·lectiva de Palma en el marc de l'acte sobre la llibertat d'expressió de les dones a l'Afganistan organitzat pel PEN català.

Pot semblar que el combat pel respecte a la llibertat de pensament i d’expressió és més necessari que mai. I, tanmateix, vist amb perspectiva, ho ha estat sempre, de necessari, i és una lluita que no té final. Ho dic després de llegir Castellio contra Calví. Consciència contra violència, de Stefan Zweig. Més enllà de l’estil literari i de l’extraordinària documentació, m’ha impressionat la rabiosa actualitat d’aquesta obra. Publicada el 1936, enguany ha estat oportunament editada en català per La Segona Perifèria amb una traducció de Marc Jiménez Buzzi de molt bon llegir.

1) No recordo que s'hagi parlat tant d'un llibre sense que s'hagués publicat i distribuït i, per tant, sense que hagués pogut ser llegit encara pels seus lectors potencials. Almenys a Espanya. El llibre en qüestió es titula El odio i el seu autor és l'escriptor Luisgé Martín (Madrid, 1962), que té diverses novel·les editades. D'aquest títol en vam sentir a parlar quan els mitjans de comunicació van fer públic, la setmana passada, que una jutgessa n'havia suspès la difusió per suposada intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge de la mare dels nens assassinats pel seu pare fa més d'una dècada. Els serveis jurídics de la mateixa empresa editora, alhora, serien els que acordarien respectar o no la decisió dels jutges. En una paraula, la seva difusió era il·legal. Uns dies després, un jutjat de Barcelona estudiava si paralitzava la publicació d'El odio. En el moment en què escric aquest article, encara no se sap si El odio serà distribuït o no i, per tant, si podrà ser llegit. L'últim que hem sabut és que l'editorial n'ha suspès "indefinidament" la publicació.

Les autoritats dels Estats Units van denegar l'entrada al país a un científic francès perquè els agents d'immigració de l'aeroport van trobar-li al telèfon missatges crítics amb el govern del president Donald Trump. L'investigador del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) de França va ser sotmès a un control aleatori a l'arribada al país, aquest mes de març, i li van escorcollar l'ordinador i el telèfon.

Un jutge de Madrid ha decidit processar per un presumpte delicte d'odi l'humorista Héctor de Miguel, més conegut com a Quequé, per fer una broma en el seu programa de ràdio animant a dinamitar el Valle de los Caídos i apedregar els cures pederastes. En una compareixença davant del jutge el 23 de gener passat, l'humorista va argumentar que els fets denunciats eren una broma "exclusivament amb el públic" del programa Hora Vintipico, de la Cadena SER. L'espai radiofònic és un informatiu satíric que s'emet de dilluns a dijous a les 20.45 hores.

L'artista Lluïsa Febrer ha tornat a encendre les xarxes amb un nou cartell per a una manifestació en defensa de la llibertat d'expressió arran de la polèmica que va aixecar el seu cartell de Sant Sebastià. En aquesta ocasió, Febrer ha optat per una imatge en què s'observa un guàrdia civil, un bisbe i el rei, tots ells vestits amb simbologies feixistes i espanyolistes. A l'esquerra del cartell, s'observen diverses persones en actitud de protesta, una amb la bandera LGTBIQ+ i amb els punys en alt. L'acte, sota el lema 'La criminalització de la protesta. Sortir al carrer per sortir de les xarxes', està convocat per Llibreria Pròpia per al pròxim 8 de febrer, a les 12 h a plaça de Quadrado. Allà es durà a terme la lectura grupal del llibre Ofendiditos, de Lucía Lijtmaer, una obra que aprofundeix en les amenaces a la llibertat d'expressió i la censura.

És freqüent sentir opinadors, tertulians o humoristes queixant-se del retrocés evident de la llibertat d’expressió. Molts d’ells ho diuen des de columnes com aquesta, o amb tot de micròfons davant, la qual cosa contradiu la seva denúncia. També hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa del mateix: que la gent s'ofèn per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se’n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”. Les baralles entre wokes i cunyats són el producte estrella de les xarxes socials. És molt difícil ficar-se en una discussió d’aquestes i no sortir-ne escaldat.

La prohibició de TikTok als Estats Units ha generat un debat polític que va més enllà de les preocupacions sobre la protecció de dades. L’argument sobre la seguretat de les dades ha estat, sobretot, una excusa per justificar una mesura amb implicacions geopolítiques sobre la llibertat d’expressió.

Qualsevol estranger que hagués vist les campanades d’enguany a TVE i tingués coneixement de la polèmica posterior no entendria absolutament res. Veuria una dona que en un moment donat de la retransmissió en directe treu un cromo amb la il·lustració d’una vaqueta i l’ensenya a càmera. Que aquest gest hagi ofès algunes persones el podria portar a pensar que a Espanya hi ha una religió que adora els remugants cornuts. Se li hauria de donar molta més informació per tal que es faci càrrec de la gravetat dels fets: que hi ha unes coses que es diuen estampetes, que són representacions de sants. Sí, sí, també dibuixos, però de figures i personatges del passat que els creients catòlics tenen en alta estima, cosa que potser faria l'efecte que a la Península el catolicisme és hegemònic i majoritari. Li hauríem de dir que no, que de fet aquesta societat fa dècades que va començar un procés imparable de secularització i que totes les enquestes descriuen una baixada abrupta del nombre de creients. I doncs, a qui ha ofès la broma si la majoria no coneix Jesús i Maria més que com a figures de pessebre? Doncs a unes organitzacions particulars que no acaben d’entendre que en democràcia Déu ha de quedar per sota de les lleis humanes, que els ciutadans tenen tot el dret de mofar-se de símbols que per a altres són sagrats. En això consisteix precisament la secularització d’una societat: en dessacralitzar els elements que la política religiosa ha estat imposant durant segles. Per què ha de ser més sagrada una estampeta que el dibuix de l’Amy Winehouse que tinc jo penjat a la paret?

A mesura que s'acosta el 5 de novembre, els discursos d'odi dins la campanya electoral americana pugen d'intensitat. No és que sigui una sorpresa, però s'ha convertit en un mecanisme repetit arreu: amb la seva simplicitat, amb la seva violència indiscriminada, els discursos d'odi ràpidament dominen l'espai públic, condicionen el debat i arrosseguen els que hi participen. Vol dir això que Kamala Harris contesta les proclames de Trump amb altres proclames equivalents? No, però el que és segur és que Harris no fa la campanya que ella i el seu equip farien, sinó que en bona part es veuen obligats a anar a rebuf de les mentides i les provocacions de l'adversari. El problema dels discursos d'odi no és només (i no tant) el seu contingut, per ofensiu que pugui arribar a ser, com la seva capacitat contaminant. Empastifen només de treure'ls al debat públic, en especial a qui es troba en la situació d'haver-los de respondre.

Un dels temes que estan generant més controvèrsia als Parlaments europeus en els darrers anys és l'anomenat discurs d'odi. En els Parlaments del nostre entorn s'han produït manifestacions que es poden interpretar com a crides públiques a l'odi contra minories ètniques o racials o com a apologia de la violència o el terrorisme. En les darreres legislatures és freqüent sentir al Parlament de Catalunya, en els debats parlamentaris, al·lusions, amb més o menys relació, implícita o expressa, amb suposats vincles entre immigració i delinqüència. Aquestes manifestacions plantegen el dubte als òrgans de direcció del Parlament, per una banda, d’intervenir per assegurar les regles d'ordre establertes als reglaments dels Parlaments i, per l'altra, d’advertir als oradors parlamentaris sobre aquest tipus de discurs.

L’any 1968, a Mèxic, els atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos van immortalitzar una de les imatges més icòniques de la història dels Jocs Olímpics. Aixecant el puny amb un guant negre cadascú, els dos corredors van mostrar el seu suport al moviment Black Power, reivindicant els drets civils de la població negra dels Estats Units. Al seu costat, l’australià Peter Norman, plata a Mèxic, semblava que assumís l’habitual rol d’equidistant. Però Norman, en realitat, va donar suport a Smith i Carlos: duia la insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans. I quan va arribar al seu país va denunciar la política discriminatòria amb els aborígens. Aquí va signar el seu final. Malgrat obtenir marques suficients per estar a Múnic l’any 1972, no va formar part de l’equip nacional. Norman va morir en l’ostracisme absolut: tenir principis té un preu.

Cada generació arrossega el seu carregament de porqueria oficial amagada sota les catifes del poder amb l’excusa de la seguretat o l’interès nacional. Fins que tot salta pels aires. A vegades es tracta d’una explosió controlada des de dins del sistema. Per a això cal algú prou clarivident per entendre que la supervivència de l'statu quo ha topat amb un canvi cultural indefugible que li passarà per sobre si no es cavalca amb intel·ligència (és el cas de Joan Carles de Borbó a Espanya).

Baruch Spinoza era ateu. Sense matisos: ateu. Però es va haver de cobrir amb la capa del panteisme (quan tot és déu, en realitat no és res) perquè, malgrat que visqués als Països Baixos, un dels territoris més tolerants d’Europa durant el segle XVII, la llibertat d’expressió tenia límits: la blasfèmia constituïa un delicte.

La Universitat de les Illes Balears (UIB) ha permès l'acampada de membres de la comunitat universitària al recinte del campus "sempre que es dugui a terme d'acord amb els principis i valors democràtics i de respecte als drets humans que guien l'activitat universitària". Així ho ha indicat el centre universitari aquest dijous, segons ha recollit Europa Press, en un comunicat en què també ha assegurat que està compromès amb "la llibertat d'expressió, la solidaritat i la convivència universitària amb motiu de la mobilització per la pau a Palestina".

Censura. L’exercici de la llibertat d’expressió s’ha convertit en un problema a la Unió Europea. Molesten les paraules. Preocupen les idees. D’uns i d’altres. D’una banda, la televisió pública italiana RAI pot decidir vetar la presència de l’escriptor Antonio Scurati, que havia de llegir un monòleg sobre l’aniversari de l’alliberament del nazisme i el feixisme. De l’altra, les autoritats locals de Brussel·les van intentar prohibir, el 16 d’abril passat, la celebració d’una convenció nacional conservadora a la capital belga, amb Viktor Orbán, Nigel Farage o Éric Zemmour com a estrelles convidades, que es van afanyar a declarar-se víctimes de la cancel·lació i del bolxewokisme.

La mare de totes les llibertats és la llibertat d’expressió. Sense la paraula lliure no hi hauria vies per canalitzar la llibertat de pensament, de consciència o de càtedra. Sense poder-los anomenar, no es poden reivindicar cap dels altres drets. Les injustícies i les discriminacions, els greuges i els abusos de poder queden relegats a la part silenciada de la vida si el que impera és la llei del silenci. Per això és tan preocupant que en l’única part del món on s’havia consolidat la llibertat d’expressió comencem a veure creixents mostres d’intolerància als discrepants. El virus de la censura es va infiltrant a poc a poc en les nostres actituds cap als altres i ja no necessita lleis ni professionals com abans per ser imposada.

Francisco Vázquez, l’antic alcalde del PSOE a la Corunya i després ambaixador a la Santa Seu, el 2013 va declarar en una entrevista televisiva que “no hi ha cap diferència entre un jueu amb l’estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola”. La meva pregunta és, i al marge de la veracitat de l’afirmació: l’emparava el dret a la llibertat d’expressió? Es tractava d’allò que es coneix com a delicte d’odi? Calia prendre-s’ho amb flegma essent que no existeix el dret a no ser ofès?